DE TIMONS i moltes coses més

En botànica, i sobre tot quan es fa referència als noms populars de les plantes, de vegades sol aplicar-se un mateix nom a diverses espècies que fins i tot poden pertanyer a gèneres molt diferents. Podríem dir que es produeix un fenomen d’homonímia botànica o regional produït per la semblança de formes o, fins i tot, per l’assignació de propietats i virtuts terapèutiques semblants. Les plantes conegudes com timó en són un bon exemple. La paraula, fins i tot, serveix per a designar les comunitats vegetals on creixen moltes d’elles, les timonedes, comunitats termòfiles, poc denses integrades per mates menudes moltes de les quals pertanyen a la família Lamiaceae (labiades).

 

Timoneda

Timó (Thymus vulgaris)

Al País Valencià, designem amb el nom de timó (l’accepció més generalitzada) a una mateta de no molt més d’un pam d’alçada, de la família de les labiades, molt aromàtica que solem utilitzar en infusió per les seues propietats digestives, parlem del Thymus vulgaris, també conegut com farígola, frígola o tomello. Al génere Thymus pertanyen també el cantueso o cantaueso (Th. moroderi o Th. longiflorus) i la pebrella o pebrinella (Th. piperella).

 

Cantueso (Thymus longiflorus)

(Aquestes imatges estan preses a la província de Granada i corresponen al Thymus longiflorus. A la província d'Alacant tenim un endemisme que també anomenem cantueso o cantauesso i correspon a la mateta del mateix gènere Thymus moroderi)

Pebrella (Thymus piperella)

També amb el nom de cantueso es coneix, a les comarques de Granada que és on la vaig descobrir, la Lavandula stoechas, mata que creix primordialment sobre substrats silicis, per això no és freqüent vore-la per les nostres terres de sols predominantment calcaris. En alguns llocs se la denomina també «tomillo borriquero», (ja tenim una altra vegada l’apel·latiu del timó però ara en castellà).

 

Cantueso, tomillo borriquero (Lavandula Stoechas)

  Tornant de nou a les nostres terres, coneixem també amb el nom de timó mascle, timó groc, timó blanc, timó llanut, timolet o timonet a diverses matetes del gènere Teucrium (T. Polium, T. Capitatum, T. Homotrichum) que pertanyen també a la família de les labiades. Totes elles amb propietats digestives, antiinflamatòries i tonificants, poden prendre’s en infusió com a digestives o per combatre el mal de panxa o per via externa com antiinflamatòries.

 

Teucrium polium subsp. homotrichum

Teucrium polium

Mateta de (Teucrium capitatum) parasitada per les barbes de caputxí (Cuscuta epithymum)

Una altra planteta en la nomenclatura popular de la qual apareix la paraula timó per la seua semblança quan no està florida, és el pinell o estepa de Montpeller (Coris monspeliensis). És una planta perenne herbàcia que pertany a la família Primulaceae per tant no té res a veure botànicament amb el gènere Thymus que pertany a la família Lamiaceae (labiades), com he dit anteriorment. També rep els noms de pinzell, pinsell, herba pinzell, cepell, cepell bord; farigola borda, farigola de pastor, farigola mascle..., i també timó reial. Aquesta planta prolifera sobre terrenys calcaris, guixencs, pedregosos i altres sols pobres. Creix a les serres litorals i als erms a on hi ha garrigar i matollar baix.

 

Pinell (Coris monspeliensis)

 Però al País Valencià, el timó real o timó reial, per excel·lència és el Dictamnus hispanicus, herba de la família Rutaceae (rutàcies), família a la que pertanyen també el taronger i el llimoner, coneguda a València com alfàbega de pastor i com a gitam, a Castelló. És una planteta perenne i molt aromàtica que creix a les nostres serres en llocs frescos i ombriencs. És tòxica i molt olorosa; s’ha usat per a preservar la roba de l’arna i, en infusió, per combatre el mal de ventre, la diarrea i, fins i tot, l’halitosi. És un dels components indispensables de l’herberet d’Alcoi.

 

Timó reial o dictam (Dictamnus hispanicus) Foto cedida per Manolo Vicedo

Com he comentat al principi, el concepte que tenien els antics sobre les plantes, més utilitari que científic, permetia que amb un mateix nom es designaren plantes molt distintes botànicament parlant, però amb virtuts terapèutiques semblants, i això és el ha passat al llarg de la història amb el gènere Dictamnus. Un estudi internacional en el que han participat, entre altres, investigadors de les universitats d'Alacant i Elx, ha identificat cinc espècies de plantes medicinals distintes sota el mateix nom. En aquest estudi, els autors reconeixen que sota el nom Dictamnus es manejaren en les farmàcies de tot el món antic, almenys cinc espècies de plantes medicinals distintes, pertanyents a les famílies botàniques de les rutàcies i lamiàcies, usades tradicionalment per a problemes ginecològics prepart i postpart, regulador de la menstruació i altres malalties greus com l'epilèpsia, o simplement, com a antídots de qualsevol tipus de verins. Com anècdota comentar l'intent d'enverinament amb arsènic del Papa Lluna (Benet XIII), confinat en el seu castell de Peníscola, i la vida del qual va recuperar un monjo jueu convers gràcies a un beuratge entre la composició del qual figurava el dictam. El Papa es va salvar de la mort i, des de llavors, es coneix aquesta fórmula com a “tisana del Papa Lluna” (Si voleu conèixer una mica millor la història punxeu l’enllaç).

Timó reial o dictam (Dictamnus hispanicus). Detall de la flor

 Fotos cedides per Manolo Vicedo

 Les subunitats florides de les diferents espècies de dictam contenen olis essencials (estragol, anetol i limonè), furanocumarines i alcaloides (dictamnina). S'ha usat popularment com digestiu, carminatiu, hipotensor i emmenagog. Però atenció, les furanocumarines poden produir toxicitat per contacte en presència de la llum i produir dermatitis, ocasionant inflamació i taques en la pell per fotosensibilització per això s’ha de tenir cura a l’hora de manejar-les.

Però a totes aquestes propietats medicinals del dictam s’ha d’afegir l'afrodisíaca. En les províncies limítrofes manxegues, murcianes i andaluses, aquesta planta es denomina tarraguillo, i els seus efectes afrodisíacs queden patents en el dita popular: “Si en tu huerta criases el tarraguillo, estaría toda la noche, que te agarro, que te pillo” .

El color de les flors. Una estratègia per assegurar l'èxit de la pol·linització

Les flors, que són les estructures reproductives dels espermatòfits (gimnospermes i angiospermes) estes últimes representen quasi el 90% de totes les plantes terrestres i de les quals depèn directament o indirecta, la major part de la vida terrestre. No obstant això, les flors són una innovació evolutiva relativament recent en l'escala de la diversificació vegetal. L'avantpassat comú més recent de totes les angiospermes probablement existia uns 140-250 milions d'anys enrere, i es calcula que l'avantpassat comú de totes les plantes amb llavors existents (és a dir, angiospermes i gimnospermes) va viure fa 310-350 milions d'anys. Hom pensa que la flor de l'avantpassat comú més recent de totes les angiospermes, coneguda com la flor ancestral, era probablement bisexual i tenia un androceu amb més de deu estams i un gineceu amb més de cinc carpels. Vegeu el model tridimensional de la flor ancestral reconstruïda a partir de la investigació, liderada per Hervé Sauquet de la universitat de París-Sur i publicada en la revista Nature Communications.  
 

Model de flor ancestral

En aparèixer les primeres angiospermes les plantes començaren a produir nèctar, la qual cosa va fer que la pol·linització que abans era realitzada pel vent (pol·linització anemòfila), pròpia de les gimnospermes, ara també passara a ser obra dels insectes (pol·linització entomòfila), i és precisament per la necessitat d’atreure els insectes que les flors es van dotar de dues característiques: el color i l’aroma.

************

En una de les nombroses passejades que he fet estos dies de primavera per les dunes que hi ha entre Urbanova i els Arenals del Sol, contemplant les nombroses plantetes que començaven a florir o que ja estaven en plena floració, em vaig adonar que els colors que hi predominaven eren de tonalitats obscures; un gran nombre d’espècies presentaven flors de color lila o morat tirant a blau, seguides de les de color groc i amb menor quantitat el blanc; l’absència de les tonalitats rogenques i ataronjades era pràcticament total. De seguida, em vaig preguntar el perquè d’aquest fet. La resposta hem de buscar-la en la forma en què els insectes pol·linitzadors, principalment les abelles, perceben els colors.

 Diferents estudis han demostrat que les abelles tenen una major sensibilitat a longituds d'onda menors de l'espectre visual i menor sensibilitat per a les longituds d'onda llarga; la gamma de percepció de color de les abelles s'estén des de l'ultravioleta (300 nanòmetres) fins al groc-ataronjat (650 nm.), mentres que per a l'ull humà, la cinta de color s'estén des dels 400 als 750 nanòmetres. Nosaltres no veiem la banda ultravioleta, som cegos per als colors de longitud de onda per davall dels 400 nm; en canvi, les abelles són molt sensibles a l'ultravioleta però són cegues per al roig.

Tapís a rereduna fomat per la vivorera de platja (Echium sabulicola), el color del qual varia del blau al morat

Les flors aprofiten d'aquesta sensibilitat visual de les abelles per al seu propi benefici dotant-se de les substàncies que reflecteixen la llum ultravioleta que guien les abelles cap a la font de nèctar impregnant-se de pol·len, garantint d'aqueixa manera la pol·linització. A més, moltes flors presenten marques de contrast que ajuden els insectes a trobar el nèctar. El color d'aquests anuncis o marques denominats «guies de nèctar», sol contrastar amb el color floral de fons, la qual cosa ajuda al pol·linitzador a trobar el camí correcte.

 

Flor de la Bauhinia variegata, arbre de les orquídies. Malgrat ser la flor quasi blanca, es dota d'una franja morada que guiarà els pol·linitzadors cap a la font de nèctar. És un arbre cultivat com ornamental i la foto ha estat presa a l'Avda d'Aguilera d'Alacant, front els jutjats. El gènere Bauhinia honra la memòria dels germans Johann Bauhin (1541-1613) i Caspar Bauhin (1560-1624), botànics i metges suïssos.

 

Les  flors de l'arbre de l'amor (Cercis siliquastrum) ja presenten la coloració morada en la seua totalitat. Es tracta també d'un arbre ornamental conegut també com a arbre de judes perquè conta la tradició que Judes Iscariot es va penjar de les branques d'aquest arbre.

¿Però quines són les substàncies que donen color a les flors?

El color de les flors es deu principalment a tres tipus de substàncies: els flavonoides, els carotenoides i les betalaïnes. Els flavonoides són els pigments més comuns i contribueixen a un ampli rang de colors que va des del groc fins al roig i el blau. Els flavonoides que més contribueixen a la formació de colors són les antocianines, entre elles el color ataronjat i el salmó que està donat per la pelargonidina, el roig per la cianidina, i el blau el violeta i el malva per la delfinidina; els carotenoides contribueixen a formar els colors taronja/roig, bronze i marró i les betalaïnes, que són els menys abundants, contribueixen a les diverses gammes de marfil, groc, taronja, roig i violeta.

 

Flor de l'ungla de gat (Carpobrotus acinaciformis) planta nativa de Sud-àfrica catalogada com a espècie invasora que va estenent-se per les dunes desplaçant la vegetació autòctona.

Les antocianines, que estan presents en diferents òrgans de les plantes, com ara fruites, flors, tiges, fulls i arrels, a més de l’atracció dels pol·linitzadors, posseeixen altres funcions com són la protecció de la planta contra els efectes de la radiació ultravioleta i contra la contaminació viral i microbiana.

Aquests pigments són metabòlits que les plantes sintetitzen en forma variable d'acord amb les seues necessitats de cada moment i a les circumstàncies de l'entorn: contingut hídric de la planta, la quantitat de llum que rep, el pH del sòl en què creix, etc. Açò explica perquè les antocianines que tenen color roig intens en valors de pH baixos, a mesura que el pH augmenta la coloració passa a ser més violeta. Un exemple d’aquesta diferent coloració en una mateixa planta la tenim en el romer (Rosmarinus officinalis), que pot passar des d’un color blau, a un suau violeta o a un rosat pàl·lid. Aquest comportament de les antocianines en funció del pH del substrat és aprofitat en floricultura per obtenir flors de diferents colors, així, en el cultiu de les hortènsies, un pH de entre 4.0 y 5.5 donarà hortènsies blaves, un pH de entre 6.0 y 6.5 les donarà de color rosa i un pH al voltant de 8.0 les donarà blanques. 

 

Detall de la flor de la vivorera de platja (Echium sabulicola). El nom genèric "Echium" que prové del grec Echis = escurçó, es basen en l'aparença de les llavors de l'Echium vulgare que recorden el cap de la serp verinosa, d'ací un dels noms vulgars de "vivorera".

Dues centaurees que creixen en sols arenosos, la bracera (Centaurea aspera) i la bracera marina (centaurea seridis). La primera en zones de rereduna més allunyades de la primera línia de platja i la segona, que la podem trobar al capdamunt de les dunes de primera línia.

Diminuta flor de la cambronera (Lycium intricatum). Es tracta d'un arbust molt ramificat amb les branques extremadament tortuoses i armades amb espines, amb fulles carnoses. Viu a llocs pedregosos del litoral amb forta insolació. El podem trobar profusament a les dunes que separen la platja de la carretera d'accés a Urbanova.

Diminutes floretes de la sempreviva alicantina (Limonium furfuraceum) endemisme de les costes alacantines. La fografia ha estat presa al Cap de l'Horta (Alacant).

Un altre Limonium (Limonium lobatum). Encara que les floretes són de color blanc, les bràctees que les acompanyen presenten la tonalitat blavenca. La foto ha estat presa al Cap de Santa Pola.

Tres floretes que presenten la mateixa combinació per atreure els pol·linitzadors, els petals de color morat i les anteres carregades de pol·len de color groc. Per ordre d'aparició: la cargola laciniada (Erodium laciniatum), el colletjó (Moricandia arvensis) i el matell de la verge (Fagonia cretica).

La corretjola (Convulvulus althaeoides) que en primavera creix profusament per tot arreu.

I fins i tot les plantes paràsites es visten amb tonalitats morades: els frares (Orobanche reuteriana)  i les barbes de caputxí (Cuscuta epithymum), que malgrat viure sota terra, quan desenvolupen els òrgans florals els visten amb aquestes tonalitats.

O les diminutes floretes del timó roig o pinzell (Coris monspeliensis), herba melífera d'ampla distribució per terres alacantines que creix als matolls secs del litoral.

 En aquesta entrada he volgut presentar el gran nombre d'espècies diferents (i no hi són totes), presents a la franja litoral de la comarca de l'Alacantí, que visten les seues flors de colors de  tonalitats blavenques o morades front a altres colors. Llevat de les dues fotografies fetes a Alacant ciutat, la resta han estat preses a les dunes i zones de rereduna que hi ha a les platges d’Aiguamarga (Alacant), el Altet i Arenals del Sol (Elx) i Cap de l’Horta (Alacant)

El cascall. De l'opi a la metadona.

Les papaveràcies comprenen una família de plantes no gaire nombrosa a les nostres terres. La més comuna de totes és la rosella (Papaver rhoeas), herba de flors vermelles que trobem als nostres camps i vora camins a finals de l’hivern i durant la primavera; altres papaveràcies no menys conegudes per la medicina popular són la celidònia (Chelidonioum majus) i el cascall marí (Glaucium flavum), el làtex de les quals s’ha emprat per cauteritzar les berrugues. Però la papaveràcia més important des del punt de vista econòmic és el cascall (Papaver somniferum) cultivat a gran escala a l’Àsia Menor, Pèrsia i altres països de l’Orient i, fins i tot a la Península Ibèrica, i del qual se n’extreu l’opi; a la Península Ibèrica tenim una espècie de cascall molt afí, el (P. Setigerum). Les propietats calmants de les càpsules del cascall eren conegudes des de l’antiguitat com ho denota la dita popular: “més atontat que una carabasseta de cascall”.

Flor del cascall (Papaver somniferum)

Mates de roselles (Papaver rhoeas) i de cascall creixent juntes

Cascall marí (Glaucium flavum) Platja del Carabassí

Bancal ple de roselles (Papaver rhoeas) prop de Beneixama

  Sumeris, egipcis, grecs i romans ja tenien coneixement de l'opi (del grec opos, «suc», referit al làtex obtingut per incisió de les càpsules seminíferes de Papaver somniferum) i dels seus extraordinaris poders analgèsics. El cascall apareix mencionat en el papir d'Ebers (1500 aC), i Hipòcrates (460-370 aC), Teofrast (371-287aC) o Dioscòrides (40-90) van lloar les seues virtuts curatives. Paracels (1493-1541) va introduir en la terapèutica l’anomenat làudan, que no és més que l'extracte alcohòlic de la planta de l'opi. La fórmula més coneguda del làudan correspon a la que va desenrotllar el metge anglès Thomas Sydenham (1624-1689), que a més d'opi portava safrà, vi de Màlaga i altres components minoritaris. La proporció de morfina en tals preparats rondava l’1 %.

Des de feia vora setanta segles l’opi havia fet possible i tolerable la pràctica de la medicina. Era l’única droga capaç de suprimir el dolor i produir el somni amb relativa facilitat. Dels antics sumeris passà als egipcis, d’aquests als àrabs d’on el conegueren els venecians, portuguesos, holandesos i britànics, els quals l’imposaren als xinesos, la qual cosa va fer que entraren en guerra amb aquell país.

Capoll de la flor de cascall

 

Xina ha patit com cap nació els problemes derivats de l'ús de l'opi com a estupefaent. Possiblement, el cascall com a planta medicinal va ser introduït en aquest país cap al segle VII, i durant l'Edat Mitjana la creixent demanda va ser coberta per comerciants àrabs i indis. A partir del descobriment del tabac, l'opi es va mesclar amb aquest i va començar a fumar-se, la qual cosa va ocasionar que s'estenguera notablement el seu ús, ara ja més recreatiu que medicinal. Van ser primer els portuguesos, i més tard els holandesos i els britànics, els que van potenciar el seu ús entre la població asiàtica a fi d'incrementar els seus beneficis mercantils. Sent conscients dels estralls que el tràfic comportava i després de repetides advertències, el govern xinès va confiscar i va destruir en 1839 prop de 1.500 t d'opi en el port de Cantón, la qual cosa va desencadenar la Primera Guerra de l'Opi (1839-1842). El Regne Unit es va imposar tant en aquesta com en la Segona Guerra de l'Opi (1856-1860), en la que s'alià amb França. Com a conseqüència, la humiliada Xina va haver d'obrir uns quants ports marítims al comerç internacional i va perdre Hong-Kong (que li va ser tornada en 1997). S'estima que en aqueixa època quasi 15 milions de xinesos eren addictes a la droga.

 

Després de caure els pètals de la flor, els cultivadors arrapen la superfície de la càpsula amb un xicotet ganivet, produint talls verticals de xicoteta profunditat, per on escorre un fluid lletós i blanquinós. Aquesta saba  exposada al sol, amb la calor el líquid canvia de color i consistència convertint-se en una pasta de color terrós apegalós, com la cera. Aquesta substància és l’opi brut.

 El farmacèutic alemany Friedrich Wilhelm Adam Sertürner (1783-1841) va ser qui, treballant en una apotecaria de farmàcia en les seues hores perdudes amb l'opi, va aconseguir aïllar cap a 1803 una substància prou impura a què primer va denominar principium somniferum, que va obtenir dissolent opi en un mitjà àcid, després neutralitzant-ho amb NH₃ i arreplegant finalment el precipitat. Perfeccionant el seu mètode d'extracció i realitzant proves amb gossos i amb si mateix, va aconseguir purificar un alcaloide que, sens dubte, era el principi actiu de l'opi, perquè es mostrava molt més eficaç i potent que el propi làudan com a analgèsic i com a inductor del somni. El propi Sertuerner escrigué en una comunicació científica: “He tenido la suerte de encontrar en el opio una nueva sustancia desconocida hasta ahora. No es ni tierra ni gluten ni resina, ni tampoco el compuesto que hallé el año pasado sino uno completamente distinto. Esta sustancia es el elemento narcótico específico del opio...el Principium somniferum”. A açò últim, precisament, fa referència el nom que Sertürner va decidir finalment adjudicar-li, el de morfium, perquè Morfeu és el déu dels somnis. El nom definitiu de morfina el va encunyar Louis Joseph Gay-Lussac (1778-1850) en proposar que tots els alcaloides acabaren amb el sufix -ina. Va ser el primer alcaloide a ser aïllat en forma pura (encara que aquesta fita va passar desapercebuda durant molts anys), i també va ser el primer la fórmula química del qual va ser elucidada pel químic anglès Robert Robinson (1886-1975) en 1923, i que va confirmar el químic nord-americà Marshall D. Gates (1915-2003) en aconseguir en 1952 la seua síntesi artificial en el laboratori.

Durant la primera meitat del S. XIX l’ús de la morfina va anar en expansió fins que la classe mèdica, alertada pels nombrosos casos de morfinomania, adoptà les corresponents precaucions.

 A mitjan segle XIX, el doctor Alexander Wood (1817-1884) descobrí l’agulla hipodèrmica. Aquest fet suposà el ressorgiment dels partidaris de l’ús de la morfina, que deien: –Si administrem morfina per via oral s’originen trastorns i s’ha d’esperar un temps relativament llarg perquè sorgisca efecte. No sabem mai amb exactitud quina dosi hem d’emprar. Si l’administrem mitjançant l’agulla hipodèrmica sabem exactament quanta se n’ha d’administrar; els resultats són molt més ràpids i mai produeix hàbit–. Malgrat aquest nou descobriment la morfina seguia produint hàbit, els metges ho sabien i ho denunciaven, però la societat no volia adonar-se’n; els periòdics i revistes de l’època eren plens d’anuncis de productes miraculosos que proporcionaven remeis contra el refredat, el càncer, el reuma, la gota..., això sí, tots carregats d’opiacis.

En 1898, el professor Heinrich Dreser (1860-1924), de l’empresa Bayer, comunicà al congrés de naturalistes i metges alemanys el descobriment d’un nou producte paregut a la morfina que suprimia el dolor, curava la tos irritant, no ocasionava trastorns intestinals com la morfina, produïa somni, no produïa hàbit, havia estat utilitzada per curar morfinòmans i era absolutament inofensiva. Era, químicament parlant, la diacetilmorfina.

El compost havia sigut sintetitzat per primera vegada en 1874 per l'anglès Charles Romley Alder Wright (1844-1894), però no li va saber veure cap aplicació pràctica a aquest derivat semiartificial obtingut a partir de la morfina. Aqueixa no va ser l'opinió de Heinrich Dreser, aleshores cap del laboratori de farmacologia experimental de la Bayer, quan el seu subaltern Felix Hoffmann (1868-1946) va repetir i va millorar la síntesi de la diacetilmorfina, i les primeres proves en animals i persones del compost van indicar que posseïa propietats quasi fantàstiques. De fet, el nom d’heroïna (heroisch) se'l van suggerir alguns comentaris dels seus cobais humans, que van remarcar com s'havien sentit de genials sota els seus efectes, era una droga heroica. Hoffmann i Arthur Eichengrün (1867-1949) havien sintetitzat per aquella mateixa època l'àcid acetilsalicílic, i encara que Eichengrün estava convençut de les seues bondats curatives com a analgèsic, antiinflamatori i antipirètic, la veritat és que Dreser va donar prioritat quasi absoluta a l'heroïna. L'Aspirina va començar la seua comercialització un any després, en 1899.

Com antitussigen (la tuberculosi era llavors molt comuna) l'heroïna no tenia rival. Prompte també es va aplicar per a la «curació» dels molts morfinòmans que en aquella època existien. I, certament, en aquest sentit funcionava: els enganxats abandonaven sense pestanyejar la morfina en favor de l'heroïna. L’eufòria pel nou descobriment durà poc de temps. A poc a poc fou desemmascarada l’heroïna i comprovats els seus efectes malèvols com a droga generadora d’hàbit. No tardà en ser prohibida en la majoria dels països per la seua toxicitat quatre vegades superior a la de la morfina la qual cosa va portar a la Bayer a retirar el fàrmac en 1913.

Aquesta és en resum la història del cascall (Papaver somniferum) i dels productes que se n’obtenen, ja que l’opi conté, a més de la morfina que constitueix aproximadament el 10% , altres alcaloides com ara la codeïna (0,5%), la tebaïna (0,2%), la noscapina (6%) i la papaverina (1%). La codeïna, un conegut agent antitussigen, va ser aïllada en 1832 pel químic francès Pierre Jean Robiquet (1780-1840).

I per acabar aquesta història, parlaré de la metadona que, coses de la vida, s’utilitza per combatre la síndrome d’abstinència dels heroïnòmans.

La metadona fou sintetitzada en 1937 per científics alemanys i fou Hitler, a finals de la Segona Guerra Mundial, qui ordenà als seus científics la seua fabricació a fi de tractar els soldats ferits per cobrir l'escassesa de morfina. Al final de la guerra la fàbrica on es fabricava la metadona fou ocupada pels nord-americans que en 1947 realitzaren les primeres proves clíniques entre la població amb el nom de dolophine. Però no serà fins 1968 quan als EEUU, els doctors Marie Nyswarden y Vincent Dole començaren a usar-la com a tractament per als pacients addictes als opiacis.

Mates de cascall a la vora d'una carretera

 

El gladiol o espaseta (Gladiolus illyricus)

Una de les últimes plantes a florir aquesta primavera en turó del Molinet o de Santa Ana (Serra Grossa) ha estat el Gladiolus illyricus, herbeta de la família Iridaceae, la dels lliris, i com ells, amb una florida espectacular. Sense ser massa abundant en aquest indret (tan sols n’he trobat huit o deu mates), paga la pena detindre’s a contemplar la bellesa d’aquesta inflorescència en espiga que s’enlaira sobre el cim del turó convidant els pol·linitzadors a perpetuar l’espècie.

El nom del gènere, Gladiolus, prové de gladius que significa espasa, i fa referència a la forma de les fulles (com les espases que a partir del S. III aC van adoptar els romans durant la conquesta d’Hispània, semblants a les utilitzades pels celtibers), d’ací el nom popular d’espaseta amb què es coneix aquest gladiol. El nom de l’espècie, illyricus, fa referència a Il·líria, la regió occidental de la península balcànica. Altres noms amb que se’l coneix són: xuclamel o lliri de Sant Joan.

Les fulles, en forma d’espasa, naixen del mateix peu de la tija, que s’enlaira fins a un mig metre d’alçada i sobre la qual aniran apareixent les flors de color fúcsia, en forma d’espiga, encarades totes cap al mateix costat. Les flors tenen sis tèpals lliures i desiguals entre ells, tres estams amb anteres en forma de sageta i un estil amb tres estigmes, observables quasi a simple vista.

Al següent enllaç teniu l'altra entrada que vaig fer al blog "Espais" sobre altres plantes de la Serra Grossa, per si us abelleix visitar-la.
http://carrasdebeneixama2.blogspot.com.es/p/blog-page_9.html