Canvi de gènere en algunes centàurees

 

El 28 d’abril de 2026 vaig publicar una entrada al blog titulada «Herbes del gènere Centaurea al terme de Beneixama» on vaig descriure les principals centàurees dins de la família de les asteràcies (Asteraceae) que podem trobar a Beneixama, a més d’altres dues herbes que inicialment van estar incloses per Linné en este gènere amb els noms de Centaurea salmantica i Centaurea conifera, però que posteriorment, a conseqüència de nous estudis morfològics i filogenètics fruit de l’evolució del coneixement botànic van estar incloses en els nous gèneres on en l’actualitat figuren, tot i respectant l’epítet específic que Linné les va donar: la Mantisalca salmantica i el Rhaponticum coniferum.

 

Dalt: Mantisalca salmantica. Baix: Rhaponticum coniferum

L’objecte d’esta nova entrada al blog, que pot considerar-se com una continuació de l’entrada anterior, és analitzar algunes de les raons que van motivar els botànics per a procedir a este canvi de gènere. I per entendre millor el que a continuació exposaré he cregut convenient incloure en este escrit part del vocabulari específic sobre la morfologia d’estes plantes que ens ajudarà a comprendre millor el perquè d’estos canvis de gènere.

****************

1. La característica principal de les flors de les plantes del gènere Centaurea és que allò que veiem com una sola flor és, en realitat, una inflorescència anomenada capítol composta per moltes flors petites, anomenades flòsculs.

2. El capítol i està envoltat per un conjunt de petites fulles modificades anomenades bràctees que formen l'involucre, que és el conjunt de bràctees que envolten i protegeixen la base de la inflorescència. És com una copa o embolcall que sosté les flors.

3. Dins del capítol, podem trobar dos tipus principals de flors:

• Flors en flòscul (o tubulars): Són les flors amb una corol·la en forma de tub, situades al centre del capítol que majoritàriament són hermafrodites (tenen els dos sexes) i són les encarregades de la reproducció.

• Flors ligulades: Són les flors de la perifèria, amb la corol·la allargada en forma de llengüeta que sembla un pètal. Sovint són femenines o estèrils, i la seva funció principal és atreure els pol·linitzadors amb el seu color. 

  

  Estructura del capítol floral de la Centaurea aspera

  
  

4. El papus (també anomenat vilà, vil·là o, (en castellà, vilano) és el calze modificat de la flor. En la majoria de plantes, el calze està format per sèpals verds que protegeixen la flor. En les centàurees estos sèpals han evolucionat per transformar-se en una estructura amb una funció molt diferent: ajudar a dispersar les llavors.

Papus de les llavors de la Centaurea pinnata (Foto: CSIC)

 

Papus de les llavors de la Centaurea aspera (Foto: Florandalucia)

En el gènere Centaurea, el vilà o papus és molt variable i constituïx una de les claus més importants per a diferenciar unes espècies d'unes altres. En la majoria de les centàurees sol ser doble format per diverses files o sèries, o simple (reduït) format per una sola sèrie de pèls o escates i notablement més curt i rudimentari. En alguns casos, el vilà pot desaparéixer per complet com en la Centaurea calcitrapa

5. El fruit: és un fruit sec i indehiscent (que no s'obre per alliberar la llavor) que es coneix com a cípsela.

******************

Anem a les plantes:

La Mantisalca salmantica inicialment va ser classificada per Linné en 1753 dins del gènere Centaurea com Centaurea salmantica L. on l’epítet específic feia referència a l’abundància de la planta en la ciutat de Salmántica, antiga denominació que els romans donaren a la ciutat de Salamanca. Posteriorment, en 1818, el botànic francés Alexandre Henri Gabriel de Cassini (1782-1832) descobrí que la planta tenia característiques úniques que la distingien del gènere Centaurea, la qual cosa justificava la creació d’un gènere propi que Cassini denominà, Mantisalca (anagrama de Salmantica), però seria definitivament en 1930 quan els botànics suïssos John Isaac Briquet (1870-1931), que fou director del Conservatoire et Jardin botaniques de la Ville de Genève, i François Georges Cavillier (1868-1953), establiren la combinació científica correcta i universalment acceptada d’esta espècie: Mantisalca salmantica (L.) Briq. & Cavillier

¿Però quines són les diferències entre els gèneres Centaurea i Mantisalca que motivaren als botànics a procedir al canvi de gènere?

Algunes d’estes diferències que podem observar a simple vista les trobarem principalment en l’estructura de les bràctees que formen l’involucre i la presència de papus en els fruits:

• Mentre que les bràctees involucrals de la Mantisalca són inermes (sense espines) o amb una xicoteta espina terminal (espínula) que es desprén amb facilitat, el gènere Centaurea es distingix per presentar bràctees amb espines rígides i persistents. 

  

  Estructura del capítol floral de la Mantisalca salmantica

   

• I pel que respecta als fruits, en moltes espècies del gènere Centaurea el papus pot faltar o estar poc desenvolupat, mentre que en la Mantisalca, el papus, format per vàries fileres d’esquames rígides, està més desenrotllat. A banda d’altres diferències en la forma dels fruits més difícils d’observar a simple vista

 

Papus de les llavors de la Mantisalca salmantica (Foto: Universitat de Salamanca)

A l’igual que l’anterior, Rhaponticum coniferum va ser classificada inicialment per Linné en 1753 com Centaurea conifera L. Més de 50 anys després, el botànic suís Augustin Pyramus de Candolle (1778-1841) va considerar que les diferències amb el gènere Centaurea eren prou significatives com per a crear un gènere nou i específic per a ella, al qual va denominar Leuzea, classificant la planta amb la denominació Leuzea conifera (L.) DC. Però en 2003, el botànic italià nacionalitzat suís Werner Rodolfo Greuter (nascut el 27 de febrer de 1938), basant-se en estudis filogenètics més recents tornà a reclassificar l’espècie incloent-la dins del gènere Rhaponticum amb la denominació amb què actualment se la coneix: Rhaponticum coniferum (L.) Greuter.

Les principals diferències que motivaren el canvi de gènere són:

• L’estructura de les bràctees involucrals, que com hem comentat abans en les centàurees solen presentar espines rígides i persistents, en el gènere Leuzea són més simples, semblants a una escata amb la vora llisa que presenten una superfície sedosa i amb una una textura seca amb un tacte sedós i vellutat. Esta textura sedosa li la proporciona la fina pelussa que les recobrix. 

  

  Capítol floral de la Leuzea Conifera (Rhaponticum coniferum)

   

• Pel que respecta a les flors (flòsculs), totes les del gènere Leuzea totes són hermafrodites i fèrtils, mentre que en moltes de les centàurees sols són fèrtils les que estan al centre del capítol, les que se situen a la perifèria són normalment estèrils i manquen d'òrgans reproductors funcionals.

• I pel que fa als vilans (papus), en Leuzea, és un anell de pèls plumbosos, blans i molt llargs que es desprenen fàcilment del fruit per a què el vent porte la llavor lluny de la planta i ja hem comentat que en les centàurees són absents o molt poc desenvolupats.

  
  
  

  

  Papus de les llavors de la Leuzea conifera (Rhaponticum coniferum)

  
  

En resum, De Candolle va considerar que estes diferències morfològiques, especialment l'estructura de les flors i els fruits, eren prou importants com per a separar a Centaurea conifera del grup de les centàurees i atorgar-li el seu propi gènere: Leuzea.

El canvi de Leuzea a Rhaponticum en 2003, realitzat per Greuter, a diferència de les classificacions anteriors basades quasi exclusivament en la morfologia externa, es va fonamentar en els avanços de la taxonomia moderna basats en anàlisis filogenètiques i moleculars per a entendre les verdaderes relacions evolutives entre les plantes, un canvi en la seua classificació que va reflectir de manera més precisa la seua història evolutiva.