LES ORQUÍDIES SILVESTRES AL TERME DE BENEIXAMA.

LES ORQUÍDIES SILVESTRES AL TERME DE BENEIXAMA.

Generalitats:

En parlar d'orquídies segurament ens vindran al cap unes plantes exòtiques de flors grans i vistoses, de formes elegants i capritxoses, amb una ampla gama de colors que van des del blanc pur al morat passant per tot l’espectre cromàtic. Segurament estes imatges es corresponen amb alguna dels milers d’espècies cultivades que els planteristes han obtingut per hibridació a partir de les espècies naturals d’orquídies que hi ha arreu del planeta, principalment a les regions tropicals. Es calcula que des del S. XIX els horticultors han produït més de 100.000 híbrids i cultivars d’orquídies i que cada any ingressen en el Registre Internacional de Orquídies (American Orchid Society) entre 3000 i 4000 nous noms d’híbrids.

 

La família de les orquídies (Orchidaceae) inclou prop del 10% de les plantes amb flor i es considera, segons autors, que existixen entre 20.000 i 35.000 espècies, per la qual cosa conforma la família més diversificada dins de les angiospermes monocotiledònies. Quant al nombre de gèneres, també hi ha disparitat de criteris, considerant-se entre 750 i 850 gèneres. Al País Valencià, als treballs més recents, es calcula que hi ha 19 gèneres i entre 65 i 66 espècies¹ i a Beneixama en tenim identificades 12 d’estes espècies de les quals després en parlarem.

La presència d'orquídies al nostre territori pot representar per a moltes persones una sorpresa, ja que la seua existència sol associar-se, com he comentat abans, a una altra mena d'ambients com les selves tropicals, amb grans flors vistoses i formes capritxoses o les orquídies cultivades. No obstant això, nosaltres també posseïm orquídies silvestres autòctones en el nostre sec ambient mediterrani, amb flors d'extraordinària bellesa i sovint amb l'aspecte dels seus principals pol·linitzadors. No solen ser excessivament abundants i la seua presència sol ser fugaç. Les espècies d'orquídies presents al nostre terme, en la majoria dels casos en els ambients forestals de la serra de Beneixama, posseïxen flors xicotetes que duren pocs dies a l'any i que es degraden ràpidament si les tallem o arranquem.

 

Cal destacar que bona part de la nostra serra, on es concentren la majoria de les espècies d’orquídies, està inclosa en la zona LIC «Els Alforins» (Lloc d’Interés Comunitari) inclòs en en la Xarxa Natura 2000 creada en l’àmbit de la Unió Europea el 21 de maig de 1992, amb l’aprovació de la Directiva 92/43/CEE coneguda com la «Directiva d’Hàbitats», que té com objectiu contribuir a garantir la biodiversitat mitjançant la conservació dels habitats naturals i de la fauna i flora silvestres en el territori europeu.

Fem una mica d’història:

Investigacions recents² proposen que els ancestres de les orquídies actuals van aparéixer a Austràlia fa aproximadament 120-102 milions d'anys i des d'Austràlia es van estendre al Neotròpic (zona biogeogràfica que comprén les regions tropicals i subtropicals del continent americà, incloent Sud-amèrica, Centreamèrica, el sur de Mèxic, les Antilles i una part del sur de Estats Units) fa aproximadament 90 milions d'anys. No obstant això, altres investigadors defensen la teoria que les orquídies es van originar en Lauràsia (un dels antics continents sorgit a l'hemisferi nord al final del Juràssic producte de la desintegració del supercontintent de Pangea) entre 55 i 40 milions d'anys arrere la qual cosa suggerix un origen més primerenc.

Siga quin siga el seu origen, el ben cert és que les orquídies, al llarg del temps van colonitzar quasi tot el planeta exceptuant els casquets polars i els deserts extrems, sent especialment abundants en les selves neotropicals d'Amèrica Central i del Sud, així com en els boscos plujosos del sud-est asiàtic. Colòmbia i l'Equador destaquen com els països amb la major riquesa específica d'orquídies seguits, per Tailàndia, Indonèsia i Malàisia, nacions del sud-est asiàtic que també posseïxen una considerable diversitat d'espècies.

A Europa es calcula que habiten unes 350 espècies d'orquídies silvestres que posseïxen característiques evolutives i biològiques úniques perfectament adaptades als climes temperats i mediterranis. Totes les orquídies silvestres d'Europa són terrestres, creixen directament en el sòl, a diferència de les tropicals que solen ser epífites (creixen sobre els arbres). L'estudi i la sistematització científica de les orquídies europees va començar formalment en el segle XVIII de la mà del naturalista suec Linné que va incloure 62 d’estes espècies en la seua obra «Species Plantarum» publicada en 1753. No obstant això el terme formal de la família, Orchidaceae, va quedar definitivament establit en 1789 pel botànic francés Antoine-Laurent de Jussieu.

 

Orquídia tropical epífita

Abans de classificar-les per la seua morfologia, els europeus les estudiaven exclusivament per les seues suposades propietats medicinals i afrodisíaques, i va ser el filòsof grec Teofrast qui al voltant de l’any 300 a.e.c., en la seua obra De Causis Plantarum, va encunyar el terme orkhis (orchis) procedent del grec «ὄρχις», que significa testicle, per designar les orquídies, en clara referència la forma redona i semblant a un parell de testicles que tenen els tubercles subterranis de certes espècies d’esta família. És per això que a l’antiga Grècia les orquídies eren símbol de virilitat i es va popularitzar la creença que consumir les seues arrels o les flors despertava el desig sexual i servia com a afrodisíac.

 

Orchis ustulata

Este vocable té el seu origen en la mitologia grega. Segons la llegenda, l'orquídia va nàixer de la transformació en flor d'un jove anomenat Orchis, fill d'una nimfa i d’un sàtir. Orchis va heretar la bellesa de sa mare i la naturalesa salvatge i apassionada de son pare, i conta la llegenda que durant una festa en honor a Dionisos (déu que simbolitza el vi, l'alliberament dels sentits, l'èxtasi i la fertilitat de la naturalesa), el jove va beure massa vi i va cometre la gosadia d'intentar seduir a una sacerdotessa del déu. Com a castic per semblant sacrilegi, va ser devorat i destrossat per les feres salvatges. Davant el profund dolor dels seus pares, els déus van decidir transformar les restes d’Orchis en una flor per a donar-li una nova vida: l'orquídia. Per això el mite simbolitza la idea del desig, la bellesa i el castic. Des de llavors, les orquídies també es consideren regularment un símbol de fertilitat i luxúria.

Les orquídies, un món fascinant carregat de singularitats.

Sabies què...?

► Les orquídies són majoritàriament autòtrofes, és a dir, tenen pigments fotosintètics, bàsicament clorofil·la, amb els quals sintetitzen matèria orgànica (carbohidrats) a partir de l'energia solar. No obstant això moltes orquídies terrestres, en els primers moments de la seua vida, necessiten associar-se amb determinats fongs formant micorizes, per obtindre els nutrients necessaris per al seu creixement. I, perquè passa això?³

► La reducció de la grandària de les llavors de les orquídies al llarg del procés evolutiu va comportar la disminució de la quantitat de teixit nutritiu (endosperma) del seu interior. Esta carència que presenten les diminutes llavors de les orquídies impossibilita que en estat natural l'embrió puga créixer a costa de les substàncies de reserva que conté la llavor. Esta característica fa que les orquídies depenguen exclusivament de l'associació amb fongs que les aporten els nutrients necessaris per al seu desenrotllament desenvolupant micorizes.

 

Quan les llavors de les orquídies arriben al sòl dispersades pel vent necessiten la presència de l'espècie apropiada de fong i unes condicions adequades d'humitat i de temperatura perquè es produïsca la seua germinació. Si no es donen estes condicions la llavor pot arribar a romandre fins a dos anys en el sòl sense germinar. Quan les condicions són òptimes les hifes del fong creixen fins contactar amb la llavor de l’orquídia i acaben per envoltar-la completament i induir la seua germinació. Quan això succeïx, les hifes del fong penetren en les cèl·lules de l'embrió i s’establix una relació micorízica en la qual la plàntula d'orquídia en desenrotllament se sustenta gràcies als sucres que li subministra el fong i, encara que la planta en fase adulta és capaç de sintetitzar els seus propis nutrients i de viure de manera independent, el que succeïx normalment és que el miceli del fong s'associa en una perfecta relació simbiòtica amb les arrels de la planta, en este cas l'orquídia pot continuar aprofitant els nutrients que li proporcionen les hifes del fong mentre que este obté compostos de carboni que no pot sintetitzar, principalment sucres, aminoàcids i possiblement altres substàncies orgàniques. 

 

► Moltes de les nostres les orquídies terrestres, com les dels gèneres Ophrys, Orchis, Himantoglossum o Neotinea, creixen a partir d’un sistema de tubercles subterranis globosos que funcionen de manera coordinada: un tubercle vell que emmagatzema els nutrients necessaris per al creixement de la tija, les fulles i la floració de l’orquídia de la temporada actual. Este tubercle s’esgota i mor a mesura que la planta gasta l’energia acumulada en el seu creixement, però mentrestant i en paral·lel, la planta desenrotlla un tubercle nou durant l'estació de creixement per a emmagatzemar reserves de cara a la temporada de l'any següent. Esta enginyosa adaptació com a geòfit li permet a la planta passar l'estiu en un estat de repòs absolut baix terra i resistir l'extrema sequera del clima mediterrani per rebrotar la temporada següent quan les condicions ambientals siguen les adients.

 

► En general, les orquídies es caracteritzen perquè la seua flor presenta un pètal modificat situat en la part inferior de la flor, habitualment més gran i més vistós que els altres, denominat label, que és la peça floral de major diversitat de formes i colors i té la funció d’atraure els pol·linitzadors actuant com a plataforma d'aterratge per als insectes. 

 

El label de moltes de les nostres orquídies com les del gènere Ophrys presenta unes taques de forma i colors variats denominades màcules o espèculs que poden indicar la posició del nèctar. Estes màcules també poden aparèixer en les fulles basals, com en la Neotinea maculata. 

 

Flor de l'orquídia Ophrys speculum

► En algunes orquídies com les del gènere Epipactis el label està dividit en dues parts: l’hipoquil, la més propera al centre de la flor en forma de copa o de sac on es produïx o s’emmagatzema el nèctar, i l’epiquil que és la part distal o apical, més allunyada del centre de la flor, més vistosa i acolorida per a servir de plataforma d’aterratge als insectes pol·linitzadors.

Flor de l'orquídia del gènere Epipactis

 

► Les orquídies del gènere Ophrys, conegudes popularment com a abelleres, tenen una forma ben curiosa d’atraure els pol·linitzadors, majoritàriament insectes himenòpters (abelles, vespes abellerols...etc.) mitjançant l’atracció sexual. A més de les substàncies químiques que desprenen les flors que imiten les feromones sexuals de les femelles d’estos insectes, la forma i els colors del label orienten al mascle a aterrar en la flor pensant que estan davant d’una femella i inicien els moviments de la còpula impregnant-se amb el pol·len de l’orquídia. D’esta manera, en visitar una altra flor carregats de pol·len, faciliten així la pol·linització. A més, existix una sincronia entre la floració de l'orquídia i l'emergència dels mascles pol·linitzadors, ja que les femelles emergixen dies o setmanes després, per la qual cosa els mascles només troben durant un temps «falses femelles» per a copular´.

 

► Els colors de les orquídies posseïxen un profund significat simbòlic. Cada color d'orquídia encarna emocions i missatges específics, la qual cosa les convertix en un poderós mitjà d'expressió. Des de la puresa i l'elegància fins a la passió i la força, el color d'una orquídia pot transmetre una multitud de sentiments:

Les orquídies blanques simbolitzen la puresa, la innocència i la fe espiritual.

Les roses, la gràcia, la feminitat i l'amor romàntic.

Les grogues, l'amistat i l'alegria.

Les morades, reialesa, respecte, admiració i dignitat.

Les roges, afecte intens i amor apassionat.

Les blaves, tranquil·litat i calma.

Les verdes, salut, longevitat i harmonia.

Les taronja, creativitat, entusiasme i admiració.

Significat simbòlic que s’estén al món religiós. És el cas de les ofrenes en altars i festivitats religioses que feien algunes comunitats indígenes (Mèxic) associades a l'arribada de les primeres pluges i l'inici del cicle de la sembra del panís. O la presència d’orquídies a les cases (Xina) per atraure la bona sort a la família i generar harmonia en la llar.

► L'ús medicinal de les orquídies és un coneixement ancestral que ha format part de la tradició en molts països. A Àsia, especialment a la Xina i l'Índia, s'han emprat històricament en la medicina tradicional per a tractar diverses afeccions i civilitzacions com la mexica i la maia ja van documentar el seu ús per a tractar la disenteria, ferides, hemorràgies, malalties respiratòries i com a hipoglucemiants. Els països amb major nombre d'espècies medicinals d’orquídies reportades són: l'Índia amb 129 espècies, Mèxic amb 65 i la Xina amb 48. Investigacions recents⁴ han permés identificar, analitzar i validar científicament els principals metabolits presents en les orquídies que tenen aplicacions terapèutiques.

► Les orquídies destaquen per la singularitat i bellesa de les seues flors, la qual cosa les ha convertides en un dels grups botànics més comercialitzats en l'horticultura ornamental en tot el món. Els Països Baixos, Taiwan i Tailàndia lideren l'exportació d'orquídies, proveint principalment a mercats als Estats Units, la Unió Europea i el Japó, on existix una alta preferència per híbrids i espècies d'alt valor estètic. Per altra banda, la demanda d’orquídies ha repercutit en la disminució de poblacions silvestres ja que moltes espècies són extretes de manera il·legal del seu hàbitat natural per a proveir el comerç clandestí la qual cosa ha provocat que diverses espècies es troben en risc d'extinció, per això les orquídies són una de les famílies botàniques incloses en la Llista Roja Mundial de la Unió Internacional per a la Conservació de la naturalesa (UICN).

► El que comercialment coneixem com a vainilla, des del punt de vista botànic és el fruit en càpsula (baina) d’una orquídia trepadora, la Vanilla planifolia, procedent de les selves mesoamericanes principalment de Mèxic. Quan la flor de l’orquídia és pol·linitzada amb èxit, l'ovari es desenrotlla fins a convertir-se en una espècie de fesol tendre penjant que en madurar i ser sotmès a un llarg procés d'assecat i curació, esta càpsula es torna negra, arrugada i produïx una substància, la vanil·lina, que és el compost que li dona la seua aroma. 

 

 

► Durant segles Mèxic va tindre el monopoli absolut de la vainilla. Els antics pobles mexiques l’anomenaven «tlilxóchitl», que significa flor negra i la utilitzaven per a aromatitzar una beguda sagrada feta a base de cacau destinada a la reialesa i els guerrers. Però degut a què l’obtenció de vainilla a partir d’esta orquídia era un procés completament artesanal i costós, la vainilla natural es convertí en una de les espècies més cares del món, la qual cosa va portar a què els químics intentaren produir vanil·lina de forma sintètica. Al segle XIX, els químics alemanys Wilhelm Haarmann i Ferdinand Tiemann van aconseguir sintetitzar esta substància aromatitzant, primer a partir de la coniferina, un producte orgànic que es troba en l’escorça i la resina dels pins, i posteriorment de l’eugenol, un component de l'oli essencial extret del clau d’olor, i més endavant del guaiacol, un compost orgànic que pot extraure's de manera natural de la destil·lació de la fusta. Però com extraure’l a nivell industrial a partir dels arbres era un procés costós i poc eficient, en l’actualitat el guaiacol es sintetitza a partir del catecol, un subproducte de la refinació del petroli. Prop del 85% de la vainilla sintètica que s'utilitza en gelats, xocolates i refrescos a nivell mundial es fabrica utilitzant guaiacol derivat del petroli com a ingredient base.

 

LES ORQUÍDIES SILVESTRES AL TERME DE BENEIXAMA:

A continuació passem a descriure les orquídies silvestres que hem trobat al terme de Beneixama ordenades per gènere, identificades per José M. Aragoneses i Lluis Serra Laliga Paco Bellod Ramos (Xispes) i Joan V. Pérez Albero, coautors d’este article.

 

Epipactis kleinii M.B. Crespo, M.R. Lowe & Piera

Coneguda en català com epipactis de Klein, és una orquídia la tija de la qual por assolir 50 cm d’altura, de color verd encara que amb freqüència presenta tons violacis o vermellosos, coberta de pels, amb 4-10 fulles caulinars de oval-lanceolades a lanceolades, de color verd fosc amb el revés normalment tenyit de violeta, concentrades en la meitat basal de la tija.

La inflorescència està formada per 10-40 flors de reduïdes dimensions, allunyades de la fulla superior, amb sèpals i pètals externs de morfologia similar i el label format per dues parts articulades: la zona posterior o hipoquil que té forma de copa, de color blanquinós a verdós, sovint amb tons violacis i que conté el nèctar, i la part externa o epiquil que té forma de cor, de color porpra en ocasions tenyit de verd en el centre i que servix e plataforma d’aterratge per als pol·linitzadors. Diverses espècies d'abelles i borinots es presenten com a pol·linitzadors habituals a més de coleòpters o fins i tot formigues, visitants freqüents a la recerca del nèctar.

Epipactis kleinii creix en matollars, pasturatges sota coberta de pins i clarianes de boscos, principalment sobre sòls calcaris. En la Comunitat Valenciana és l'espècie més comuna del gènere, present majoritàriament per les àrees interiors de tot el territori, arribant de forma més rara a algunes zones litorals. A Beneixama l’hem vista en dues ubicacions al Pla de Rita. Florix de maig a juliol.

 

Epipactis kleinii. Vista de la planta

 

Detal de la flor

Himantoglossum robertianum (Loisel) P. Delforge .

Coneguda en català com mosques grosses i en castellà com orquídea gigante, és l'espècie d'orquídia més gran dels nostres camps (pot arribar fins 1 m d'alçada), és per tant molt fàcil de reconèixer només per la seva mida. Desenvolupa una roseta de fulles basals del centre de les quals s'alça una tija gruixuda d'un verd pàl·lid, culminada en una inflorescència de nombroses flors denses. Les fulles de la base són amples, ovalades i lluentes, a vegades d'un verd blanquinós; les de la tija de menor grandària i embeinants.

La inflorescència està formada per un raïm molt dens amb 11-45 flors de colors rogencs o liles que també són bastant grans. Els sèpals i els pètals interns convergeixen a la part superior de la flor per formar una estructura amb forma de casc o caputxó. El label, d’un rosa porpra amb màcules més obscures (de vegades blanc o de color crema), és molt gran i està dividit en tres lòbuls. Els laterals són més curts, mentre que el lòbul central és el doble de llarg i es divideix en dues puntes i recorda vagament la silueta d'una figura humana. Esta espècie passa per ser la més precoç a florir i les seues grans flors atrauen a nombrosos pol·linitzadors potencials, principalment a himenòpters del gènere Bombus (borinots).

Himantoglossum robertianum es cria en pasturatges i herbassars, entre el matoll, en els clars de boscos i fins i tot en els sistemes dunars, sobre substrats alcalins (margues calcàries i algeps). En la Comunitat Valenciana presenta un important nucli dins de la província d'Alacant, pràcticament a totes les comarques, arribant pel sud fins el Baix Segura i puntualment a la província de València per la Vall d’Albaida i la Vall d’Aiora. Apareix des de la mar fins a 1100 m, A Beneixama l’hem vista en un bancal erm a la vora de la Bodegueta. Florix des de gener fins abril.

Esta orquídia està inclosa en la categoria d’espècies de flora protegides no catalogades en l’Annex II del Catàleg Valencià d’Espècies de Flora Amenaçada⁵.

 

Himantoglossum robertianum. Vista de la panta

 

Detall de les flors

Limodorum abortivum (L.) Swartz

Coneguda en català com clavell violaci i en castellà com orquídea violeta o planta hambrienta (per la seua naturalesa sapròfita), és una espècie d'orquídia micòtrofa, es a dir, viu associada a fongs per nodrir-se per no tenir clorofil·la, per aquest motiu la planta té coloracions violàcies i només es pot trobar la inflorescència en forma d’espiga de fins a 50 cm, amb 4 a 28 flors de color violaci que disposen d'un esperó de més d'un cm de llarg. El label està articulat, amb un hipoquil còncau, més o menys blanquinós amb venes violetes i un epiquil ovalat, blanc-violaci amb venes també més fosques. La part vegetativa de la planta viu soterrada.

La pol·linització corre a càrrec de diferents gèneres d'himenòpters (abelles, vespes, borinots, formigues). Els visitants són atrets principalment per un lleuger perfum que desprén la planta i per la presència d'abundant nèctar en l'esperó. L'insecte es posa en la part exterior del label (l’epiquil) aferrant-se als seus màrgens per a assegurar-se, però com l’epiquil està articulat, este s'inclina a causa del pes de l’insecte per la qual cosa l’obliga a endinsar-se profundament a través de l’hipoquil per a poder aconseguir el nèctar depositat en l'esperó. En el seu camí s’impregna de pol·len a la seua esquena, facilitant la pol·linització creuada quan visite la següent flor.

Limodorum abortivum li agrada viure en el si de boscos de frondoses, de coníferes i de ribera i les seues orles. Es cria des del nivell de la mar fins als 1400 m, ocupant els pasturatges frescos que es desenrotllen en els clars de boscos, màrgens de camins, talussos i pedregars. Indiferent al substrat encara que té clara preferència pels sòls calcaris, sense menysprear els silicis, on és més rara. En la Comunitat Valenciana apareix en les tres províncies, principalment en xicotetes poblacions molt disperses, encara que pot abundar localment. A Beneixama l’hem vista en una ocasió en el barranc de la Mollonera. Florix de mitjan abril fins a juliol.

 

Limodorum abortivum. Vista de la planta

 

Detall de la flor

 

Neotinea maculata (Desf.) Stearn.

Coneguda en català com caputxina tacada i en castellà orquídea moteada, noms que fan referència a les taques o màcules de color morat que presenten les fulles basals.

Creix a partir d’un tubercle subterrani del qual ix la tija de fins a 40 cm d’alçada, amb 3-6 fulles basals i les superiors que embeinen la tija. Al capdamunt, després d’un tram de tija nua, desenvolupa una inflorescència compacta amb nombroses flors xicotetes i oloroses amb aroma a vainilla, amb un label trilobulat de color rosat o verd groguenc, amb el lòbul central més llarg i ample i, de vegades, bífid a l’extrem.

És una espècie principalment autògama, es a dir, la pròpia flor es fecunda a si mateixa sense necessitat d'un agent extern, però com la flor produïx nèctar real en el seu esperó curt, en alguns casos s’ha observat la pol·linització creuada per part d’insectes de xicoteta grandària com el coleòpter Spermophagus calystegiae, ja que la flor és molt estreta i a penes s'obri.

Neotinea maculata està present en tota mena de pasturatges secs o subhumits, en zones ombrejades o a plena llum, en clars de pinars o alzinars, i en la Comunitat Valenciana es troba majoritàriament a les comarques d'interior, des de 250 a 1500 m, encara que en el territori Diànic (N. d'Alacant i S. de València) s'acosta a la costa a causa de la major precipitació de la zona. A Beneixama hem vist un exemplar junt la senda de la Microreserva de Flora del Barranc del Toll i un altre exemplar en l’Ombria del Carrascalet, prop del Racó dels Socialistes. Florix de finals de març a maig.

 

Neotinea maculata. Vista  de la planta

 

Detall de les flors

 

Ophrys apifera Huds.

Coneguda en català com orquídia abella o abellera vera i en castellà com orquídea abeja, noms que rep perquè el seu label imita l'abdomen d'una abella femella del gènere Eucera longicornis. Es desenvolupa a partir d’un tubercle subterrani, globular i xicotet que servix com reserva d'aliment del qual ix la tija floral erecta que pot assolir els 50 cm d’altura, amb 3-4 fulles basals en roseta i fulles caulinars embeinants, amb una inflorescència composta per 4-12 flors úniques per la seua inusual bellesa, gradació de color i formes excepcionals.

Les flors es caracteritzen per presentar els sèpals grans de color rosat o blanquinós (a vegades porpres) i tenen un característic nervi central de color verd, i pètals laterals xicotets i estrets. El label és trilobulat amb el lòbul central ample de color marró rogenc a marró obscur amb taques o línies groguenques i màcula en forma de W. A la base del label presenta dues xicotetes taques brillants i protuberàncies que imiten visualment els ulls d'un insecte femella denominades pseudoocels o falsos ulls.

Encara que la majoria de les flors d’esta orquídia s’autopol·linitzen gràcies a la disposició dels seus òrgans reproductors, de vegades recorre a l’atracció sexual. Les abelles mascle del gènere Eucera longicornis en vore el label que imita l’abdomen de l’abella femella, com s’ha comentat abans, s’hi posen sobre ell per intentar la còpula impregnant-se de pol·len, i en visitar una altra flor afavorixen la pol·linització.

Ophrys apifera es desenvolupa bé en pasturatges, prats, matolls, talussos, ribassos o sotaboscos de pinedes i alzinars i preferix sòls de naturalesa calcària amb una certa humitat estacional. En la Comunitat Valenciana es troba repartida per tot el territori des del nivell del mar fins als 1200 m i és relativament comuna i localment abundant. A Beneixama hem vist un sol exemplar en el barranc dels Mellats, a les immediacions del Pantanet. Florix d’abril a juny.

 

Ophrys apifera. Vista  de la planta

 

Detall de la flor

Ophrys dyris Maire in Bull.

Coneguda en català com a mosques blanques o abellera de l’omega i en castellà abejera de la omega i deu un dels noms a què el label de les seues flors presenta una màcula bilobada, poc brillant, amb una franja de color blanc en forma d'omega minúscula (Ω) en la vora apical.

La tija creix a partir de dos tubercles subterranis semblants a dos testicles com s’ha dit abans i pot assolir els 50 cm d’altura, amb 3-4 fulles basals amplament lanceolades formant una roseta i fulles caulinars embeinants. La inflorescència esta formada per 3-6 flors que són pol·linitzades per l’abella Anthophora atroalba. Presenta un label trilobulat amb el lòbul central que sobrepassa àmpliament els laterals, de coloració marró fosc a porpra molt fosc i amb indument (pels) dens i blanquinós.

Ophrys dyris és una planta rara en el nostre territori amb poblacions disperses i compostes per pocs individus que habita en timonedes, romerars i pasturatges aclarits sobre sòls calcaris, des del nivell de la mar fins a quasi 1000 m i en la Comunitat Valenciana es concentra majoritàriament al sud de la província de València i nord d'Alacant. A Beneixama hem vist uns quants exemplars junt a la senda de la Microreserva de Flora del Barranc del Toll. Florix des de març a maig.

 

Ophrys dyris. Vista  de la planta

 

Detall de la flor

Ophrys lupercalis (J. Devillers-Terschuren & P. Devillers)

És una altra de les orquídies abelleres coneguda en català com abellera fosca i en castellà com abeja oscura. A partir d’un tubercle subterrani desenvolupa una tija d’uns 40 cm d’altura amb 3-6 fulles en roseta basal, oval-lanceolades, més altres 2 o 3 lanceolades que embeinen la tija.

Presenta una inflorescència amb 2-8 flors en espiga amb el label trilobulat. El lòbul central, més gran que els laterals, de color variable entre el marró clar i el marró fosc, porta una banda groga vorejant tot el label que ens ajuda a distingir l’espècie i una màcula amb dos lúnules en forma de W de color marró crema a gris blavós, contigües o fusionades,

És una altra orquídia que recorre a l’atracció sexual per a la pol·linització. En este cas el label imita l’abdomen de la femella de l’abella Andrena nigroaenea també coneguda com abella minera, que juntament al flaire de les feromones que desprén, atrau el mascle que, en intentar la còpula, s’impregnarà de pol·len i en visitar una altra flor facilitarà la pol·linització. De tant en tant, les abelles pol·linitzadores poden confondre les Ophrys lupercalis amb altres espècies del gènere Ophrys, fecundant-les amb el seu pol·len i donant lloc a formes híbrides molt curioses.

Esta orquídia creix en herbassars secs, matolls, vores i clars de pinedes i carrascars amb una certa apetència forestal, des del nivell de la mar fins a 1300 m i en la Comunitat Valenciana és una espècie freqüent i abundant que apareix en les tres províncies, tant en el litoral com a l'interior i s'enrarix més en àrees de clima més continentalitzat. A Beneixama és la més comuna de totes des orquídies i l’hem vista en diversos llocs de la Replana. Florix de gener a juny.

 

Ophrys lupercalis. Vista de la planta

Detall de la flor

 

Ophrys lutea Cav.

Coneguda en català com abellera groga i en castellà abejera amarilla, on l’epítet específic lutea, que deriva del grec, significa «color groc».

Igual que les altres orquídies creix a partir d’un tubercle subterrani i desenvolupa una tija que no sol sobrepassar els 30 cm d’altura, amb 3-5 fulles en roseta basal i les caulinars embeinants, de grandària menor respecte les de la roseta. Presenta una inflorescència amb 3-7 flors amb el label trilobulat de color groc canari intens i el lòbul central amb una màcula habitualment dividida per la mitat, en forma de W de color blavós, gris o marró que imita l’abdomen de les abelles del gènere Andrena (A. cinerea, A. humilis, A. senecionis i A. Tibialis), que, juntament amb les feromones que emet la planta, servirà de reclam a les abelles mascles per intentar la còpula afavorint així la pol·linització, com s’ha descrit en els exemples anteriors.

Ophrys lutea és una orquídia habitual que apareix enmig de diferents formacions arbustives aclarides i pasturatges i, en la nostra zona, on és una espècie relativament comuna, arriba a abundar localment encara que sense aconseguir grans densitats poblacionals en la mitat sud de la Comunitat. Creix sobre substrats diversos encara que preferix els calcaris, des del nivell de la mar fins a 1430 m. A Beneixama hem vist diversos exemplars en la zona del Pla de Rita i la Lloma de les Cabres. Florix de març a maig.

 

Ophrys lutea. Vista de la planta

 

Detall de la flor
 

Ophrys scolopax Cav.

Coneguda en català com flor d’abella o abellera becada (cast: abejera becada), denominació que es deu a la semblança morfològica, en mirar la flor de perfil, que recorda perfectament el cap i el llarg pic d'una au, Scolopax rusticola, coneguda popularment com becada.

Creix a partir d’un tubercle subterrani i desenvolupa una roseta basal amb 3-5 fulles lanceolades de grandària de mitjana a alta i una tija floral amb 4-8 flors que pot superar els 50 cm d’altura. Les flors tenen un gran label trilobulat de color marró fosc amb el lòbul central, més gran que els laterals, avellutat, ovalat, allargat i abombat, els dos lòbuls laterals triangulars amb uns pèls fins que imiten els èlitres dels insectes. A dreta i esquerra en la part superior del label té uns pseudoocels de color obscur que imiten els ulls compostos de la femella de l'insecte pol·linitzador, habitualment abelles solitàries del gènere Eucera.

Ophrys scolopax viu en herbassars i pasturatges, de secs a frescos, camps erms i diverses formacions de matolls, des del nivell de la mar fins a 1500 m d'altitud i en la Comunitat Valenciana està repartida per tot el territori excepte les zones més àrides. A Beneixama hem vist un exemplar en la pista de l’Ombria de la Graveta, baixant cap a la Rambla de Banyeres. Florix des de finals de febrer fins a maig

 

Ophrys scolopax. Vista de la planta

Detall de la flor

 

Ophrys speculum Link.

És una altra orquídia abella coneguda en català com orquídia de mirall i rep esta denominació perquè el seu label és brillant com un mirall o espill (speculum).

A l’igual que les altres orquídies del gènere creix a partir d’un tubercle subterrani que conté les substàncies de reserva mentre que paral·lelament es desenvolupa l’altre tubercle que donarà lloc a la nova generació d’esta orquídia. Desenvolupa una tija de 20-25 cm d’altura amb 4-6 fulles basals lanceolades i altres caulinars embeinants, i una inflorescència composta per 2-5 flors amb el label trilobat vorejat per una intensa pilositat de color porpra intens. El lòbul central de color porpra, de major grandària que els laterals, presenta una màcula de color blau intens vorejada per una franja estreta de color groc o verd. És un dels pocs casos d’Ophrys que no es pol·linitzat per una abella sinó per una vespa, els mascles de la Dasyscolia ciliata.

Ophrys speculum habita en matolls oberts i prats secs o relativament frescos i arriba a abundar localment en herbassars de llistó (Brachypodium retusum) després d’un incendi, i en prats de gramínies, des del nivell de la mar fins a 1100 m. En la Comunitat Valenciana abunda a Alacant i València, sent escassa a Castelló sent molt freqüent en algunes comarques costaneres. A Beneixama hem vist diversos exemplars per la zona de la Lloma Cabres, el Pla de Rita, a la vora del camí que unix el corral de Lluna i Sant Lluis i a les immediacions del corral del Limbo. Florix des de febrer a principis de maig.

 

Ophrys speculum. Vista de la planta

Detall de les flors

 Ophrys tenthredinifera Willd.

Coneguda en català com abellera vermella o orquídia vespa i en castellà com orquídea avispa, és una altra orquídia pol·linitzada per pseudocopulació pels mascles de l’abella Eucera nigrilabris que són seduïts per l'aparença de la flor que imita la femella d’esta espècie d’abelles.

També creix a partir d’un tubercle subterrani que desenvolupa una tija que no sol superar els 30-35 m d’altura, amb una roseta basal de 4-6 fulles lanceolades i 1-2 fulles caulinars més estretes i embeinants, i una inflorescència amb 3-6 flors en espiga. El label és trilobat amb el lòbul central de color groc o groc verdós en les vores (ocasionalment marró) i marró fosc en la part central, on apareix una característica màcula xicoteta, brillant, de color blavós o grisenc en forma de W.

Ophrys tenthredinifera està present en les tres províncies valencianes, encara que escasseja en els enclavaments muntanyencs més freds i és rara a la província de Castelló. A Alacant i València és abundant i és freqüent veure-la en matollars oberts i herbassars secs de llistó i fenàs (Brachypodium sp.) des del nivell de la mar fins a 1240 m. A Beneixama l’hem vista per la zona de Rita i el camí de Sant Joan. Florix des de febrer a abril.

 

Ophrys tenthredinifera. Vista de la planta

Detall de la flor

 

Orchis olbiensis Reut. ex Gren.

Esta orquídia es coneguda en català am els noms de botons de ca o botons de gos i en castellà com satirión manchado, on el seu epítet específic olbiensis fa referència a Òlbia, una antiga colònia grega que actualment és la ciutat de Hyères, al sud de França.

Creix també a partir d’un tubercle subterrani i desenvolupa una tija de 10 a 25 cm d'altura de color brunenc o vermellós en la part de la inflorescència. Fulles basals verdes de 3-6 i les caulinars de 1-3 que embeinen la tija. La inflorescència en espiga inicialment piramidal i després ovoide, amb 5-15 flors de color porpra, rosat, o blanc. Label trilobulat amb el lòbul central més ample i llarg que els laterals, de color porpra o rosat, amb la part central blanquinosa amb màcules de color porpra que arriben a l'entrada de l'esperó, que és molt llarg i ascendent, de vegades major que el label.

Esta orquídia és pol·linitzada principalment per insectes himenòpters, especialment abelles i borinots. Però igual que la gran majoria de les espècies del seu gènere, esta orquídia no produïx nèctar ni recompensa alimentària alguna per als insectes, la seua estratègia reproductiva es basa en l'engany alimentari visual: les seues flors de tons rosats o porpra, juntament amb les cridaneres màcules del seu label, imiten l'aspecte d'altres plantes acompanyants de l'entorn que sí que oferixen aliment, atraient així a insectes inexperts.

Orchis olbiensis creix sobre sòls calcaris, en pasturatges i herbassars dels clars de carrascars o rouredes i també en zones de cultiu de muntanya abandonades, entre 100 i 1460 m d'altitud. A la Comunitat Valenciana majoritàriament es localitza en el centre-nord d'Alacant i zones pròximes al sud de València, amb algunes altres poblacions disperses en zones litorals de Castelló. A Beneixama l’hem vista en la Replana. Florix de mitjan març a mitjan juny.

 

Orchis olbiensis. Vista de la planta

 

Detall de les flors

Orchis tenera (Landwehr) Kreutz.

És una orquídia molt semblant a l’Orchis olbiensis i per tant compartix algunes de les denominacions populars. En català se la coneix com botons de gos, mariola o satirió tacat i en castellà cañamón, satirión manchado o orquídea tierna en referència al seu epítet «tenera» per l'esveltesa i primesa de les seues tiges.

Creix a partir d’un sistema de tubercles subterranis, com s’ha descrit en els casos anteriors i desenvolupa una tija de fins 60 cm d’altura sovint de color vermell en la seua major part. La roseta basal la componen 3-5 fulles ovals de color verd en ocasions amb grans màcules de color marró i 1-2 fulles caulinars embeinants de vegades també maculades. Presenta una inflorescència en espiga amb 10-50 flors que varien des del color lila pàl·lid a porpra, o blanc. Label trilobulat molt xicotet, rosat, amb la part central blanquinosa, amb màcules fins a l'entrada de l'esperó que és ascendent, engrossit i d’igual grandària que el label. Es diferencia de l'espècie Orchis olbiensis per tindre l'esperó més curt.

Com la majoria de les orquídies del gènere, Orchis tenera no produïx nèctar ni recompensa alimentària alguna per als insectes, la seua estratègia reproductiva es basa en l'engany alimentari visual, com en el cas anterior, visitada per insectes himenòpters, especialment abelles i borinots.

Orchis tenera creix en pasturatges frescos, clars de carrascars o pineds, entre els 600-750 i 1500 m d'altitud. És un endemisme ibèric que es localitza principalment en la part oriental del Sistema Ibèric i en la Comunitat Valenciana de manera dispersa en les zones muntanyenques d'interior de les tres províncies. A Beneixama l'hem vista en la Replana al barranc de la Mollonera. Florix des de finals d'abril fins a mitjan juny.

 

Orchis tenera. Vista de la planta

Detall de la flor

 

****************************

Com he comentat al començament d’este apartat, estes són les orquídies que hem trobat al terme de Beneixama, possiblement n’hi hauran més. En la descripció de cadascuna d’elles, com haureu observat, hem introduït només els aspectes més rellevants de la planta, com ara, els tubercles subterranis d’on naix l’orquídia, l’altura de la tija, el nombre i forma de fulles basals, la quantitat de flors i la morfologia del label...etc, perquè un observador inexpert puga, amb una simple ullada, aproximar-se a la seua identificació, obviant-ne d’altres que un observador experimentat segurament tindria en compte. També fem menció al seu habitat, on apareix en Beneixama i altres territoris de la Comunitat Valenciana i l’època de floració.

A qualsevol persona que vulga aprofundir en el seu coneixement recomanem la lectura de les següents publicacions:

► «Serra Laliga, L. (coord.). 2019. Guía de las Orquídeas de la Comunitat Valenciana. Colección Biodiversidad, nº 22. Conselleria d'Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural», que podeu descarregar en format pdf de la web: https://jolube.wordpress.com/2020/12/28/guia-de-las-orquideas-de-la-comunitat-valenciana-libro-en-pdf/

► «Serra Laliga, L. 2007. Estudio crítico de la flora vascular de la provincia de Alicante: Aspectos nomenclaturales, biogeográficos y de conservación. Monografías del Real Jardín Botánico. Madrid. Csic.» que podeu descarregar en format pdf de la web:

https://bibdigital.rjb.csic.es/records/item/16444-ruizia-tomo-19-estudio-critico-de-la-flora-vascular-de-la-provincia-de-alicante?offset=1

**********************************

Autors de l’article: Joan V. Pérez Albero i José Manuel Aragoneses García.

Revisió: Lluis Serra Laliga

Col·laboradors: Juan i Paco Bellod Ramos (Xispes)

Fotografies: José Aragoneses García, Lluis Serra Laliga, Joan V. Pérez Albero, Mª Jesús Sanchís Carles, Web Wikipedia.

1 Dades extretes de la publicació: «Serra Laliga, L. (coord..) 2019. Guía de las Orquídeas de la Comunitat Valenciana. Colección Biodiversidad. Nº 22. Consellería D’Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climatic i Desenvolupament Rural»

2 https://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S2468265924000805

3 «Serra Laliga, L. (coord..) 2019. Guía de las Orquídeas de la Comunitat Valenciana. Colección Biodiversidad. Nº 22. Consellería D’Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climatic i Desenvolupament Rural» (pags. 15, 16)

4 https://repositorio.chapingo.edu.mx/items/38c8b769-039c-4edf-bb37-d8188b25eae1

5 ORDRE 2/2022, de 16 de febrer, de la Conselleria d'Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica, per la qual s'actualitzen els llistats valencians d'espècies protegides de flora i fauna.