Dedique este article a la memòria dels castanyers d’Índia que hi havia davant de l’esplanada al caseriu de Sanxet, i que van arribar a la nostra vall de la mà d’una persona il·lustrada que va saber valorar la part estètica dels arbres per damunt dels valors purament economicistes. Parle de Juan Bautista Sanjuán Mas, rebesavi de Paco Amorós, amic i paisà, que m’ha contat part de la història que forma part d’este article. Possiblement Juan Bautista seria desconeixedor de les nombroses reputacions medicinals que tenien estos castanyers des de temps immemorials, atès que eren arbres forans i per tant no formaven part del conjunt de remeis casolans que els nostres avantpassats tindrien al rebost en el moment que van ser plantats.
 |
| Castanyer d'Índia a Sanxet |
L’arbre.
El castanyer d’Índia o castanyer bord (Aesculus hippocastanum L.) és un arbre caducifoli de la família de les sapindàcies (Sapindaceae), de copa densa i esfèrica que pot aconseguir fins a 30 m d'altura. Presenta una soca recta i gruixuda, d'escorça grisa en els individus jóvens i de color marró negrós en els individus més vells. Té fulles compostes llargament peciolades, palmades amb de 5 a 7 folíols de 20 a 30 cm de longitud, de borde finament dentat, de color verd fosc per l’anvers i verd clar pel revers. Les flors són blanques amb taques grogues i vermelles que es troben disposades en inflorescències en panícula de forma piramidal que sobresurten de les fulles.
El fruit és una càpsula coberta d’espines que quan madura deixa al descobert entre dos i tres llavors semblants a les castanyes comestibles, fruit del castanyer comú (Castanea sativa Mill.) de la família de les fagàcies (Fagaceae), que no està ni tan sols remotament emparentada amb la del nostre protagonista. D’ací el nom de castanyer bord, perquè estes castanyes no són comestibles.
Una curiositat de les flors.
A l'abril o maig el castanyer d'Índia ens mostra cridaneres les inflorescències en forma de raïms amb flors blanques cada una amb una taca de color en la part inferior del pètal que comença sent groga i que es convertix en rosa i roig quan ha sigut pol·linitzada. Esta adaptació és una mena de truc que atrau a moltes abelles i a altres insectes pol·linitzadors que visualitzen millor la flor. Quan la taca es groga, la flor està carregada de nèctar i està indicant als insectes que poden venir a libar-la, pel contrari, si la taca es vermella és senyal que la flor ja està pol·linitzada i no produirà més nèctar, d’esta manera els pol·linitzadors eviten viatges inútils i la planta es concentra a produir nèctar en aquelles flors que encara no han sigut pol·linitzades. No us sembla una aliança perfecta?
 |
| La coloració dels pétals |
Però realment el castanyer prové de l’Índia?
La denominació de castanyer d’Índia es deu a una confusió. Fins a finals del segle XIX la majoria dels botànics creien que els seus orígens es trobaven a Àsia en confondre’l amb un parent seu, l’Aesculus indica, originari dels vessants inferiors del nord-oest de l'Himàlaia, des de l'Afganistan i el Pakistan fins a l'oest del Nepal on és un dels arbres dominants dels boscos caducifolis. Tot i que a primera vista són arbres molt similars, a banda d’altres diferències A. indica sol ser un arbre lleugerament més petit que el castanyer d'Índia comú (A. Hippocastanum). Fins i tot, Linné en 1753 afirmava que este arbre creixia a les regions més septentrionals d’Àsia, de fet els noms comuns que rep este arbre en les diferents llengües: castanyer d’Índia en català, castaño de Indias en castellà, marronier d’Inde en francés, Indian horse chestnut en anglés o castanheiro-da-índia en portugués, entre altres, fan referència al suposat origen asiàtic de l’arbre. Esta creença era tan forta que a principis del segle XIX, quan es va publicar l'informe del descobriment per part d'un anglés, John Hawkins, de castanyers d'Índia que creixien de manera silvestre en els montes Pindo de Grècia; no el van creure, probablement a causa de la manca de fulls d'herbari. Més de vuitanta anys després del descobriment de Hawkins, Theodor von Heldreich, director del Jardí Botànic d'Atenes, va descriure cinc poblacions més a les muntanyes de l’Epir la qual cosa provocà que finalment s’acceptara l'origen balcànic de l’arbre. No s’hi van trobar espècies fora de Grècia fins al segle XX. En l’actualitat, A. hippocastanum, forma part dels boscos mixtos caducifolis dels Balcans (Albània, Bulgària, antiga Iugoslàvia i Grècia) on creix de forma natural a una altitud d’entre 700 a 1200 m, en sòls bastant rics, sovint en el fons del pendent de valls calcàries o sobre sòls al·luvials.
Un castanyer amb història!
Estos indrets on s’hi troba en l’actualitat A. Hippocastanum, en realitat corresponen a un refugi on l'espècie va ser espentada i arraconada durant les últimes glaciacions, igual que va passar amb els teixos (Taxus baccata), encara que s’han trobat restes de pol·len que demostren que l’arbre ja creixia en Europa Central abans de l’últim període glacial. Durant l'Holocè (període climàtic actual), el clima va tornar a ser favorable per a este castanyer en gran part d'Europa, però ha romàs confinat al sud dels Balcans donat el baix poder de dispersió de les llavors, ja que les castanyes són molt sensibles a la dessecació i no poden germinar a l'aire lliure en sòls massa secs, per la qual cosa l'espècie no pot propagar-se per si sola fora dels microhàbitats frescos i humits on habita. Donada la morfologia dels fruits, és probable que alguns mamífers o algunes aus que estarien especialitzats en el consum i dispersió de les castanyes ajudarien al manteniment de les poblacions de castanyers, però estos animals amb els quals va coevolucionar l’arbre haurien desaparegut durant les últimes glaciacions, reduint així en gran manera el poder de dispersió de l’espècie. La fauna europea actual rares vegades consumix castanyes donada la seua toxicitat i hui és l'home qui ha tornat a dispersar els castanyers per tota Europa, plantant-los abundantment per a l'ornamentació de ciutats i parcs. I pel que fa a la Península Ibèrica els registres pol·línics demostren que este gènere ja era present a casa nostra fa 5.000 anys.
Com es va estendre el castanyer d’Índia per Europa?
Al juliol de 1557, el metge flamenc Willem Quackelbeen va informar des de Constantinoble al botànic italià Pietro Andrea Mattioli (que aleshores residia a Praga) sobre vint-i-set plantes diferents, en la seua majoria desconegudes a Europa en aquella època. El castanyer d'Índia era una d'elles. És el primer informe escrit que tenim sobre el castanyer que inclou la següent declaració:
«Ací es troba amb freqüència una espècie de castanyer, cognom del qual significa castanya per a cavalls...»
Segons Dioscòrides, els turcs subministraven els fruits del Castanyer d'Índia als seus cavalls vells a fi de calmar-los la tos i alleujar-los l'asma. D'alguna manera, l'etimologia del nom científic fa referència a esta llegenda: hippos, el cavall, i castanum, la castanya. Literalment per tant, «castanya de cavall». Esta llegenda va portar a una llarga confusió ja que al segle XVI era freqüent trobar-lo classificat com Castanea equina, com per exemple va fer l'insigne metge, científic i horticultor Carolus Clusius (1526-1609).
La resposta de Mattioli datada a Praga el 4 de desembre de 1557, inclou diverses preguntes sobre el nou arbre i implica que Quackelbeen podia haver inclòs llavors en la seua carta. L'edició alemanya dels comentaris de Mattioli sobre Dioscòrides, publicada en 1563, conté la primera il·lustració i descripció impresa del castanyer d'Índia.
Les primeres plàntules del castanyer probablement van ser portades d'Istanbul a Viena el 1581, i a partir d’aleshores, el castanyer d'Índies es va estendre molt ràpidament per tot el continent. S'atribuïx a Carolus Clusius, botànic dels Països Baixos, un dels fundadors de l'horticultura i creador en Leiden d'un dels primers jardins botànics d'Europa, la compra d'unes llavors a Constantinoble i la seua posterior sembra a Viena, des d'on es va estendre la seua utilització a la resta d'Europa. Clusius va ser també qui va introduir les tulipes a Europa des de Turquia a través del seu jardí a Leiden. A Espanya s’hi troben ja cites de l'ús ornamental d'este arbre en el segle XVIII.
 |
| Gravat de Clusius |
El castanyer d’Índia al Diari d’Anna Frank.
Anna Frank i la seua família es van refugiar durant l’ocupació nazi en un departament secret conegut com la Casa de Atrás, al carrer Prinsengracht 263 d’Amsterdam, que es trobava darrere de les oficines comercials on Otto Frank, pare d'Anna, havia treballat com a director d'una empresa. Durant els dos anys llargs en què Anna va estar amagada a la Casa de Atrás només li arribaven imatges del món exterior a través d’una finestra del refugi, no enfosquida amb panells, des d’on Anna podia veure el cel, els ocells i un enorme castanyer d'Índia que apuntava les rames per la finestra. Les ànsies de llibertat es van focalitzar en aquell arbre que es va convertir per a ella un símbol d'esperança i de futur i així ho va reflectir en el seu famós Diari. Pel castanyer coneixia el pas de les estacions, quin temps feia, i fins i tot podia imaginar-se sota les seues branques caminant o jugant.
El castanyer que tenia més de 170 anys d'edat es trobava al jardí interior de la finca i era un dels arbres més antics de la seua espècie a Amsterdam i va sobreviure a la guerra, però va lluitar durant anys contra malalties de fongs i plagues fins que en 2010 una tempesta el va enderrocar. Era un arbre molt conegut i admirat per tot allò que va inspirar en Anna durant la seua captivitat. Se'ns n’anava un arbre que amb la seua sola presència, sense necessitat de fer res, va aconseguir fer un poc menys horribles els últims anys de la vida de la jove, però va resistir el suficient perquè les seues llavors ompliren el món d'esperança.
Anna, sa mare, Edith Frank-Holländer, i la seua germana major, Margot, van morir als camps de concentració nazis, sols va sobreviure el pare, Otto Frank, qui en 1957 va crear la Fundació Anna Frank, amb l'objectiu principal de salvar i restaurar l'edifici perquè es poguera obrir al públic en general. Amb l'ajuda de donacions públiques, l'edifici i l'adjacent van ser adquirits per la Fundació amb seu a Amsterdam i el 3 de maig de 1960 es va inaugurar com a museu amb el nom de la Casa d'Anna Frank. La Fundació és una organització independent sense ànims de lucre, que gestiona i obri al públic l'amagatall d'Anna Frank i divulga la història de la vida d'Anna a nivell mundial. A instàncies d’esta fundació, mentre l’arbre va continuar en peu, es van arreplegar cada tardor centenars de castanyes que eren enviades a diferents escoles i associacions dedicades a Anna Frank, museus, parcs públics i centres en memòria de l'Holocaust que hi ha per tot el món, també es va plantar un bosc dedicat a la jove a Amsterdam amb arbrets sorgits d'eixes castanyes. Un arbre símbol de vida!
 |
| El castanyer que hi havia davant de l'amagatall d'Anna Frank |
Etnobotànica del castanyer d’Índia.
Com he dit adés, des què al segle XVI s’hi va tornar a introduir a Europa, el castanyer d’Índia ha estat plantat com a arbre ornamental arreu del món per ser un excel·lent arbre d’ombra, la seua facilitat d’adaptació i l’espectacular floració que presenta a la primavera, a més d’embellir els paisatges tardorencs amb els tons daurats i marrons del seu fullam.
 |
| Gravat. El castanyer d'Índia a la tardor |
A mode d’exemple citaré els milers de castanyers que poden observar-se ara mateix als jardins del Retir a Madrid, alguns històrics i de considerable grandària. O els que hi ha plantats a Kíev (Ucraïna) decorant els seus carrers, on les flors del castanyer són les flors oficials de la ciutat.
Però a més del seu valor com a arbre ornamental, el castanyer d’Índia ha tingut i segueix tenint una elevada reputació com a planta medicinal en contenir diversos principis actius amb propietats antiinflamatòries, de millora de la circulació venosa i de prevenció contra la formació de coàguls en la sang. Propietats medicinals conegudes ancestralment com ho demostren alguns dels costums estesos per moltes regions espanyoles que consistien bàsicament en portar castanyes a les butxaques o en contacte amb la pell per a alleujar els hemorroides, la mala circulació de la sang, el mal de cap i, fins i tot, el mal de queixal. Hui se sap que l’escina, un dels principis actius que contenen les llavors del castanyer d’Índia, és el responsable de les propietats antiinflamatòries, vasoconstrictores i vasoprotectores en ajudar a enfortir les parets de les venes i millorar el retorn de la sang. A les farmàcies s’hi poden trobar nombrosos medicaments a base d’escina que s’empren per reduir la grandària de les varices i per a protegir els vasos sanguinis quan existeixen problemes circulatoris relacionats amb la insuficiència venosa crònica.
Però un arbre tan valuós no podia passar desapercebut per al món de la pintura. Pintors impressionistes com Pierre-Auguste Renoir, Vincent Van Gogh, o l'aragonès Mariano Barbasan, ens van deixar quadres on el castanyer d’Índia n’era el principal protagonista. També ho van fer pintors romàntics menys coneguts com l'anglès Samuel Palmer o els treballs litogràfics amb motius ornamentals i naturals de Juliette Milesi (J. Milesi), figura rellevant de l’Art Nouveau a París.
 |
| Pintura de Samuel Palmer |
 |
| Gravat de Juliette Milesi |
Quan i com va arribar este castanyer a la nostra vall?
Paco Amorós m’informa que, segons les escriptures que obren al seu poder, en 1850 el seu rebesavi, Juan Bautista Sanjuán Mas, comprà l’heretat de Sanxet amb dret a l’aigua de Patiràs i, segons el seu parer, els castanyers d’Índia que fins fa pocs anys lluïen el seu port davant de Villa Matilde, es van plantar en aquella època.
L’aigua procedent de la bassa de Patiràs es conduïa al caseriu per un braçal que discorria paral·lel al camí que unia els caserius de Sanxet i Patiràs i arribava fins un partidor ubicat enfront de la Casa el Pi (actual propietat de Vicent Sanchis Navarro), denominada així per l’existència d’un pi d’enormes dimensions hui desaparegut. Del partidor eixien dos braçals que discorrien per les vores de l’heretat, a llevant i a ponent, per regar les hortes allí situades, i em comenta Paco, que durant els mesos d’estiu, quan es procedia al reg de les hortes, els castanyers d’Índia rebien una bona dosi d’aigua tan necessària per al seu desenrotllament.
Este ambient d'abundància de reg, pel que als castanyers respecta, s’hi va mantindre al llarg dels anys fins que al 1990 s’hi va procedir a la canalització de les séquies i és este el moment en el qual començà el declivi dels nostres protagonistes. En no discórrer l’aigua lliurement pels braçals i mancar les infiltracions, les profundes arrels pivotants que sustentaven la vida dels castanyers, es van veure privades, en part, d’este preuat element afectant greument la seua supervivència.
 |
| Castanyers davant de Villa Matilde |
Des què s’hi va procedir a la canalització fins el final del declivi, els castanyers tan sols rebien algun reg puntual de la mà de Marcel·lí Sarrió Amorós, cosí de Paco, que passava llargues temporades a Sanxet acompanyat del seu inseparable amic Joan Bellod, del mateix Paco i d’algun altre propietari de la zona, alarmats per la incipient degradació que presentaven els arbres. Però estes aportacions d’aigua eren totalment insuficients per a la seua supervivència i prompte van mostrar símptomes que l’estrès hídric conferia a les arrels: branques marcides o caigudes, fulles grogues, creixement detingut i caiguda prematura de fulles. Els castanyers s’estaven assecant i esta era la crònica d’una mort anunciada.
 |
| Esquerra Joan Bellod, dreta Marcel·lí Sarrió |
La casa actual, Villa Matilde, davant de la qual s’alçaven majestuosament els dos castanyers, imatge que tantes generacions de beneixamuts guardem en la nostra memòria, va ser construïda per l’avi de Paco, Francisco Amorós Sanchis, en els anys trenta del segle passat en substitució de les primitives construccions que comprenien la casa dels mitgers, la dels amos, una quadra i un pati. Imatge que com he dit abans, perdura en la nostra memòria, sobre tot després de la llarga caminada que fèiem des del poble en moments puntuals, sobre tot en Pasqua per a menjar-nos la mona, quan seiem al damunt dels respectius escocells per descansar a l’ombra dels castanyers.
 |
| Els castanyers ja s'han assecat |
D’esta imatge, un tant bucòlica, sols ens queda, a dia de hui, l’esquelet d’un dels castanyers sobre el qual trepa un mata d’heura, ja que l’altre va caure definitivament a finals de 2024, fruit de la descomposició de la seua fusta, senyal inexorable del pas del temps, destinació que, a no massa córrer, li espera al que encara queda en peu.
Mirant cap al futur!
Els castanyers de Sanxet s’han mort però van deixar descendència donada l‘alta taxa de germinació de l’espècie. Vicent Sanchis Navarro va observar que pels voltants d’un dels castanyers creixien plàntules fruit de la germinació d’algunes castanyes caigudes al sòl, en va agafar una i la va trasplantar al seu pati. Hui és un castanyer robust, que segons m’informa, té uns quaranta anys de vida i, el més important, és que l’estirp dels castanyers primigenis continua viva.
 |
| Castanyer d'Índia al pati de la casa de Vicent Sanchis |
Tal volta seria el moment que algun dels propietaris de la zona mamprenguera la tasca de plantar-ne algun pels voltants de l’esplanada, en un lloc ben visible, per a què les generacions futures puguen gaudir d’este arbre tan emblemàtic que ha format part de la història, no tant llunyana, del nostre benvolgut caseriu de Sanxet.
A hores d’ara, a Biar, a la mateixa vora del Passeig del Plàtan, n’hi ha plantat un castanyer d’Índia de considerables dimensions, informació que deixe ací per si algun lector/a d’este article té la curiositat d’anar a visitar-lo i poder contemplar la bellesa de la seua floració primaveral.
 |
| Castanyer d'Índia al parc del Plàtan a Biar |
Magnífic article, molt important documentació; enhorabona!
ResponEliminaQue bonic el lloc de Sanxet i voltants. Gràcies Joan.
ResponElimina