Uns apunts sobre la flora del Bierzo

La passada primavera he fet una excursió per terres del Bierzo i, com no podia ser d’altra manera, una de les activitats que ha ocupat el meu temps ha estat la fotografia d'algunes de les plantes i flors que m’he trobat en les diferents passejades que he fet, moltes d’elles totalment desconegudes per a mi i que han acaparat la meua atenció, d’altres, no tan desconegudes, velles amigues que torne a rememorar en este escrit per la seua raresa o inexistència per estes terres i per la connotació afectiva que tenen per a mi.

Abans de començar la descripció vull fer esment a l’extraordinària acollida de la que vam ser objecte, tant Negre com jo, per part de la família que regenta l’hotel «Las Fontaninas» a Noceda del Bierzo. Als pares, Miguel i Natalia, i als fills, Elena, Andrés i Patricia, gràcies per la vostra hospitalitat i familiaritat en el tracte, heu fet que em sentira com en ma casa!

Així, que si alguna de les persones que seguiu el meu Blog penseu fer algun dia un viatge per terres del Bierzo, ja teniu un punt de referència, no us en penedireu!

                                                             **************

Aquilegia vulgaris. És la planta que més em va cridar l’atenció per la bellesa de les seus flors. És una espècie de la família Ranunculaceae que podem trobar també a les nostres terres des de Girona fins Castelló i València. Ací rep els noms d’aliguenya, aquilègia, corniol o bonet de capellà, i en castellà els noms més comuns són els de aguileña o frailes boca abajo, entre altres. És una herba comuna de les zones temperades d’Europa i Àsia que assoleix més d’un metre d’altura; de la tija floral sorgeixen agrupades les flors de color violaci, de vegades blanques. És pròpia de la vegetació de ribera, vorades de boscos humits i altres llocs frescs. És una planta verinosa i el seu nom, Aquilegia, que prové del llatí, significa «àguila» en referència a la forma dels pètals que s’assemblen a la garra d’un àguila.

- Pentaglottis sempervirens. La lengua de buey. És una planta perenne de la família Boraginaceae que pot arribar a un metre d’altura, amb fulles grans recobertes densament d'una pilositat aspra i amb flors de color blau intens amb un característic centre blanc amb forma d'estrela de cinc puntes, tantes com a pètals. Prefereix els llocs frescos, humits i ben solejats encara que tolera bé l'ombra i on apareix és prou abundant. És característica de sòls rics en nutrients o nitrificats. És planta mel·lífera, molt visitada per abelles i vespes i es distribueix per la major part del sud d'Europa, naturalitzada en el quadrant NW de la Península Ibèrica. El seu nom Pentaglottis deriva del grec «cinc llengües» en referència als cinc pètals de la seua flor, mentres que l'epítet sempervirens significa sempre verd. Les seues flors crues són comestibles i de la seua arrel s'obté un tint roig per la qual cosa va ser molt utilitzada i inclús exportada a altres llocs com el Regne Unit durant tota l'Edat Mitjana. No he trobat cap referència de la seua presència per les nostres terres.

- Hyacinthoides non-scripta, comúnment anomenat jacint dels boscos és una espècie endèmica d'Europa. Igual que la resta d'espècies de la família, este jacint és una herbàcia perenne que creix a partir de bulbs. Les flors de color blau són pendulars, en forma de campana i floreix entre abril i maig cobrint molts boscos europeus de denses catifes florides. La vaig fotografiar a una zona ombrienca al costat del riu Noceda. Pertany, igual que els jacints o els gladiols, a la família Liliaceae. L’epítet «non-scripta» va ser afegit per a diferenciar aquesta espècie del jacint clàssic, també de flors blaves, gènere Hyacinthus. Creix en boscos ombrívols, encara que també en matolls i prats, en sòls profunds, preferentment en substrats silicis, a vegades en calcaris, a l’occident de l'Europa atlàntica, des del NW de la Península Ibèrica fins a Holanda i Illes Britàniques. No he trobat cap referència de la seua presència per les nostres terres.

 - Lavandula stoechas. Una vella coneguda meua. La vaig vore per primera vegada en terres de l’Alpujarra granadina on la coneixen amb el nom popular de cantueso, encara que no té res a vore amb el cantueso de les nostres terres (Thymus moroderi). És una planta de la família Lamiaceae i que com el seu nom indica pertany al gènere Lavandula, i també rep, entre altres, les denominacions de tomillo borriquero o tomillo de flor morada. És una mata aromàtica que forma una inflorescència en forma d'espiga a la part de dalt de les branques; l'espiga té unes bràctees estèrils a la part superior de color blau, que són molt vistoses; les flors són diminutes i poc aparents, de color violeta molt fosc. Aquesta planta viu generalment sobre substrats silicis per la qual cosa no és molt abundant a les nostres terres on se la coneix amb els noms populars de cap d'ase, cabeçuda o tomaní. Floreix a la primavera. Les flors s'utilitzen per a preparar infusions i olis essencials, té propietats digestives, antiespasmòdiques i antibacterianes, i es fa servir en aromateràpia i per a perfumar l'aigua del bany i suavitzar la pell.

 - Saxifraga spathularis. És una de les plantetes que més em va cridar l’atenció per les màcules purpúries que adornaven els seus pètals i per tenir l’ovari súper. És una planta rupícola que creix en ambients humits, prop de rierols (en este cas el riu Noceda) i sobre substrats àcids, bastant comuna en el NW de la Península Ibèrica. Pertany a la família Saxifragaceae i el nom que fa referència al gènere, Saxifraga, li va ser donat per Linné que, al seu torn, el va prendre de Tournefort i prové del llatí «saxum» amb el significat de roca, pedra i «frango», trencar a trossos; en clara referència a la capacitat que té la planta de trencar les pedres amb el seu sistema radical. D’ací que a les plantes d’este gènere se les conega popularment com trencapedres.

 - Geranium robertianum. És una herba que em vaig trobar a la vora del camí i em va cridar l’atenció per la seua abundància. És tracta del gerani de Sant Robert, herba de Sant Robert o gerani pudent. És una herba molt estesa arreu del món i, per suposat per tota la Península Ibèrica i les Balears d’ací que siguen moltes les denominacions que rep en les diferents regions on es cria. Aquest tipus de Geranium apareix en qualsevol racó del país des del nivell del mar fins a 2000 metres, sempre que siga un lloc humit, ombrejat i en zones de sòls rics, preferentment calcàris. D'aquesta manera és fàcil trobar-lo entre roques, barrancs, murs vells, terrenys pedregosos, al peu de penya-segats, marges de camps, camins i boscos. Una característica representativa d'aquesta planta és el desagradable olor que desprèn quan s'esclafa qualsevol de les seves parts. Aquest és degut a una essència volàtil que es perd quan la planta és assecada. El seu principi actiu bàsic són els tanins, que aporten a la planta una acció astringent, hemostàtica, diürètica i tònica, en general. Però també conté altres principis actius: un oli essencial que conté geraniol i uns quants àcids orgànics com l'àcid màlic o el cítric, que li confereixen un efecte analgèsic i antisèptic. Pertany la família geraniaceae. El nom del gènere, Geranium prové del grec «géranos» que significa grua (cast. Grulla) per la forma del fruit que recorda el bec d’estes aus. L’epítet «robertianum» li va ser donat en honor al botànic francés Gaspard Nicolas Robert (1776-1857)

 - Cistus ladanifer o estepa ladanífera (Cast. Jara pringosa) és una altra de les plantes, velles amigues meues, que vaig tenir l’oportunitat de fotografiar de nou a la ruta que vaig fer per Las Médulas. La vaig vore per primera vegada en la comarca dels Arribes del Duero, en terres salmantines en un dels viatges que vaig fer amb la meua estimada Isabel·la i els amics Carlos i Maite. Pertany a la família Cistaceae, gènere Cistus al qual pertanyen també els parents tan abundants per les nostres terres, l’estepa blanca (Cistus albidus) i el romer mascle (Cistus clusii). És una planta que creix sobre sols silicis, pissarres i granits per la qual cosa és molt abundant a l’oest de la Península Ibèrica i escasseja o és molt rara a les terres properes a la Mediterrània. La denominació del gènere Cistus , té el seu origen en la paraula llatina «cisthos», que al seu torn deriva del grec «kísthos», que significa cistella pel seu fruit en forma de càpsula. El nom específic de «ladanifer» al·ludeix a la producció de làdan, utilitzat en la fixació de perfums.

- Digitalis purpurea. És l’altra herba que em va acompanyar pràcticament per tot el recorregut per Las Médulas. La vaig vore per primera vegada a l’estiu de 2015 en una visita que vaig fer al al Parc Natural de la Llacuna Negra i els circs glacials d'Urbión (Sòria). Pertany a la família Scrophulariaceae i el seu nom fa referència clara a la forma de didal que presenten les seus flors «Digitalis» i al color porpra de les mateixes «purpurea», d’on rep els noms populars de didalera o digital (Cast. dedalera, digital, chupamieles. Etc). Creix en medis muntanyosos com ara clarianes de boscos, marges de camins i talussos, terraplens, penya-segats, entre roques, zones recent talades, i en general, en terrenys àcids i de substrat silici, més rarament en terrenys calcaris, per això és rar vore-la per les nostres comarques. És una planta altament tòxica de la qual s’extrau la digitalina, substància cardiotònica que s’ha emprat per a les malalties del cor No és recomanable usar-la sense control metge perquè inclús a dosis terapèutiques pot resultar mortal.

Com he comentat abans, la vaig vore al natural per primera vegada a l’estiu de 2015 i per este motiu vaig publicar un article: «LA DIGITAL O DIDALERA: una llarga història d'encerts i desencerts», on faig un repàs de la història mèdica d’aquesta planta, història que podeu llegir punxant en el següent enllaç:

http://carrasdebeneixama.blogspot.com/p/la-digital-o-didalera-una-llarga.html

- Sambucus nigra. És un arbust que ramifica des de la base que pot assolir fins els 10 m d’altura quan és cultivat adoptant així l’aparença d’arbre; en vaig trobar molts exemplars als desplaçaments per la muntanya mitjana sempre ocupant llocs humits, clars de bosquines, marges de rierols i tanques. És una planta que té indiferència edàfica així que pot créixer en diferents tipus de sols, per la qual cosa es bastant comú en tota la Península Ibèrica. Pertany a la família Caprifoliaceae i el terme Sambucus és precisament el nom en grec de saüc o saúco (cast.), apel·latiu amb què coneixem actualment esta planta; l'epítet «nigra» fa referència al color negre que tenen els fruits quan es fan madurs.

A banda de les nombroses propietats medicinals que no tractaré ací, comentaré que el saüquer és una de les poques plantes conegudes des de l'antiguitat de la qual encara en fem ús. L’etnobotànica del saüc és molt extensa, des de la preparació de sucs, melmelades i licors, la preparació d’infusions com a repel·lents d’insectes o la construcció d’utensilis amb la seua fusta. El llistat és tan llarg que no cap en este apunt.

 I per acabar estos apunts, fer menció a dos arbusts de la família Ericaceae, l’Erica australis i l’Erica arborea, anomenades genèricament brezos en castellà i brucs en català, que vaig fotografiar a la serra de Los Ancares. Són plantes, en especial l’Erica australis, que quan estan en plena floració a finals de l’hivern i en primavera, cobreixen grans extensions de les muntanyes mitjanes del nord d’Espanya que, en ser observades des de lluny, sembla com s’hi s’haguera estès una catifa de color morat sobre elles. Ambdues creixen sobre substrats silicis, per la qual cosa és difícil trobar-les a les nostres comarques. Són plantes mel·líferes de les quals s’obté una mel de color obscur molt preuada. En vore-les em va venir a la ment el nostre bruc d’hivern (Erica multiflora) que creix sobre sols calcaris i que podem vore al sotabosc de les nostres serres acompanyant romers i coscolles.

 A continuació us mostre unes quantes imatges de la «Ruta de les Fonts Medicinals», a la vora del riu Noceda (Noceda del Bierzo), la gran protagonista de la recerca botànica que us acabe de presentar i de l’hotel «Las Fontaninas», i, com no, del meu acompanyant, Negre, que ha sabut estar tot el temps a l’altura de la situació.

Cresta de gall (Bartsia trixago L)

En una de les últimes passejades que he fet per la zona dunar que hi ha entre Urbanova i Arenals del Sol, en una xicoteta fondalada entre dues dunes fòssils situades front el Fondet de la Senieta, vaig trobar un rodal d'uns deu metres quadrats on creixia una planteta que no l'havia vista mai i per això em va cridar l'atenció. Es tracta de la Bartsia trixago L. = Bellardia trixago L. coneguda popularment en català com cresta de gall, erinassos o papoles i en castellà, gallocresta o conejitos, i que pertany a la família Scrophulariaceae.

Fondalada situada entre les dunes on vaig observar la cresta de gall

Una imatge que no se sol vore molt sovint. El Fondet de la Senieta vist des de les dunes que hi ha enfront, inundat a causa de les pluges d'estos dies.

Bartsia trixago L. és una herba de cicle anual, és una planta erecta amb fulles oposades i una espiga de flors terminals que floreix durant la primavera. Les flors són clarament zigomorfes i el més cridaner de la seua inflorescència és la corol·la bilabiada, que pot ser d'un sol color (concolora) o de diferents colors. Quan estes són bicolors, com les que vaig trobar a les dunes, el llavi superior és rosaci o purpuri i el llavi inferior blanc o groc crema, mentre que quan són concolores són enterament grogues.

 

Flors de color grog. Fotos fetes en un bancal d'ametlers sense llaurar a les proximitats de Beneixama

En condicions naturals és comporta com hemiparàsita o parcialment paràsita, extraient saba del seu hoste mentre que és també fotosintètica en un cert grau, sintetitzant part dels seus nutrients. Té indiferència edàfica, es a dir, creix sobre tot tipus de sòls encara que prefereix els sòls bàsics, calcaris, pedregosos o arenosos (on les vaig trobar jo), lleugerament nitrificats, i la seua presència està lligada a les plantes que parasita, que serà l'únic requisit per al seu establiment. La podem trobar en herbassars, erms secs i pastius efímers, marges de camins i clars de matoll, a vegades amb un cert comportament ruderal, en exposicions a plena llum.

  

Com he comentat en articles anteriors, la nomenclatura científica de les plantes (gènere + espècie) obeeix a diferents raons; en l'entrada anterior parlava de la Bituminaria bituminosa en clara referència a una característica de la planta, l'olor a betum que desprén, en este cas el gènere Bartsia li'l dedicà Carl von Linné a Johann Bartsch, vegeu la història.

Johann Bartsch (1709-1738), metge i botànic natural de Königsberg (Prússia oriental) es graduà en medicina en la universitat de Leiden (Holanda) on conegué a Linné i a Herman Boerhaave, catedràtic de medicina i botànica en eixa universitat. A petició de Linné i sota l'aprovació de Boerhaave, Bartsch fou enviat a Surinam (antiga Guaiana Neerlandesa) com a metge de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals amb l'encàrrec de fer expedicions botàniques, on va morir als sis mesos d'haver-hi arribat, a l'edat de 29 anys. Sembla que la pretensió de Boerhaave era que Linné fera esta expedició però el botànic suec declinà l'oferta perquè «el calor li afectava massa».

Linné no acostumava viatjar a llocs tropicals perquè com deia ell, el calor li afectava massa i sembla que va dissenyar un pla molt estratègic, no seria ell qui s'embarcaria en arriscades expedicions botàniques ni es sotmetria a les malalties dels països tropicals: malària, tifus, febre groga, dengue... Fou més intel·ligent, reuní un grup de fidels deixebles i serien ells els qui correrien amb els perills de les expedicions.

Vint van ser els deixebles de Linné que viatjaren per diverses parts del món i que arriscaren la seua vida en «pro de la ciència», alguns d'ells amb un dissortat final com el que acabe de narrar, i altres, com Christopher Tärnström (1703-1746) que viatjà al sud-est asiàtic a estudiar la flora i fauna de la regió i que mai no tornà a Suècia, morí a causa de les febres tropicals, o el cas de Fredic Hasselquist (1722-1752) que viatjà per Àsia Menor, Egipte i Palestina que trobà la mort durant el viatge de tornada. Però potser el cas més paradigmàtic fou el de Pehr Löfling (1729-1756). Quan Ferran VI, rei d'Espanya invità a Linné a embarcar-se com a botànic de la Cort en l'expedició que hauria de fixar els límits de les possessions espanyoles i portugueses pel riu Orinoco, de nou Linné rebutjà tan alta distinció i declinà l'oferta en el seu benvolgut i estimat deixeble qui als dos anys d'arribar a terres de Veneçuela morí a causa de les febres tropicals. Un altre viatge d'un dels seus deixebles, esta vegada amb un final no tan tràgic, fou el de Daniel Solander (1733-1782) qui embarcà en l'Endeavour junt a James Cook en la que és coneguda com una de les més conegudes circumnavegacions pel globus terrestre, però el material recol·lectat per Solander mai va estar posat a la disposició de Linné que preferí cedir-lo a la Royal Society de Londres i continuar les seues investigacions a Anglaterra. 
 

Front les aventures i viatges que molts deixebles de Linné van protagonitzar per terres inhòspites «en pro de la ciència», el botànic suec només va realitzar un viatge a Lapònia que li va valdre per a tota una vida. La seua expedició va començar un 22 de maig de 1732 i va durar sis mesos. Ho va fer a peu i a cavall portant amb si el seu diari, manuscrits botànics, ornitològics i fulls per a herboritzar plantes. Pretenia trobar noves plantes, animals i valuosos minerals, així com endinsar-se en la cultura Sami, pastors de rens nòmades que deambulaven per les grans tundres d'Escandinàvia. Linné va descriure de manera exhaustiva tot el material que va trobar en el seu viatge. La resta del viatges del botànic es van realitzar per terres no tan inhòspites, com ara el que feu a Dalarma, (centre de Suècia), en 1734; el que feu als Països Baixos en 1735 on Linné obtingué el grau de Doctor en Medicina per la Universitat de Harderwijk, o el de juliol de 1736 a Anglaterra on entrà en contacte amb naturalistes anglesos i en maig de 1938 a París, visitant botànics com Antoine de Jussieu; en la primavera de 1749 viatjà herboritzant per Scania, regió situada al sud de Suècia.

En estes fotos fetes des de dalt es pot obervar la perfecta simetria de les flors respecte a la inflorescència

Però tornant a la planta en qüestió, també se la coneix amb el nom de Bellardia trixago L. en honor al metge, botànic i micòleg italià Carlo Antonio Ludovico Bellardi (1741 – 1826) que fou professor de botànica a la Universitat de Turín.

I pel que fa a l'epítet específic trixago, hi ha diverses interpretacions: trixago fa referència una espècie de camedris, nom d'una planta esmentada per Plini i altres autors llatins, i que el nom es compon de dues paraules en llatí, «trix» que significa pel i el sufix «ago» utilitzat per a indicar similitud.

Fi de la història. Fins la pròxima!

Trèvol pudent (Bituminaria bituminosa)

Al costat de la treponera (vegeu entrada anterior: El tripó o trepó Verbascum rotundifolium), al mateix marge del bancal, he fotografiat una altra herba que desprén un olor peculiar a betum, sobre tot si xafigues les seues fulles amb els dits. Es tracta del trèvol pudent (Bituminaria bituminosa), coneguda també amb les denominacions de «cabrulla, herba pudenta, trèvol de rabenta, etc». I en castellà amb les denominacions de «hierba gitana, hierba cabrera, hierba cabruna, trébol bastardo, trébol de mal olor, ruda cabruna..etc, i tedera», nom més comú a les Canàries.

El trèvol pudent es una espècie que pertany a la família de les lleguminoses (Fabaceae) i abans de rebre el nom científic actual Bituminaria bituminosa fou descrita per Linné i publicada en 1753 en la seua obra «Species Plantarum» com Psoralea bituminosa; la denominació actual es deu al botànic australià Charles Howard Stirton que en 1981 transferí aquesta espècie al gènere Bituminària.

És una planta de port arbustiu que pot assolir fins a un metre d'alçada, creix en ambients nitrificats, molt freqüent als camps de conreu, marges de camins i carreteres, i que es pot trobar des del nivell del mar als 1250 m d'altitud. És una planta molt ben adaptada a a la sequera ambiental i, per tant, molt comuna en tota la Conca Mediterrània, Sud-àfrica, Austràlia, i en Espanya arriba a les Canàries, on a més, s'hi troben altres varietats adaptades al clima d'alta muntanya.

L'etimologia de la denominació del gènere bituminaria prové del llatí «bitumen-inis» que significa betum i del sufix «aria» que significa possessió, en referència a l'olor tan particular a betum que posseeixen aquestes plantes.

Quant a la història d'aquesta planta, referiré allò que Pius Font i Quer diu d'ella: «Tiene muchas virtudes y usos según se lee en Dioscórides, pero en la actualidad ha caído en desuso. Sin embargo, en la provincia de Málaga, según el Dr. Laza Palacios, se emplea todavía como vulneraria, es decir, para sanar heridas y encorar las llagas. En este caso se hace uso del cocimiento de las hojas». Segueix dient Font i Quer: «En la página 342 de la "Materia médica", de Dioscórides, dícese que la fomentación hecha con el cocimiento de toda la hierba -entiendo, de sus hojas y sus raíces-, mitiga los dolores de las mordeduras de las serpientes; empero que si algún hombre llagado bañare sus llagas con el mesmo cocimiento que a otro hubiere sanado sentirá los accidentes mesmos que sentir suelen los de serpientes mordidos». 
 

En l'actualitat s'estan fent nombrosos estudis arreu del món per aprofitar i millorar les aplicacions potencials d'esta planta. A mode d'exemple citaré que el Centre Iberoamericà de la Biodiversitat (CIBIO) de la Universitat d'Alacant, l'Institut Murcià d'Investigació i Desenvolupament Agroalimentari (IMIDA) i l'Institut Canari d'Investigacions Agràries (ICIA), han fet estudis de biologia reproductiva d'algunes varietats de bituminaria per a ser usades com a planta farratgera (ús que se li ha donat tradicionalment a esta planta a les Canàries) i per a la restauració de terrenys degradats tant a les illes com en la Península Ibèrica. En Austràlia, a partir de tàxons procedents de Canàries també s'estan desenvolupant programes de producció de bituminaria adaptada a les característiques del seu terreny, per a l'alimentació de les ovelles.

A banda de les potencials aplicacions com a planta farratgera, l'IMIDA ha desenvolupat en els últims anys línies d'investigació per a utilitzar aquesta planta en la restauració de sòls contaminats per metalls pesants per la seua capacitat d'absorció d'estos minerals i la seua possible aplicació per a la recuperació d'una zona altament contaminada com ho és la de Cartagena-La Unión .

Però tal volta, l'aplicació que més expectatives ha generat esta planta és l'obtenció de compostos d'interés medicinal. Investigacions recents han demostrat que les diferents varietats de bituminaria són riques en furanocumarines, compostos de gran valor farmacèutic. Estos compostos són substàncies foto-actives, és a dir s'activen per llum, i reaccionen amb l'ADN de les cèl·lules. Tenen moltes aplicacions terapèutiques i s'utilitzen actualment en els tractaments amb radiació ultraviolada per a malalties com la psoriasi, el vitiligen o la micosi fúngica. També s'empren en les malalties auto-immunes, com a colitis ulcerosa, la malaltia de Crohn o per a evitar el rebuig en els trasplantaments d'òrgans, i s'està investigant la seua aplicació en determinats casos de càncer, com el de pell. Doncs bé, l'IMIDA col·labora amb l'Institut Canari d'Investigacions Agràries, amb les universitats de Múrcia i d'Alacant, i també amb l'hospital Mare de Déu de l'Arrixaca de Múrcia, per a comprovar si les furanocumarines presents en la bituminaria es comporten igual o millor que les furanocumarines de síntesi química que s'utilitzen en medicina. Els assajos realitzats fins ara han donat bons resultats, la qual cosa podria abaratir els tractaments mèdics per a les malalties de la pell i alguns tipus de càncers.

 

Les fulles de la bituminaria són trifoliolades, sent els folíols sencers i obovats, podent ser més o menys estrets.

Els folíols que composen la fulla, com es pot comprovar a la fotografia, dos creixen oposats i el tercer en situació apical.

I per acabar, fer una crida d'atenció. Com s'ha comentat abans esta planta és fotosensibilitzant així que el contacte de la planta amb la pell humida i exposada a les radiacions solars pot provocar dermatitis de contacte o pigmentació de la pell, així que aneu en compte quan us la trobeu.