L’ailant o arbre pudent (Ailanthus altissima (Mill.) Swingle)

 

L’ailant o arbre pudent com se’l coneix a Beneixama, conegut també amb les denominacions de fals vernís o vernís del Japó, és un arbre caducifoli de la família de les simarubàcies (Simaroubaceae) que pot arribar a mesurar entre 17 i 27 metres d’altura. L'escorça és llisa, de color gris clar i a causa de l'acció de la llum solar es va esquerdant i va agafant un to més fosc i rogenc a mesura que l'arbre envelleix. 

 

Ailants a la vora del Vinalopó a l'altura de la Casa del Riu

Les fulles compostes són molt llargues, de fins a quasi un metre de longitud, caduques, alternes i amb un nombre imparell de folíols lanceolats amb marges sencers, de color verd fosc amb venes de color verd clar per l'anvers i un verd més clar pel revers. 

 

Detall de les fulles

 Una curiositat dels folíols és que els estan prop del pecíol són una mica asimètrics i conforme van apropant-se a l’extrem de la fulla van fent-se simètrics.

 

Asimetria dels folíols

La floració

L’ailant és un arbre amb un sistema de floració complex que es produeix des de finals de la primavera a començament de l’estiu. Encara que principalment és un arbre dioic (amb flors masculines i femenines en diferents arbres), també presenta flors hermafrodites, encara que són poc freqüents .

 

Ailants en flor a l'altura del Molí Caguetes

Les flors, d’un color verd groguenc, apareixen en panícules (rams de flors) tant en els arbres masculins com en els femenins, encara que les masculines solen ser més grans i amb un major nombre de flors que les femenins. Les flors a simple vista poden assemblar-se però si les mirem amb deteniment prompte trobarem les diferències.

Les flors masculines, que són les responsables de l'olor desagradable característica de l’arbre, posseïxen 10 estams fèrtils, amb filaments que són més llargs que els pètals i són pilosos en la base i al seu interior es pot vore el pistil que és rudimentari i estèril.

 

Flors masculines

Les flors femenines tenen un pistil funcional molt desenvolupat compost per 5 carpels units i els estams amb els filaments més curts que els pètals amb les anteres que no produïxen pol·len funcional.

 

Flor femenina

Després de la fecundació, produïxen els característics fruits alats (sàmares) de color vermellós que són molt vistosos amb una llavor al seu interior.

 

Sàmares (els fruits) amb una llavor al seu interior

Com he dit abans, encara que la regla general és l'existència de sexes separats en arbres diferents, hi ha documentada la presència de flors hermafrodites (amb els dos òrgans funcionals) en alguns exemplars. S'ha descrit que les flors hermafrodites poden presentar de 2 a 3 estams, a diferència dels 10 de les flors masculines.

Història

És un arbre originari de la Xina, Japó i Taiwan i va ser introduït a Europa al llarg del segle XVIII fruit de l’aparició del corrent artístic que en francés va rebre el nom de «Chinoiserie» que es traduïx com «xinenc o al mode de la Xina» consistent en imitar l’art i la cultura xina que es va popularitzar especialment en la decoració, el mobiliari, la porcellana, els tèxtils i la jardineria que encaixava amb el gust europeu de l'època, sobretot amb l'estil Rococó.

 

Paper pintat a l'estil Chinoiserie

En este context, el missioner jesuïta francés Pierre Nicholas d'Incarville que residia a Pequín en la dècada de 1740, fascinat per la flora local, va enviar llavors d’ailant al seu amic, el botànic Bernard de Jussieu. Les llavors de d'Incarville es van distribuir entre diversos jardins botànics europeus: a França, Bernard de Jussieu les va plantar a París i va enviar llavors a Philip Miller, superintendent del «Chelsea Physic Garden» a Londres, i a Philip C. Webb, propietari d'un jardí de plantes exòtiques en «Busbridge» (Anglaterra).

Este procés va generar una gran confusió taxonòmica, ja que d'Incarville va creure erròniament que les llavors pertanyien a una espècie diferent, l'arbre de la laca (Toxicodendron vernicifluum). Això va portar al fet que la planta fora batejada amb diferents noms científics durant dècades.

A París, Linné li va donar a la planta el nom de Rhus succedanea. A Londres, les mostres van ser anomenades per Miller com Toxicodendron altissima i en Busbridge va ser anomenat en l'antic sistema de classificació com Rhus Sinese foliis alatis. A Utrecht (Països Baixos) el botànic Jakob Friedrich Ehrhart en observar una mostra, en 1782 la va anomenar Rhus cacodendron. Cal esmentar que Rhus és un gènere de plantes arbustives i arbres xicotets coneguts popularment com sumacs (Cast. zumaques) semblants als ailants, d’ací la confusió . El terme prové del grec antic «rhous», que significa roig, a causa del color intens de les seues fulles i dels seus fruits a la tardor.

La qüestió va ser aclarida un poc en 1788 quan René Louiche Desfontaines va observar les sàmares dels espècimens de París, que encara estaven etiquetats com Rhus succedanea, i arribà a la conclusió que estes no pertanyien als sumacs, és a dir, al gènere Rhus. Va publicar un article: «Mémoire sur un nouveau genre d'arbre» en la revista «Histoire de l'académie royale des sciences. Avec les mémoires de mathématique & de physique»  amb una descripció il·lustrada i el va classificar correctament en el nou gènere Ailanthus amb la denominació Ailanthus glandulosa, epítet específic que feia referència a les glàndules que tenen les fulles.

 

Primera pàgina de l'article de René L. Desfontaines

Gravat de l'ailant que apareix a l'article de Desfonataines

Posteriorment, en 1916 el botànic agrònom estatunidenc Walter Tennyson Swingle va corregir este desajustament aplicant estrictament el principi de prioritat botànica. Va prendre l'epítet específic més antic i vàlid (altissima, de Miller) i el va transferir formalment al gènere correcte (Ailanthus, de Desfontaines) En fer este canvi (o transferència de gènere), es va generar el nom científic definitiu i acceptat hui dia: Ailanthus altissima (Mill.) Swingle dins de la família Simaroubaceae creada formalment en 1825 pel botànic suís Augustin Pyrame de Candolle

El nom de Swingle es col·loca al final de la firma per a acreditar que ell va ser l'autor de la combinació taxonòmica exacta que usem en l'actualitat. L'epítet específic altissima fa referència directa a la gran altura i al creixement molt vertical i ràpid que pot arribar a desenrotllar este arbre i guarda relació directa amb el seu nom comú més popular en espanyol, «arbre del cel», a causa de la impressió que les seues branques sembla que vulguen tocar el cel.

Inicialment, l’ailant va ser molt valorat a Europa pel seu ràpid creixement, el seu atractiu fullatge i la seua resistència a la contaminació, per la qual cosa es va plantar extensament en parcs, jardins i com a arbre de carrer durant el segle XIX. No obstant això, la seua capacitat per a propagar-se ràpidament mitjançant llavors i brots d'arrel, unida a la seua olor desagradable, va fer que prompte passara de ser un adorn a convertir-se en una espècie invasora problemàtica, ja que l’ailant produïx toxines en fulles i escorça, que en acumular-se en el sòl inhibixen el creixement d'altres espècies, fenomen que es coneix com al·lelopatia, a més,el seu sistema radicular i els seus rebrots persistixen durant molt de temps. A causa del seu ràpid creixement i als seus efectes al·lelopàtics, desplaça a la vegetació natural preexistent o dificulta la seua regeneració futura.

A Espanya, i moltes altres àrees com Austràlia, els Estats Units o el sud d'Europa, s'ha convertit en una espècie silvestre invasora pel seu ràpid creixement i la seua capacitat per a prosperar en qualsevol lloc, formant denses arbredes en els màrgens de les carreteres. A causa del seu potencial colonitzador i constituir una amenaça greu per a les espècies autòctones, els hàbitats o els ecosistemes, esta espècie ha estat inclosa en el Catàleg Espanyol d'Espècies Exòtiques Invasores, regulat pel Reial decret 630/2013, de 2 d'agost, estant prohibida a Espanya la seua introducció en el medi natural, possessió, transport, trànsit i comerç.

Etnobotànica de l’ailant en la seua Xina natal.

En la seua Xina natal, Ailanthus altissima gaudix d’una gran reputació com a planta medicinal, no obstant això, mai ha entrat en la medicina occidental. També s'ha utilitzat per a alimentar les larves de la papallona Samia cynthia. Estes larves produïxen un tipus de seda de major rendiment que la dels cucs de seda de les moreres, Bombyx mori, però és d'una qualitat inferior.

Papallona Samia cynthia

 

De les fulles de l’ailant s’extreia un tint groc que era utilitzat per tintar la llana fins l’aparició dels tints sintètics. Però com en l’actualitat s’ha demostrat que els colorants sintètics utilitzats per la indústria de la moda contaminen els ecosistemes aquàtics i contribuïxen a la bioacumulació de compostos tòxics en els organismes, cada vegada es para més atenció en l’obtenció de tints d’origen natural a partir de les plantes. Amb este objectiu, en la universitat de Birjand (Iran), en 2020 es va dur a terme una investigació sobre la capacitat tintòria dels fruits (no de les fulles) de l’Ailanthus altissima i es va demostrar que la llana tenyida amb l’extracte d’estos fruits utilitzant alum (Cast: alumbre) com a mordent en quantitats aplicades (0 a 6% en pes), té una bona rentada i una lleugera solidesa i presenta bones propietats antimicrobianes contra bacteris gramnegatius i grampositius.

Però a banda d’estes i altres aplicacions, la gran reputació que ha tingut Ailanthus altissima en la medicina tradicional xinesa residix en les propietats terapèutiques de l’escorça seca de la planta, registrades per primera vegada en «Xin Xiu Ben Cao» (Nova Matèria Mèdica Revisada), la primera farmacopea nacional oficial de la Xina que va ser publicada l'any 659 d. C. durant la dinastia Tang, també coneguda com «Tang Ben Cao».

Esta substància coneguda com «Chun pi o Cortex Ailanthi» a la Xina, «Shinju o Niwaurushi» al Japó i «Ailanthi radicis cortex» a Corea ,s’ha usat àmpliament en la medicina tradicional en estos països durant milers d’anys per tractar malalties com asma, epilèpsia, espermatorrea, sagnat menstrual i malalties oftàlmiques.

 

Anunci de venda de Chun Pi (Escorça d'ailant) traduït al català

Investigacions actuals han demostrat l’efecte farmacològic dels aproximadament 221 compostos químics extrets de la planta, en especial de l’ailantona i els quassinoides, presents en les plantes de la família de les simarubàcies, que posseïxen el potencial de tractar una àmplia varietat de malalties, especialment, el càncer i la inflamació gastrointestinal, a més de les seues propietats antivirals, herbicides i insecticides (recordeu els efectes al·lelopàtics de la planta als quals hem fet menció abans).

A mode d’exemple citaré les investigacions científiques dutes a terme pel doctor xinés Xiang Li junt amb altres investigadors, centrades en validar científicament els usos tradicionals de l'escorça de l’ailant, particularment en el tractament de malalties inflamatòries intestinals com la colitis ulcerosa i a identificar els seus compostos actius, que es poden consultar en:

https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/37322476/

https://www.sciencedirect.com/science/article/abs/pii/S0378874121003482

I per altra banda comentar l'existència de medicaments i formulacions de patent xinesa per regular la menstruació i detenir la leucorrea (flux vaginal excessiu), on el Chun Pi (escorça d’ailant) hi és present. És el cas del «Qianjin Zhidai Wan» medicament conegut com la «píndola de les mil peces», la qual cosa reflectix el gran valor històric que se li atorgava a esta fórmula per a la salut íntima femenina.

 

Medicament xinés amb escorça d'ailant (Chun pi) per regular la menstruació

Epíleg

Estem davant d’un bon exemple de com un arbre, Ailanthus altissima, en les seues regions d’origen s’ha comportat com un ciutadà exemplar prestant els seus valuosos serveis a les comunitats locals, formant part de l'equilibri dels ecosistemes on té depredadors naturals, patògens i competidors que mantenen la seua població sota control, però que es convertix en un invasor problemàtic quan es trasllada a altres ecosistemes sense els mecanismes de control naturals que el mantenen a ratlla.