Les savines centenàries del Racó d’Ademús

Si alguna singularitat hem d’atribuir al Parc Natural de la Pobla de Sant Miquel (Racó d’Ademús) és la presència al paratge de «Las Blancas» de nombrosos exemplars de savines centenàries: savina turífera (cat), sabina albar (Cast) (Juniperus thurifera) algunes de les quals ronden els 1000 anys d’edat. Aquest indret està situat a 1450 m d’altitud i el seu nom fa referència al color blanquinós del tronc de les savines que hi habiten.

Pobla de Sant Miquel (Racó d'Ademús)

 

Gàlbuls, que és com s'anomenen els fruits de la savina

Detall de les fulles

 Però al Parc, a més de les poblacions de savina turífera, hi ha altres elements naturals d'incalculable valor tant ambiental com paisatgístic, com ara, la major població de teixos (Taxus baccata) de la província de valència, abundants poblacions de pi roig (Pinus sylvestris), entre les quals destaca el Pino Vicente, exemplar de pi roig que se li calculen uns 250 anys de vida i que rep el nom en record i homenatge del guarda forestal Vicente Tortajada que el salvà de la tala per a aprofitament de la seua fusta allà pels anys seixanta del segle passat, de pi negral (Pinus nigra), savines de muntanya (cast. Sabina rastrera) (Juniperus sabina), a més de la presència d’algunes plantes autòctones com ara la Sàlvia de la Pobla de Sant Miquel (Salvia lavandulifolia ssp., approximata), planta aromàtica que només habita en els clars de pinedes i savinars d'alta muntanya a l'est de la península. Aquesta subespècie es distingeix de la resta de sàlvies pel color rosat inclús rogenc de les seues grans flors que poden observar-se a partir de maig. Aquesta varietat de sàlvia és endèmica de l'est de la Península Ibèrica i nord d'África. Les millors i quasi úniques poblacions es troben a la Serra de Javalambre (Terol) i ací, al Racó d'Ademús. Un altre element a destacar al Parc és que s’hi troba l’Alto de las Barracas conegut també com El Calderón, que amb els seus 1.838 metres es converteix en el cim més elevat del País Valencià. 

Pino Vicente

 

Salvia de la Pobla de Sant Miquel

La savina turífera és un arbre de creixement lent i gran resistència a les condicions extremes, suporta hiverns molt freds i estius molt calorosos i de sequedat extrema, a més, pot créixer en sols pobres, pedregosos i poc profunds entre els 700 i els 1500 m d’altitud. Apareix en els catàlegs de flora protegida o amenaçada de les comunitats d'Andalusia, Aragó, Castella-la Manxa, Catalunya, Madrid, Múrcia i València.

Els olis essencials de la planta, característics de les cupressàcies, li confereixen a la fusta una aroma balsàmica i una enorme resistència a la podridura, per la qual cosa s'usa per a confeccionar peces que estaran sotmeses a la humitat (bigues i postes), mobles i parquet. Encara que a la comarca d’Ademús, l’ús principal que se n’ha fet és el ramader, amb la fusta es fabricaven tanques per als remats i el seu fullatge servia d’aliment per al bestiar en els durs i freds dies d’hivern quan la neu impedia la pastura, segons em va referir un informador a la Pobla de San Miquel. El seu nom en llatí, Juniperus és el que donaven els romans als ginebres i a la seua fusta, i l’epítet thurifera vol dir «portadora d'encens», per l'aroma característica que li donen els olis essencials de la seua fusta.

El primer contacte que vaig tenir jo amb aquest arbre forma part d’una història curiosa fruit de la casualitat que passe a narrar-vos:

El 21 de desembre de 1987, a última hora de la vesprada em trobava jo al despatx que Emili Laguna, que aleshores era Director del Parc Natural del Carrascar d’Alcoi, tenia a un edifici situat a la Plaça dels Estels (Plaza de los Luceros) d’Alacant, per tornar-li unes diapositives que m’havia prestat per mediació d’un amic comú, Daniel Climent. A punt d’anar-me’n, va entrar al despatx un agent mediambiental pres d’un cert nivell nerviosisme i agitació, dient:

− ¡Don Emilio, Don Emilio, hemos descubierto una sabina albar en el parque! Se encuentra cerca de la cumbre debajo de una carrasca.

Després de donar les explicacions hagudes i per haver, Emili Laguna va convindre que calia anar el dia següent, dia 22 de desembre, dia del sorteig de la loteria de nadal, (i remarque lo de la loteria) a conèixer in situ aquest descobriment botànic i com jo hi era al despatx en aquell moment, vaig ser un dels convidats a visitar el nounat.

L’explicació que va donar l’agent mediambiental era que sobre una rama que sobreeixia una mica de la copa de l’arbre, possiblement es pararia alguna au els excrements de la qual portarien les llavors de la savina turífera que al caure sobre el terra van germinar i van donar lloc a l’aparició d’aquest arbret, únic en tot el Carrascar d’Alcoi. I el descobriment tenia la seua importància perquè aquest tipus de savina, al País Valencià, s’estenia pel nord-oest de la província de València i sur-oest de la de Castelló, no havent-se trobat mai cap població a la d’Alacant.

He remarcat lo del dia de la loteria perquè justament quan baixàvem del cim del Menejador, l’agent mediambiental que conduïa el tot terreny va posar la ràdio i ens vam adonar que havia tocat la grossa en Alacant i un dels agraciats era, sense saber-ho, un dels nostres acompanyants, aleshores professor al col·legi dels Salesians.

 

Foto, digitalitzada d'una antiga diapositiva, de la savina turífera que creix al peu d'una carrasca, única al Carrascar d'Alcoi

El segon contacte va ser l’any 2004 en un viatge per terres de Sòria. En assabentar-me que a prop de la població de Calatañazor hi havia una bosquina de sabina turífera no vaig poder resistir la curiositat de conèixer-la, el fullet de turisme anunciava arbres de més de catorze metres d’altura, cinc de diàmetre del tronc, dos-mil anys d’antiguitat..; era una temptació no visitar-la juntament a la població medieval que li dóna el nom, així que els hi vaig dedicar una jornada. Les savines que jo coneixia més, les que hi ha a la Serra de la Solana a Beneixama, no sobrepassen l’estat arbustiu i apenes assoleixen el metre i mig d’alçada encara que poden arribar a fer-se arbres de fins a huit metres d’altura; es tracta de la savina negra (Juniperus phoenicea), a la qual, La Sajolida li dedica estes paraules (https://www.facebook.com/lasajolida/).

La més resistent als vents. Protectora dels sòls de muntanya. Sobreviu en condicions extremes, en zones pedregoses i amb pendent. De fusta dura i cor vermellós. La savina és força i fermesa, però també vida i encant. No n'hi ha bellesa més gran que la d'una lluitadora insubmisa.

 

Després de passar una bona estona passejant pel savinar i de fer unes quantes fotografies em vaig dirigir a la població veïna de Calatañazor i vaig poder constatar dos dels trets característics d’algunes de les construccions tradicionals de la població que daten de l’edat mitjana: les ximeneres de forma cònica que destacaven per tot arreu al capdamunt de les teulades i les típiques construccions de dues plantes, la planta baixa amb murs de pedra i la planta superior amb parets d’adob i travesses de fusta de ginebre o de savina, segons em va contar un informador, degut a la seua resistència a la podridura com he comentat abans.

Població medieval de Calatañazor (Sòria)

I la tercera vegada que he visitat un savinar ha estat a l’estiu de 2013, al paratge de «Las Blancas» a la Pobla de Sant Miquel del qual he parlat al començament de l’escrit. I va ser a conseqüència de la informació que em va donar un alumne, Luis Vicente López Cerdan, bomber forestal de professió, amant de la muntanya com no en trobareu altre, que sabedor del meu interés per la natura em va enviar unes fotos de les savines que hi havia a «Las Blancas», i com no podia ser d’altra manera, prompte vaig organitzar una excursió per conèixer-les personalment.

I per a rematar la història, fa uns dies vaig tornar a la Pobla de Sant Miquel, esta vegada no en busca de savines sinó de rovellons, i en acabar el periple micològic per l’Alto de Barracas, abans d’arribar al poble vaig tenir l’ocasió de conèixer l’existència d’una savina monumental que creix al fons d’un barranc, no a la serra com la resta de savines. Es tractava de la Savina Benjamín, que segons el meu informador no s’havia podat des de l’any 1975 perquè va ser ell l’encarregat de realitzar aquesta tasca, Em comentà, així mateix, que malgrat no ser la savina més vella del terme sí que era la més esvelta donades les condicions ecològiques del lloc on creixia.

Savina Benjamín

Però açò no és tot, queden altres indrets que encara no he visitat i no descarte fer-ho properament per rematar la història. Es tracta del Barranco de la Madera, on masses compactes de pi negral (Pinus nigra) ens acompanyaran tot el camí fins arribar a la Savina dels Responsos, la de major diàmetre de l'espai natural protegit, que té una edat estimada de 1.000 anys. I l’altre, el Savinar de Miranda que junt a Las Blancas presenta les savines més longeves i monumentals del Parc Natural. 

Si voleu conèixer una mica més les meravelles que amaga este racó de la província de València podeufer-ho punxant en el següent enllaç.

https://www.desdeelrincondeademuz.com/2014/09/las-blancas-de-puebla-de-san-miguel-i.html

Les carlotes o safanòries: algunes curiositats

La carlota, coneguda també en valencià amb els apel·latius de safanòria (1) o pastanaga és l’hortalissa possiblement més consumida arreu del món després de la patata. Per a descobrir on va ser domesticada per primera vegada hem de remuntar-nos 3000 anys enrere a la regió de l’Afganistan on es cultivaven varietats de color porpra per fora i groges per dins i que res no es pareixien a les actuals. El viatge cap a Europa podem imaginar-nos-el: grecs i romans en una primera etapa van contribuir a introduir-la en els seus dominis i a millorar l’espècie; però sobre tot, l’expansió dels àrabs dels segles VIII al X, que la van estendre per Àsia, Àfrica i Aràbia i mitjançant encreuaments van obtenir varietats amb diferents tonalitats i colors. La carlota arriba a Espanya pel nord d’Àfrica amb els àrabs i és precisament de l’estada d’aquests pobles en terres ibèriques a qui devem un dels noms amb que és coneix aquesta hortalissa: la paraula «safunariya» que prové de l’àrab vulgar i que donarà el terme safanòria en català i zanahoria en castellà a més d’altres denominacions que comparteixen el mateix origen: acenoria, azanario, sinoria, zanayo, zanhori, zahanorias i cenorias. A més, Andrés Laguna en la seua traducció al castellà de l’obra de Dioscòrides -1555- (Pedacio Dioscòrides Anazarbeo, sobre la Matèria Mèdica Medicinal i dels Verins Mortífers) la denominà «dauco» en clara relació amb el seu actual nom científic, Daucus carota en el que daucus és el nom llatí que significa safanòria i carota l'epítet que significa «color safrà».

Les primeres varietats de carlotes tenien una arrel prima i quasi llenyosa que exhalaven una forta olor, no tenien res a veure amb les varietats actuals tendres, carnoses i dolces. La producció de carlotes ja es troba generalitzada al S. XV però haurem d’esperar al S. XVI per a aconseguir la carlota de color taronja que consumim majoritàriament en l’actualitat i que la tradició atorga als horticultors holandesos, que en busca de carlotes atractives i de sabors més dolços van portar safanòries més clares del nord d'Àfrica que es van hibridar amb les fosques europees. D'aquesta forma, el color del producte més característic d'Holanda coincidiria amb el de la seua Casa Reial, la Casa dels Orange. Segons aquesta curiosa història, així és com van nàixer les varietats de safanòria que consumim en l'actualitat: la «Early Half Long», la «Batega Half Long», la «Scarlet» i la «Long Orange», totes de color taronja com és de suposar. Però de nou ens trobem en la frontera d’història o mite perquè en el segle VI, l'important llibre de botànica i plantes medicinals Dioscòrides de Viena ja representava a les carlotes de color taronja.

 

Arrel axonomorfa de la safanòria silvestre (Daucus carota)

Però anem a endinsar-nos una mica en l’arrel de la qüestió. Si fem una passejada pel camp a l’estiu per qualsevol indret de la península ibèrica, als bancals abandonats i a les vores dels camins és probable que ens topem amb una humil umbel·lífera de flors blanques i aparença discreta. Estarem molt probablement enfront de la carlota silvestre, l'origen de la nostra carlota, que com he dit abans és la segona hortalissa que més es consumix en el món, deixant el primer lloc a les populars creïlles.

Inflorescències de la safanòria silvestre en forma d'umbel·la

La carlota silvestre, coneguda científicament com Daucus carota, és una herba anual o biennal d’un metre mig d'altura o inclús més, que presenta escasses fulles compostes molt dividides localitzades en la seua base i inflorescències en forma d’umbel·la de color blanc que es tanquen en el moment de la fructificació, que és quan dóna un fruits menuts coberts d’espinetes. Tota la planta està coberta per una pilositat que li confereix un tacte un tant aspre. L'arrel, en pelar-la amb la ungla, fa un inconfusible aroma a safanòria.

La inflorescència es plega sobre si mateixa en el moment de la fructificació

  L’observació atenta de la inflorescència ens mostra un detall que de vegades ens passa desapercebut: l’existència, en ocasions, d’una diminuta floreta estèril al centre de la inflorescència que al principi és blanca però que va obscurint-se poc a poc. La interpretació que fan alguns autors d’aquesta particularitat està relacionada amb la millora de les possibilitats de pol·linització, que és realitzada fonamentalment per mosques (dípters). Se sap que les mosques prefereixen posar-se on ho fan altres mosques, doncs bé, la carlota silvestre, en algunes inflorescències s’inventa una floreta que simula una mosca a mode de cimbell i allà van totes darrere d’ell. Una vegada acabada la pol·linització l’umbel·la s’arreplega sobre si mateixa cap al seu interior com si volguera protegir els fruits dels seus depredadors.

Detall de la floreta estèril que naix al centre de la inflorescència el color de la qual comença sent blanc per anar obscurint-se a poc a poc.

  La carlota pertany a la família de les umbel·líferes (Apiaceae) a l’igual que altres plantes ben conegudes per nosaltres com el julivert, el comí, el fenoll o la xirivia, per posar uns exemples i és una de les espècies de major complexitat i variabilitat genètica; sols a la Península Ibèrica trobem set espècies del gènere Daucus (2) al qual pertany: (D. arcanus, D. aureus, D. carota, D. citrinus, D. Durieua, D. muricatus, D. setifolius), subdividint-se l’espècie D. Carota en nou subespècies (cantabricus, carota, commutatus, gummifer, halophilus, hispanicus, majoricus, maximus, sativus). El reconeixement d'aquestes subespècies es converteix en una tasca complexa apta únicament per als grans experts, que es dificulta encara més amb la freqüent hibridació entre les diferents poblacions.

Però de tota aquesta varietat d’espècies i subespècies del gènere Daucus que podem trobar a la Península Ibèrica sols una presenta una arrel napiforme, es a dir, que ens dona carlotes, la Daucus carota subsp. sativus, la resta presenten arrels axonomorfes sense apenes substàncies de reserva, es a dir, no fan carlotes. No oblidem que la planta va haver de passar per segles i segles de selecció natural, hibridacions i mutacions fins a arribar a ser l'hortalissa que hui coneixem.

A la safanòria se li han atribuït nombroses propietats medicinals, per conèixer-ne algunes anem a recórrer a la història.

Al «Corpus Hippocraticum» (S. V-IV A.C.), col·lecció d'unes setanta obres mèdiques primitives de l'antiga Grècia, atribuïdes a Hipòcrates ja s’afirmava que la safanòria és una planta aromàtica que actua com a diürètica, calmant del tracte digestiu, estimulant de l’úter, antihelmíntica, carminativa, estimulant de la producció de llet i oftàlmica.

Al el Llibre III, cap. 55 de la sua «Materia Médica» Dioscòrides (40-90) tracta de la safanòria en els següents termes: «La pastinaca salvaje produce las hojas como las del gingidio (3) , aunque más anchas y algún tanto amargas; el tallo, derecho y áspero, y, encima de él una copa como la del eneldo adornada de flores blancas enmedio de las cuales se muestra una partecica purpúrea, que tira al color de azafrán. Su raíz es de la grosura de un dedo y de la longura de un palmo, y, demás desto olorosa; la cual cogida es buena para comer. Bebida su simiente o aplicada por abajo provoca el menstruo. Dase a beber últimamente contra la retención de orina, contra el dolor de costado, contra la hidropesía y contra las mordeduras y puncturas de las fieras emponzoñadas. Dicese de los que la hobieren bebido no serán ofendidos aquel día de alguna serpiente. Ultra las gracias dichas, vale para hacer empreñar. Su raíz provoca también la orina, despierta la virtud genital y aplicada arranca la criatura del vientre. Las hojas, majadas y aplicadas con miel mundifican las llagas que van corroyendo la carne. La pastinaca hortense es más útil para comer y sirve a las mesmas cosas, empero no con tanta eficacia»

Aquesta afirmació de Dioscòrides, es completada per Andrés Laguna (1499-1559) en la traducció castellana amb comentaris de la «Materia médica»: «La pastinaca es aquella planta vulgar cuya raíz en Castilla se llama Zanahoria, la cual se veen dos especies, hortense y salvaje .../... Hallanse entre la hortense cuatro especies o diferencias, porque una produce la raíz blanca por todas partes, otra la hace roja, otra de color anaranjado y finalmente otra, por defuera, muy negra y por dentro sanguínea. Pero dado que en los colores difieran no por seo dejan de ser todas conformes en esto: que dan buen mantenimiento al cuerpo y son acceptas al gusto. Ansí la hortense como la zanahoria salvaje tiene fuerza de calentar, de provocar la orina, de abrir la opilaciones y de mover la esperma; en la cuales cosas muestra la salvaje muy mayor eficacia y es tenida por más medicinal que la hortense, aunque no tan apta para comer...»

Gabriel Alonso de Herrera (1470–1539), al seu llibre «Obra de Agricultura» ens suggereix: «... tienen virtud de hacer urinar, mayormente las cenorias, y despertar las flor de las mujeres y cortar la cólera. Todas ellas crían sangre mala y gruesa, hinchan algo y avivan la luxuria y son asimismo ventosas».

A més, i atenent la teoria del signe a la que fèiem al·lusió a l’entrada anterior (teoria present en la medicina tradicional de què les plantes i altres objectes porten el signe de les seues virtuts terapèutiques o màgiques inscrit en el seu propi aspecte), les dones usaven la safanòria roja, sovint mesclada amb mel, per a provocar la menstruació; i és que probablement el color roig de l'arrel justificava tal acció. I continuant amb aquesta teoria, els romans van considerar aquesta planta com a afrodisíaca per seua evident similitud morfològica.

Però el seu ús no s’ha limitat tan sols al comestible o medicinal. La carlota ha estat relacionada en diferents èpoques amb la moda i la perfumeria. Així, per exemple, l'oli que s'extrau de les seues llavors s'ha valorat en la fabricació de bronzejadors i perfumeria, com a base de moderns perfums.

Però quina és la composició química de la planta que la dota de tantes propietats medicinals?

Les llavors són riques en olis essencials (limonè, geraniol, cariofilè, daucol i pinè). Les arrels són riques en glucosa i sacarosa, mucílags i pectina, vitamines (A, B1, B2, C, D, E, K) i minerals (coure, ferro, magnesi, manganès, fòsfor, potassi, sofre), proteïnes i sobretot carotens (provitamina A) que a l'intestí es transformen en vitamina A o retinol que també té la propietat d’augmentar la producció de melanina, el pigment que li dóna color a la pell i la protegeix de les radiacions solars nocives (UVA i UVB), sent així un autèntic aliment per a la pell. .

Potser després d'aquesta lectura valorem d'una altra forma a aquesta humil herba de cunetes i erms, i llavors ens recordem dels seus múltiples beneficis al llarg de la història de l'home i fins on va ser capaç d'evolucionar. El seu aspecte modest no ha de fer-nos pensar que no guarda múltiples valors que en un temps van ser vitals i que estem obligats a recordar. I així, tal vegada evitarem que diguen de nosaltres que «eres un safanòria», terme que encara avui arreplega el diccionari, i que es referix a la persona que xarra molt i que arma rebombori, diu mentires i coses sense trellat. 

 

Xinxes ratllades (Graphosoma lineatum) sobre inflorescències de la carlota silvestre, la seua planta nutrícia.

Són unes xinxes prou comuns fàcils de localitzar pels brillants colors que posseeixen i que exhibeixen amb ostentació, ja que així llancen un avís als seus possibles predadors sobre el seu mal sabor i olor. Aquesta combinació de roig i negre és una de les coloracions aposemàtiques, i en el llenguatge de la naturalesa s'entén amb claredat el seu missatge: no sóc un menjar, tu veuràs! A més, igual que altres xinxes, si se les molesta o se senten amenaçades, poden expel·lir un líquid pudent, repulsiu, i d'ací l'expressió «oldre a xinxes».

Una parella està copulant, i una segona, possiblement mascle, no deixa de molestar amb l'esperança de canviar la situació i ser ell qui tinga l'accés a la femella.

(1) En algunes comarques del País Valencià el terme safanòria feia referència a la varietat morada que s'usava especialment per a donar de menjar als animals de càrrega perquè els proporcionava molta energia, deixant el terme carlota per a designar la de color taronja. A més, en alguns llocs, la paraula safanòria equival al castellà remolacha.

(2) Gènere Daucus. Flora Ibèrica

(3) Fa referència a la pastanaga marina (Daucus gingidium).

L’Herba berruguera

Una altra planteta que creix profusament a les vores dels camins (vegetació ruderal) i enmig dels bancals quan no estan llaurats (vegetació arvense) és l’herba berruguera (Heliotropium europaeum L.), coneguda també com a herba alacranera, cua d’escorpí o herba passarellera (cast: heliotropo, verrucaria...etc). Pertany a la família Boraginaceae, a l’igual que la llengua de bou del gènere Echium, o l’herbeta de la sang del gènere Lithodora, plantes del les quals he parlat en altres entrades al blog.

Es tracta d’una herba anual coberta de pels la qual cosa li confereix una tonalitat grisosa; però el més cridaner de la planta és la disposició de les flors en inflorescències allargades que van desenrotllant-se com una cua d’escorpí a mesura que van madurant les flors, que miren totes cap al mateix costat. La inflorescència es torç durant el dia per encarar les flors al sol, tal com un seguidor solar orienta els panells fotovoltaics. Aquesta característica ha fet que se la classifique sota el gènere heliotropium, terme provinent del grec que fa referència al gir o moviment (tropos) que fan algunes espècies acompanyant el curs del sol (helios).

La teoria del signe en medicina antiga, fa referència a la creença que les plantes, els animals o els minerals porten sovint signes que permeten conèixer les seves virtuts terapèutiques o màgiques inscrites en el seu propi aspecte. Aquesta teoria va ser un element important en la medicina medieval i més enllà fins ser substituïda per la medicina científica i ha donat els noms populars de moltes plantes: herba fetgera, herba pigotera, sanguinària o herbeta de la sang, pulmonària, etc.

Doncs bé, seguint la teoria del signe, l'herba berruguera, atenent a la forma de la inflorescència, hauria de tindre les propietats de guarir les picades d'escorpí aplicant una infusió de les seves fulles com un empastre al lloc de la picada.

I pel que fa a la seua acció contra les berrugues, José Quer y Martínez (1695- 1764), metge i botànic espanyol, en la seua obra «Flora española o historia de las plantas que se crían en España» afirmava:

"Según Mathiolo (1), estregadas las verrugas con esta yerba la deseca insensiblemente, y con el tiempo caen. Toda la planta machacada y puesta sobre los cánceres y úlceras carcinomatosas, sinuosas y gangrenosas, y en los tumores escrofulosos, se reputa muy eficaz y muchas veces la he aplicado en semejantes casos con felices efectos. Aplicada también a los herpes vivos los amortigua, y algunas veces los extingue"

A banda d’aquests usos, a la planta se li assignaven altres propietats quasi màgiques, així s'assegurava que si amb una tija d'aquesta planta es dibuixava un cercle al voltant d'una serp o d’un alacrà, aquests mai eixirien d'ell i per a matar-los bastaria de tirar-los damunt un poc d'herba. Igualment, s'assegurava que tapant un formiguer amb aquesta herba s'aconseguia aniquilar fins a l'última formiga.

    

Era una planta que gairebé s'utilitzava per a tot: a estimulant de la secreció biliar, per a provocar la menstruació, com febrífuga, emmenagoga ...etc. Hui se sap que la planta conté alcaloides bastant tòxics per ingestió (hepatotòxics i neurotòxics) per la qual cosa es desaconsella el seu ús si no és amb prescripció mèdica.

(1) Pietro Andrea Gregorio Mattioli - (Matthiolus) (Siena, 1501 – Trento, 1577) va ser un metge i naturalista italià. Com a botànic va descriure un centenar noves plantes i va ser qui en 1544 publicà la primera edició en italià de l’obra «De Materia Medica» de Dioscórides. Posteriorment, en 1555, Andrés Laguna publicaria la seua obra «Acerca de la materia medicinal y de los venenos mortíferos» que és la traducció al castellà de l’obra de Dioscórides. El mateix Laguna, en la seua obra, es refereix a Mathiolo en estos termes:

«Sirviéronme no poco en este trabajo tan importante los comentarios de Andreas Mathiolo Senes, médico excelente de nuestro tiempo, el cual con increíble destreza, ha trasladado el mismo Dioscórides en lengua toscana, y le dio grandísima claridad con las singulares exposiciones que sobre él hizo, de las cuales nos aprovechamos en algunos lugares de nuestras anotaciones»