Els obriülls

L'obriülls (Tribulus terrestris) és una herba postrada, ramificada des de la base, un poc pilosa i amb fulles compostes que creix als camps abandonats, vessants pedregoses, vores de camí, enderrocs i en sòls remoguts des de pràcticament el nivell del mar fins als mil metres d'altitud. Dispersa per gran part de la Península Ibèrica, encara que falta en les regions de clima més humit i les muntanyes, s'esten també pel sud d'Europa, nord d'África i sud-oest d'Àsia.

L'obriülls (Tribulus terrestris)

 En català rep, entre altres, els noms d'abriüll, obriüll, abrujó, creu de Sant Antoni, gossos, obrelsulls, punxaclaus, punxarodes, queixals de llop, queixals de vella... etc, i en castellà els d'abrojo, abreojos, abrojos, espigón, picatalón, mata punchosa, tríbulo, uña de gato... etc. A més, al País Valencià, rep altres denominacions en referència clara a alguna de les seus propietats medicinals, com ara, pedra de rinyó o herba de l’orina.

 

El nom de punxarodes li ve donat pel perill que suposa per als ciclistes quan s'apropen als marges dels camins

 Es tracta d'una planta silvestre el fruit del qual té forma esfèrica amb cinc carpels endurits cadascun amb dues espines llargues laterals molt punxents i d’altres més curtes. Aquestes fortes pues solien danyar els peus dels llauradors que caminen descalços pel camp; encara avui açò és veritat en les zones rurals de molts països on són comuns les malalties que es transmeten per ferides obertes en els peus. A l'Imperi romà, els llauradors que vivien en llocs en què abundaven els obriülls rebien l'advertència dels seus encarregats: «aperi oculos» = «obri els ulls» no tant, potser, perquè els propietaris rurals es preocuparen per la salut dels llauradors com pel seu temor de veure's privats de mà d'obra barata. El temps va abreviar l'advertència d'«aperi oculos» a uns més simples obriüll o el castellà abre el ojo = abrojo que és com més se la coneix.

En aquesta foto es poden apreciar els cinc carpels que formen el fruit

El gènere Tribulus pertany a la família Zygophyllaceae i va ser establit inicialment per Tournefort (1694-1700) i validat per Linné (1753-1754). La paraula llatina tribulus, que al seu torn procedeix també del grec, fa referència als objectes de ferro formats per quatre pues metàl·liques afilades disposades en forma de tetraedre, de tal manera que en deixar-la caure a terra, una de les pues sempre apunta cap amunt, mentre les altres formen la base. S'escampen sobre el terreny, habitualment en gran quantitat, per obstruir l'avanç de cavalls, camells, elefants de guerra o soldats d'infanteria. En temps moderns s'han fet servir contra els pneumàtics dels vehicles.

Son nombroses les referències històriques de l’ús que s’ha fet d’aquesta arma, a mode d’exemple referiré la de l'historiador militar romà Flavi Renat Vegeci, que referint-se als carros de guerra, en la seva obra De Re Militari va escriure:

«Els carros armats usats en la guerra per Antíoc i Mitridates van aterrir els romans al principi, però després se'n van burlar. Atès que un carro d'aquest tipus no sempre troba terreny pla, el mínim obstacle el pot detenir, i si un dels cavalls és mort o ferit, el carro cau en mans de l'enemic. Els soldats romans els van inutilitzar amb la següent estratagema: en el moment en què el combat començava, escampaven obriülls pel camp de batalla, i els cavalls que tiraven dels carros, al trepitjar-los corrent a gran velocitat, es ferien les potes amb tota certesa. Un obriülls és un artefacte compost per quatre puntes unides de tal forma que de qualsevol manera que es llanci a terra es recolza en tres i presenta la quarta cap amunt.»

Els fruits del Tribulus terrestris contenen saponòsids, traces d'alcaloides i d'olis essencials. Popularment s'han empleat, en decocció o maceració, com a diürètics, per al tractament de còlics nefrítics i hipertensió arterial. Actualment està en desús. S'ha comprovat, sobretot en animals, que a causa de la presència d'alcaloides, l'ús continuat pot produir neurotoxicidad irreversible, ceguera, necrosi i erupcions en la pell, fotosensibilitat i lesions hepàtiques. El mecanisme d'acció estaria vinculat, a més, a una alta acumulació de nitrats en la planta. En el últims anys s’han realitzat estudis ¿...? que avalen la seua utilitat com anabòlic natural i en la disfunció sexual, tant en homes com en dones, per la qual cosa se l’ha denominat també el «viagra vegetal». Per corroborar aquesta hipòtesi sols cal entrar en internet i escriure tribulus terrestris a qualsevol buscador i veureu la quantitat d’anuncis que ofereixen aquest producte com a complement alimentari.

Flors de l'obriüll

El Tribulus terrestris és una planta molt abellidora per al bestiar, però les espines dels seus fruits resulten molt molestes per a les ovelles i les cabres. Aqueixos fruits s'adhereixen al pèl, llana i peüngles dels animals, la qual cosa facilita la propagació de la planta a costa de les molèsties dels seus involuntaris portadors. I això és precisament el que li va passar al meu gos (Negre) al final d'una de les seues incursions en els bancals en persecusió de conills, que va eixir coixejant, i en observar que li passava vaig descobrir un fruit de l'obreülls clavat al coixinet d'una de les potes davanteres i aquest succeït em va donar la idea de fer aquesta entrada al blog.

 

Centaurea calcitrapa

I per acabar, comentar que la paraula obriülls és un altre exemple d’homonímia botànica (tal i com dèiem en l’entrada anterior per al timó), produïda per la semblança de formes, en aquest cas amb la Centaurea calcitrapa, planta de la família de les asteràcies que també rep el noms comuns d'abriülls o obriülls dels camins; el nom genèric, Centaurea, procedeix del grec kentauros = homes-cavalls que coneixien les propietats de les plantes medicinals. L'epítet específic calcitrapa prové del llatí caltrops, que significa «trampa per a peus» i comparteix la seva forma i el seu nom amb l'obriülls Tribulus terrestris que també té unes pues afilades poden danyar els peus.
 

Ononis spinosa

 Una altra planta que es conèix, en aquest cas, amb el nom d'abriülls és el  gavó espinós  (Ononis spinosa) de la família de les fabàcies, el seu nom significa ase en grec, a causa de l'afecció d'aquest animal per rebolcar-se damunt de la planta amb la finalitat d'alleugerar les seves picors gràcies a la seva textura aspra i espinosa.

DE TIMONS i moltes coses més

En botànica, i sobre tot quan es fa referència als noms populars de les plantes, de vegades sol aplicar-se un mateix nom a diverses espècies que fins i tot poden pertanyer a gèneres molt diferents. Podríem dir que es produeix un fenomen d’homonímia botànica o regional produït per la semblança de formes o, fins i tot, per l’assignació de propietats i virtuts terapèutiques semblants. Les plantes conegudes com timó en són un bon exemple. La paraula, fins i tot, serveix per a designar les comunitats vegetals on creixen moltes d’elles, les timonedes, comunitats termòfiles, poc denses integrades per mates menudes moltes de les quals pertanyen a la família Lamiaceae (labiades).

 

Timoneda

Timó (Thymus vulgaris)

Al País Valencià, designem amb el nom de timó (l’accepció més generalitzada) a una mateta de no molt més d’un pam d’alçada, de la família de les labiades, molt aromàtica que solem utilitzar en infusió per les seues propietats digestives, parlem del Thymus vulgaris, també conegut com farígola, frígola o tomello. Al génere Thymus pertanyen també el cantueso o cantaueso (Th. moroderi o Th. longiflorus) i la pebrella o pebrinella (Th. piperella).

 

Cantueso (Thymus longiflorus)

(Aquestes imatges estan preses a la província de Granada i corresponen al Thymus longiflorus. A la província d'Alacant tenim un endemisme que també anomenem cantueso o cantauesso i correspon a la mateta del mateix gènere Thymus moroderi)

Pebrella (Thymus piperella)

També amb el nom de cantueso es coneix, a les comarques de Granada que és on la vaig descobrir, la Lavandula stoechas, mata que creix primordialment sobre substrats silicis, per això no és freqüent vore-la per les nostres terres de sols predominantment calcaris. En alguns llocs se la denomina també «tomillo borriquero», (ja tenim una altra vegada l’apel·latiu del timó però ara en castellà).

 

Cantueso, tomillo borriquero (Lavandula Stoechas)

  Tornant de nou a les nostres terres, coneixem també amb el nom de timó mascle, timó groc, timó blanc, timó llanut, timolet o timonet a diverses matetes del gènere Teucrium (T. Polium, T. Capitatum, T. Homotrichum) que pertanyen també a la família de les labiades. Totes elles amb propietats digestives, antiinflamatòries i tonificants, poden prendre’s en infusió com a digestives o per combatre el mal de panxa o per via externa com antiinflamatòries.

 

Teucrium polium subsp. homotrichum

Teucrium polium

Mateta de (Teucrium capitatum) parasitada per les barbes de caputxí (Cuscuta epithymum)

Una altra planteta en la nomenclatura popular de la qual apareix la paraula timó per la seua semblança quan no està florida, és el pinell o estepa de Montpeller (Coris monspeliensis). És una planta perenne herbàcia que pertany a la família Primulaceae per tant no té res a veure botànicament amb el gènere Thymus que pertany a la família Lamiaceae (labiades), com he dit anteriorment. També rep els noms de pinzell, pinsell, herba pinzell, cepell, cepell bord; farigola borda, farigola de pastor, farigola mascle..., i també timó reial. Aquesta planta prolifera sobre terrenys calcaris, guixencs, pedregosos i altres sols pobres. Creix a les serres litorals i als erms a on hi ha garrigar i matollar baix.

 

Pinell (Coris monspeliensis)

 Però al País Valencià, el timó real o timó reial, per excel·lència és el Dictamnus hispanicus, herba de la família Rutaceae (rutàcies), família a la que pertanyen també el taronger i el llimoner, coneguda a València com alfàbega de pastor i com a gitam, a Castelló. És una planteta perenne i molt aromàtica que creix a les nostres serres en llocs frescos i ombriencs. És tòxica i molt olorosa; s’ha usat per a preservar la roba de l’arna i, en infusió, per combatre el mal de ventre, la diarrea i, fins i tot, l’halitosi. És un dels components indispensables de l’herberet d’Alcoi.

 

Timó reial o dictam (Dictamnus hispanicus) Foto cedida per Manolo Vicedo

Com he comentat al principi, el concepte que tenien els antics sobre les plantes, més utilitari que científic, permetia que amb un mateix nom es designaren plantes molt distintes botànicament parlant, però amb virtuts terapèutiques semblants, i això és el ha passat al llarg de la història amb el gènere Dictamnus. Un estudi internacional en el que han participat, entre altres, investigadors de les universitats d'Alacant i Elx, ha identificat cinc espècies de plantes medicinals distintes sota el mateix nom. En aquest estudi, els autors reconeixen que sota el nom Dictamnus es manejaren en les farmàcies de tot el món antic, almenys cinc espècies de plantes medicinals distintes, pertanyents a les famílies botàniques de les rutàcies i lamiàcies, usades tradicionalment per a problemes ginecològics prepart i postpart, regulador de la menstruació i altres malalties greus com l'epilèpsia, o simplement, com a antídots de qualsevol tipus de verins. Com anècdota comentar l'intent d'enverinament amb arsènic del Papa Lluna (Benet XIII), confinat en el seu castell de Peníscola, i la vida del qual va recuperar un monjo jueu convers gràcies a un beuratge entre la composició del qual figurava el dictam. El Papa es va salvar de la mort i, des de llavors, es coneix aquesta fórmula com a “tisana del Papa Lluna” (Si voleu conèixer una mica millor la història punxeu l’enllaç).

Timó reial o dictam (Dictamnus hispanicus). Detall de la flor

 Fotos cedides per Manolo Vicedo

 Les subunitats florides de les diferents espècies de dictam contenen olis essencials (estragol, anetol i limonè), furanocumarines i alcaloides (dictamnina). S'ha usat popularment com digestiu, carminatiu, hipotensor i emmenagog. Però atenció, les furanocumarines poden produir toxicitat per contacte en presència de la llum i produir dermatitis, ocasionant inflamació i taques en la pell per fotosensibilització per això s’ha de tenir cura a l’hora de manejar-les.

Però a totes aquestes propietats medicinals del dictam s’ha d’afegir l'afrodisíaca. En les províncies limítrofes manxegues, murcianes i andaluses, aquesta planta es denomina tarraguillo, i els seus efectes afrodisíacs queden patents en el dita popular: “Si en tu huerta criases el tarraguillo, estaría toda la noche, que te agarro, que te pillo” .

El color de les flors. Una estratègia per assegurar l'èxit de la pol·linització

Les flors, que són les estructures reproductives dels espermatòfits (gimnospermes i angiospermes) estes últimes representen quasi el 90% de totes les plantes terrestres i de les quals depèn directament o indirecta, la major part de la vida terrestre. No obstant això, les flors són una innovació evolutiva relativament recent en l'escala de la diversificació vegetal. L'avantpassat comú més recent de totes les angiospermes probablement existia uns 140-250 milions d'anys enrere, i es calcula que l'avantpassat comú de totes les plantes amb llavors existents (és a dir, angiospermes i gimnospermes) va viure fa 310-350 milions d'anys. Hom pensa que la flor de l'avantpassat comú més recent de totes les angiospermes, coneguda com la flor ancestral, era probablement bisexual i tenia un androceu amb més de deu estams i un gineceu amb més de cinc carpels. Vegeu el model tridimensional de la flor ancestral reconstruïda a partir de la investigació, liderada per Hervé Sauquet de la universitat de París-Sur i publicada en la revista Nature Communications.  
 

Model de flor ancestral

En aparèixer les primeres angiospermes les plantes començaren a produir nèctar, la qual cosa va fer que la pol·linització que abans era realitzada pel vent (pol·linització anemòfila), pròpia de les gimnospermes, ara també passara a ser obra dels insectes (pol·linització entomòfila), i és precisament per la necessitat d’atreure els insectes que les flors es van dotar de dues característiques: el color i l’aroma.

************

En una de les nombroses passejades que he fet estos dies de primavera per les dunes que hi ha entre Urbanova i els Arenals del Sol, contemplant les nombroses plantetes que començaven a florir o que ja estaven en plena floració, em vaig adonar que els colors que hi predominaven eren de tonalitats obscures; un gran nombre d’espècies presentaven flors de color lila o morat tirant a blau, seguides de les de color groc i amb menor quantitat el blanc; l’absència de les tonalitats rogenques i ataronjades era pràcticament total. De seguida, em vaig preguntar el perquè d’aquest fet. La resposta hem de buscar-la en la forma en què els insectes pol·linitzadors, principalment les abelles, perceben els colors.

 Diferents estudis han demostrat que les abelles tenen una major sensibilitat a longituds d'onda menors de l'espectre visual i menor sensibilitat per a les longituds d'onda llarga; la gamma de percepció de color de les abelles s'estén des de l'ultravioleta (300 nanòmetres) fins al groc-ataronjat (650 nm.), mentres que per a l'ull humà, la cinta de color s'estén des dels 400 als 750 nanòmetres. Nosaltres no veiem la banda ultravioleta, som cegos per als colors de longitud de onda per davall dels 400 nm; en canvi, les abelles són molt sensibles a l'ultravioleta però són cegues per al roig.

Tapís a rereduna fomat per la vivorera de platja (Echium sabulicola), el color del qual varia del blau al morat

Les flors aprofiten d'aquesta sensibilitat visual de les abelles per al seu propi benefici dotant-se de les substàncies que reflecteixen la llum ultravioleta que guien les abelles cap a la font de nèctar impregnant-se de pol·len, garantint d'aqueixa manera la pol·linització. A més, moltes flors presenten marques de contrast que ajuden els insectes a trobar el nèctar. El color d'aquests anuncis o marques denominats «guies de nèctar», sol contrastar amb el color floral de fons, la qual cosa ajuda al pol·linitzador a trobar el camí correcte.

 

Flor de la Bauhinia variegata, arbre de les orquídies. Malgrat ser la flor quasi blanca, es dota d'una franja morada que guiarà els pol·linitzadors cap a la font de nèctar. És un arbre cultivat com ornamental i la foto ha estat presa a l'Avda d'Aguilera d'Alacant, front els jutjats. El gènere Bauhinia honra la memòria dels germans Johann Bauhin (1541-1613) i Caspar Bauhin (1560-1624), botànics i metges suïssos.

 

Les  flors de l'arbre de l'amor (Cercis siliquastrum) ja presenten la coloració morada en la seua totalitat. Es tracta també d'un arbre ornamental conegut també com a arbre de judes perquè conta la tradició que Judes Iscariot es va penjar de les branques d'aquest arbre.

¿Però quines són les substàncies que donen color a les flors?

El color de les flors es deu principalment a tres tipus de substàncies: els flavonoides, els carotenoides i les betalaïnes. Els flavonoides són els pigments més comuns i contribueixen a un ampli rang de colors que va des del groc fins al roig i el blau. Els flavonoides que més contribueixen a la formació de colors són les antocianines, entre elles el color ataronjat i el salmó que està donat per la pelargonidina, el roig per la cianidina, i el blau el violeta i el malva per la delfinidina; els carotenoides contribueixen a formar els colors taronja/roig, bronze i marró i les betalaïnes, que són els menys abundants, contribueixen a les diverses gammes de marfil, groc, taronja, roig i violeta.

 

Flor de l'ungla de gat (Carpobrotus acinaciformis) planta nativa de Sud-àfrica catalogada com a espècie invasora que va estenent-se per les dunes desplaçant la vegetació autòctona.

Les antocianines, que estan presents en diferents òrgans de les plantes, com ara fruites, flors, tiges, fulls i arrels, a més de l’atracció dels pol·linitzadors, posseeixen altres funcions com són la protecció de la planta contra els efectes de la radiació ultravioleta i contra la contaminació viral i microbiana.

Aquests pigments són metabòlits que les plantes sintetitzen en forma variable d'acord amb les seues necessitats de cada moment i a les circumstàncies de l'entorn: contingut hídric de la planta, la quantitat de llum que rep, el pH del sòl en què creix, etc. Açò explica perquè les antocianines que tenen color roig intens en valors de pH baixos, a mesura que el pH augmenta la coloració passa a ser més violeta. Un exemple d’aquesta diferent coloració en una mateixa planta la tenim en el romer (Rosmarinus officinalis), que pot passar des d’un color blau, a un suau violeta o a un rosat pàl·lid. Aquest comportament de les antocianines en funció del pH del substrat és aprofitat en floricultura per obtenir flors de diferents colors, així, en el cultiu de les hortènsies, un pH de entre 4.0 y 5.5 donarà hortènsies blaves, un pH de entre 6.0 y 6.5 les donarà de color rosa i un pH al voltant de 8.0 les donarà blanques. 

 

Detall de la flor de la vivorera de platja (Echium sabulicola). El nom genèric "Echium" que prové del grec Echis = escurçó, es basen en l'aparença de les llavors de l'Echium vulgare que recorden el cap de la serp verinosa, d'ací un dels noms vulgars de "vivorera".

Dues centaurees que creixen en sols arenosos, la bracera (Centaurea aspera) i la bracera marina (centaurea seridis). La primera en zones de rereduna més allunyades de la primera línia de platja i la segona, que la podem trobar al capdamunt de les dunes de primera línia.

Diminuta flor de la cambronera (Lycium intricatum). Es tracta d'un arbust molt ramificat amb les branques extremadament tortuoses i armades amb espines, amb fulles carnoses. Viu a llocs pedregosos del litoral amb forta insolació. El podem trobar profusament a les dunes que separen la platja de la carretera d'accés a Urbanova.

Diminutes floretes de la sempreviva alicantina (Limonium furfuraceum) endemisme de les costes alacantines. La fografia ha estat presa al Cap de l'Horta (Alacant).

Un altre Limonium (Limonium lobatum). Encara que les floretes són de color blanc, les bràctees que les acompanyen presenten la tonalitat blavenca. La foto ha estat presa al Cap de Santa Pola.

Tres floretes que presenten la mateixa combinació per atreure els pol·linitzadors, els petals de color morat i les anteres carregades de pol·len de color groc. Per ordre d'aparició: la cargola laciniada (Erodium laciniatum), el colletjó (Moricandia arvensis) i el matell de la verge (Fagonia cretica).

La corretjola (Convulvulus althaeoides) que en primavera creix profusament per tot arreu.

I fins i tot les plantes paràsites es visten amb tonalitats morades: els frares (Orobanche reuteriana)  i les barbes de caputxí (Cuscuta epithymum), que malgrat viure sota terra, quan desenvolupen els òrgans florals els visten amb aquestes tonalitats.

O les diminutes floretes del timó roig o pinzell (Coris monspeliensis), herba melífera d'ampla distribució per terres alacantines que creix als matolls secs del litoral.

 En aquesta entrada he volgut presentar el gran nombre d'espècies diferents (i no hi són totes), presents a la franja litoral de la comarca de l'Alacantí, que visten les seues flors de colors de  tonalitats blavenques o morades front a altres colors. Llevat de les dues fotografies fetes a Alacant ciutat, la resta han estat preses a les dunes i zones de rereduna que hi ha a les platges d’Aiguamarga (Alacant), el Altet i Arenals del Sol (Elx) i Cap de l’Horta (Alacant)