L’Esperó de Cavaller

Passada la primavera quan comença a intensificar-se la calor pròpia de l’estiu, la majoria de les herbes les flors de les quals han omplert de color els secans de la Vall de Beneixama i les voreres dels camins, han acabat el seu temps de florida; només en queden unes poques de floració més tardana o més resistents a la xafogor pròpia de l’època. Entre estes herbes en destaca una de flors molt cridaneres, l’esperó de cavaller (Delphinium gracile DC.), que a les nostres terres podem veure florida als mesos de juliol i agost.

L'Esperó del Cavaller (Delphinium gracile DC.)

Es tracta d’una herba de tiges fines d’entre 30 i 90 cm d’altura les flors de la qual s’agrupen en una vistosa inflorescència que es distribueix amb una simetria espiral perfecta al voltant de la tija formant un raïm d’entre 5-15 capricioses flors zigomorfes d'un bonic color blau violeta, acabades en un esperó recorbat cap amunt.

Aspecte general de la planta

Estes flors d'estranya morfologia estan formades per dos embolcalls, el més exterior on s’hi troben els sèpals, finalitza amb el clàssic esperó que li dóna nom a la planta, i l’interior, que està format per quatre pètals lliures, que al tenir la mateixa consistència i color que els sèpals fa que siga difícil distingir-los a simple vista. En madurar, cadascuna de les flors donarà lloc a tres fol·licles que s’obriran per la part central alliberant les llavors, petites granes negres de forma esfèrica.

Detall de les flors

Detall de les fulles

A banda de la bellesa de les inflorescències, com a curiositat botànica destacaria que totes les espècies del gènere Delphinium tenen una alta toxicitat per posseir un alcaloide, la delfinina molt semblant a la aconitina, present en totes les parts de les plantes del gènere Aconitum amb les quals comparteix parentiu ja que pertanyen a la mateixa família, Ranunculaceae.

Aconitum napellus L. Nom comú català: Acònit blau, escanyallops, herba tora, matallops blau, etc.

Els acònits són plantes pròpies de l’alta muntanya i són molt freqüents en els massissos muntanyosos del nord de la Península Ibèrica descendint fins i tot al Sistema Ibèric i al Central, sempre per damunt els 1000 m.s.n.m., per la qual cosa és molt improbable trobar-ne a les comarques alacantines, encara que hi ha testimonis d’haver sigut recol·lectats en terres de Castelló, en concret el Aconitum napellus L., de fors blaves o violàcies, amb una certa versemblança al nostre Delphinium.

La delfinina i la aconitina actuen sobre el sistema nerviós central, provocant excitació al principi i paràlisi al final podent provocar la mort per asfixia en afectar el sistema respiratori, la qual cosa ha fet que estiga prohibida la comercialització d’estes plantes amb finalitats alimentoses o medicinals. No obstant això, a la comarca d’Aliste (Zamora) els Delphinium estan considerades com a bones plantes mel·líferes. També hi ha testimonis de ramaders que han observat com vaques o cavalls que pasturen per l’alta muntanya, en trobar-se acònits els ignoren, i és perquè tenen gravat en el sistema genètic la seua perillositat.

Capolls abans de madurar

Els tres fol·licles a què dóna lloc cadascuna de les flors

Fol·licles alliberant les llavors

Però tornant a la nostra planta, comentar que l’abreviatura DC. que apareix en la seua denominació fa referència a Augustin Pyrame de Candolle (1778-1841), botànic i micòleg suís, cofundador amb Linné de la sistemàtica taxonòmica moderna per classificar les plantes. És autor de l’obra «Théorie élémentaire de la Botanique» (1813), on va desenvolupar el concepte de taxonomia i va considerar com a caràcter taxonòmic fonamental la complexitat de l'aparell vegetatiu, dividint a les plantes en vasculars i cel·lulars.

L’epítet que dóna nom al gènere Delphinium prové del grec «Delphínion» que significa precisament «esperó de cavaller» i l’epítet específic gracile prové del llatí «gracilis-e» que significa esvelt, delicat, fi, en clara al·lusió a l’aspecte de la planta.

El ginestell valencià

La planta que us presente hui, el ginestell valencià (Genista valentina subsp. valentina) coneguda també amb els noms de ginesta fina o ginesta de graneres, i en castellà amb els de iniesta o retama, ha estat fotografiada al Barranc de l'Esquerra que hi ha al final de la vereda de la Lloma de les Cabres que separa els termes municipals de Beneixama i el Camp de Mirra. És un endemisme valencià, l'àrea de distribució del qual comprèn fonamentalment la part occidental de la província de València, estenent-se pel SW a les d'Alacant i Albacete.

 

Vista de la Vall de Beneixama des del Barranc de l'Esquerra. Al fons la població del Camp de Mirra. Es pot observar el traçat de la vereda de la Lloma de les Cabres que separa els termes municipals de Beneixama i el Camp de Mirra

Mata del Ginestell Valencià en plena floració

 

Dues vistes de la mateixa mata fetes una setmana després quan ha passat la floració

 Em comenta l'Agent Mediambiental José Aragoneses que és precisament este barranc del terme de Beneixama el punt més al sud del País Valencià o s'han trobat exemplars d'esta planta i que s'està procedint a l'arreplega de llavors a fi de reintroduir-la a la zona de la Serra de la Solana afectada per l'incendi de juliol de 2019 on era relativament abundant.

 

Detall de les branques florides

És un arbust erecte i compacte, molt ramificat des de la base. Les fulles superiors de les branques floríferes són assentades i alternes, de fins 1 mm d'amplària, amb forma el·líptica. Les flors papilionàcies de color groc intens es disposen al final de les tiges formant inflorescències allargades. Tenen el calze campanulat format per cinc sèpals soldats; la corol·la té cinc pètals, un superior major que la resta anomenat estendard, perquè sembla una vela al vent; dos pètals laterals, les ales, i dos inferiors soldats a mena de carena de vaixell. Esta forma de les flors és característica de tots els gèneres de la família Leguminosae (Fabaceae) a la qual pertany i com s'assemblen a una papallona en vol, a esta família se la coneix també amb el nom Papilionaceae.

 

Detall de les flors

Detall dels fruits

Les tiges del ginestell, per la seua flexibilitat, antigament s'utilitzaven per a la fabricació de graneres i com és una planta molt resistent a la sequera s'ha usat en restauracions ambientals en talussos secs i degradats.

Juliol de 2020. Floració del Romer Blanc i de la Vidiella

En una visita post-confinament al Pou de la Neu de Beneixama, a l'inici del sender que corre entre el Barranc del Madronyal i l'ombria del Cabecet de Maigmó, m'ha cridat l'atenció l'espectacular floració de dues plantes, el romer blanc (Helianthemum syriacum) i la vidiella, vidriella o herba de les nafres (Clematis flammula). He fet esta visita al juliol de 2020, just un any després de de l'incendi que va assolar estes serres del terme de Beneixama. Les dues plantes eren velles conegudes meues, però he de confessar que mai no les havia vist créixer en aquest indret en tanta abundància i exuberància, i açò es deu, al meu parer, a què en desaparèixer l'estat arbustiu i arbori a causa de l'incendi i no trobar competència en la captació dels preuats rajos solars, han pogut desenvolupar-se enguany com no ho haurien fet si haguessen persistit les condicions ecològiques que hi havia abans de l'incendi.

Pou de la Neu a Beneixama

Floració del romer blanc a l'ombria del Cabecet del Maigmó. Hom pot observar com la planta sobri pas entre els esquelets carbonitzats de pins i altres arbusts, principalment ginebres i coscolles, que configuraven l'estrat arbustiu i arbori abans de l'incendi de juliol de 2019

El romer blanc (Helianthemum syriacum), és una planta que necessita una determinada quantitat de sol per a què les flors puguen desplegar els seus pètals. L'etimologia del terme Helianthemum, que prové del grec, ja ens ho indica: «helios» significa sol i «anthemon», flor. Així una possible interpretació del terme seria «flor que s'obri amb el sol». Altres autors sostenen que el nom es degut a la semblança de la flor amb l'astre solar, obviant que altres espècies del gènere Helianthemum presenten flors amb tonalitats diferents al groc, des del blanc fins al porpra. L'epítet syriacum al·ludeix a la localització original de la planta a Síria.

 

Detall de la planta. Hom pot observar la vegetació de creixement més lent, que es desenvolupa al seu costat: ginebres i romers.

 Pel que fa a la vidiella, l'etimologia del terme Clematis, que també prové del grec, ja ens dóna una pista de l'apetència de la planta per captar els rajos solars ja que el seu significat és precisament «planta que trepa». I perquè trepa una planta enfilant-se sobre una altra que fa de suport a la qual pot, fins i tot, ofegar? La resposta més adient és que trepa en busca de sol. L'epítet «flammula» que és el diminutiu de «flamma», al·ludeix a l’aspecte lluminós que presenta la planta quan està coberta de flors.

Vidiella enfilant-se sobre les restes carbonitzats d'un espí negre

Aspecte general de la planta. Hom pot observar l'aspecte lluminós que li confereix l'exuberant floració

Vidiella enfilant-se entre les restes d'una figuera que comença a rebrotar

Vidiella acompanyant una mata en plena floració de matapoll (Daphne gnidium)

Vidiella enfilant-se sobre els restes carbonitzats d'una carrasca en plena rebrotada.

 

Mapa de la zona

Apunts sobre la vegetació del Molí l'Ombria (I): la Digitalis obscura i la Silene mellifera

En una visita recent al paratge del Molí l'Ombria a Banyeres de Mariola (L'Alcoià), caminant per la séquia que antigament transportava l'aigua des de l'Assut del Parador al molí, en un talús vaig descobrir unes quantes mates de la Digitalis obscura L., coneguda en català amb els noms de manxiuleta, corretja o clavellinera borda..., entre altres, i en castellà, amb els de dedalera negra, digital negra o corrigía...etc. Em va cridar molt l'atenció perquè he de confessar que era la primera vegada que veia esta planta a la nostra comarca, malgrat estar considerada com un endemisme ibèric molt freqüent a les comarques mediterrànies.

La Digitalis obscura. Aspecte de la planta i de les flors.

L'aspecte general de la planta és molt semblant a la Digitalis purpurea L. amb la qual comparteix algunes de les propietats medicinals, en especial la de ser un tònic cardíac amb propietats diürètiques la qual cosa fa que el seu ús sense control mèdic siga molt perillós. Totes les espècies del gènere Digitalis contenen, en major o menor quantitat, uns glucòsids (digitalina, digitoxina...) que ingerits a xicotetes dosis estimulen el ritme cardíac, però que quan s'excedeix en la dosi poden provocar la paralització del cor.

Digitalis obscura i Digitalis purpurea

Malgrat estiga desaconsellat l'ús d'esta planta en humans, si que ha estat amplament usada en veterinària per a la cicatrització de ferides i alleugerir el mal de queixals en animals.

Pertany a la família Scrophulariaceae com la resta del gènere Digitalis. És una mata llenyosa que pot arribar al mig metre d'alçada, de fulles acintades i flors de color castany amb la corol·la en forma de didal, d'ací el nom de digitalis, que s'uneixen a la tija mitjançant un xicotet peduncle presentant un aspecte pendulat.

Detall de la flor amb els estams i les anteres carregades de pol·len

Detall del pistil de la flor

Detall dels fruits

Si voleu aprofundir una mica en la història dels usos mèdics de la digital, referits en este cas a la Digitalis purpurea L., podeu fer-ho al següent enllaç. És tracta d'un article que vaig publicar a l'estiu de 2015 amb motiu d'haver trobat esta planta a la serralada dels Picos de Urbión, al capdamunt de la Llacuna Negra.

http://carrasdebeneixama.blogspot.com/p/la-digital-o-didalera-una-llarga.html

Acompanyant la digitalis creixia una mateta de flors molt delicades de color blanc, de fines tiges erectes lignificades per la base que la sobrepassava en altura; és la Silene mellifera L. de la família Caryophyllaceae, endemisme ibero-llevantí, molt semblant a la S. nutans, de la qual es diferencia, entre altres caràcters, per tenir les flors erectes, mentre que les de la S. nutans són pèndules. Emili Laguna m'informa que «esta planta es distribueix des d'Andalusia fins el centre de Catalunya amb un òptim al territori valencià, tot i que està millor representada a Alacant i València». Creix en herbassars i zones ombrívoles i humides com ho és este paratge del Molí l'Ombria on la vaig vore jo. En valencià se la coneix com esclafidora apegalosa o silene apegalosa, en clara referència al tacte viscós de les fulles, i en castellà el de collejilla de bosque.

La Silene mellifera. Detall de la flor

 

Aspecte general de la planta

Detall de la tija i de les fulles

Pel que fa a l'etimologia, alguns autors afirmen que el nom del gènere Silene podria derivar del grec «silenos», déu menor en la mitologia grega conegut pels seus excessos amb l'alcohol i que se'l solia representar amb el ventre molt unflat, com el calze de moltes espècies d'este gènere. L'epítet específic mellifera també deriva del grec «melli», que significa mel, en referència a què porta un nèctar que encanta a les abelles.

La galda o gualda (Reseda luteola L.)

Des de les primeres civilitzacions, la humanitat ha tingut la necessitat d'utilitzar el color en els seus teixits, unes vegades, simplement per anar al gust de la moda del moment, altres, com a signe de distinció i per marcar l'estatus social. Fins mitjan S. XIX, els colorants que s'hi utilitzaven podien ser d'origen mineral, animal o vegetal, sent estos últims els més habituals i, en termes generals, eren coneguts pel nom de la planta de la qual s'obtenien. Com exemple, citaré que de les arrels de la roja (Rubia tinctorum L.) s'obtenia el color vermell, de l'herba del pastell (Isatis tinctoria L.) el blau, i del safrà (Crocus sativus L.) i la galda (Reseda luteola L.), de la qual parlaré més endavant, el color groc. La galda també era coneguda com herba dels jueus, anomenada així perquè s’usava per tenyir els barrets que els jueus havien de portar com a signe distintiu. La tinció de les teles, durant tota l'Edat Mitjana, va estar en mans dels tintorers, que se’ls anomenava despectivament «infectur», ja que els seus tints sovint provocaven males olors i contaminaven els rius. 

La galda (Reseda luteola). Vista de la planta

No seria fins 1856 quan el químic anglès William Henry Perkin, participant en un concurs promocionat pel seu professor August Wilhelm von Hofmann, experimentant per obtenir per via sintètica la quinina, medicament utilitzat per a curar la malària, va obtenir de manera totalment fortuïta un producte de tonalitat porpra clar, la mauveïna, que esdevindria el primer colorant sintètic de la història. A partir d’aquí els químics de l’època centraren les seves investigacions en l’obtenció de colorants al laboratori; tenien especial interès a obtenir i fabricar artificialment els colorants naturals més emprats per poder-los produir a gran escala i abaratir-ne el preu.

La galda o gualda (Reseda luteola L.)

Encara que és una planta fàcil de vore a les vores dels camins per tota la Vall de Beneixama, em va cridar l'atenció la profusió amb què creixia en un bancal erm al costat del camí que uneix Beneixama i el Camp de Mirra, ocupant, com si estiguera sembrada, pràcticament tota la seua superfície. En valencià, ademés de la denominació galda, se la coneix també amb els noms de gavarró, reseda o paiola, entre altres. En castellà com a gualda, cetro de ceres o hierba lanaria, etc. i, en francés com réséda des teinturiers, en clara referència a l'ús que se'n feia per obtenir tints.

Vista del bancal erm on creix com si estiguera sembrada

És tracta d'una herba que pot assolir més d'un metre d'alçada, de tiges erectes que ramifiquen en la meitat superior i que acaben donant pas a una inflorescència molt llarga en forma d'espiga constituïda per xicotetes floretes hermafrodites de color groc curtament peciolades que formen uns fruits capsulars que es mantenen erectes sobre la tija. Les fulles són lanceolades, senceres i poden tenir el marge lleugerament ondulat, les superiors de menor amplària que les basals. Esta herba viu dos anys, el primer el passa en forma de roseta de fulles aplicades a terra; el segon any floreix al final de la primavera fins l'estiu, i mor.

Detall de l'espiga i de les fulles

Com he comentat abans, esta herba va estar utilitzada i cultivada com a planta tintòria per presentar en la seua composició el pigment «luteolina», concentrat sobre tot en la part superior de la planta, que ha estat utilitzat durant segles en tota Europa en la indústria tèxtil, sobre tot en el tintat de la llana. En la il·luminació dels manuscrits medievals, en la tinció de tapissos i en la pintura a l'oli entre els S. XVI-XVIII, va ser emprat en forma de pigment laca conegut a Espanya com «ancorca» que s'obtenia precipitant el colorant de la planta amb alum (cast. alumbre), guix o creta.

 

Detall de les flors

De Josep Vallhonesta i Vendrell (1835-1899), enginyer industrial especialitzat en temes de química industrial relacionats amb els colorants, que va ser Membre Numerari de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, tenim una bona descripció de la planta i de la seua matèria colorant:

«Con el nombre de gualda emplea el tintorero una especie de resedácea, la reseda luteola, que crece en Europa y es empleada por el buen tinte amarillo que da, principalmente su semilla. Se cultiva en Alicante y otros puntos. Se reproduce de semilla, es bienal y florece en mayo. La cultivada adquiere mayores dimensiones que la silvestre. Se siembra en junio y al año se hace la cosecha arrancando la planta entera, que se pone a secar al Sol, evitando las lluvias, que disminuyen su poder colorante y alteran la belleza de los matices que de ella se obtienen»

 

Fruits en forma de càpsula en diferents moments de maduració

Una altra anècdota protagonitzada per esta planta té a vore amb la nostra història més recent.

El 31 d'octubre de 1919 es va estrenar a Madrid una sarsuela titulada «Las Corsarias», obra del mestre Francisco Alonso López (Granada, 1887 – Madrid, 1948). L'obra contenia un pasdoble, amb una lletra molt patriòtica, dedicat als soldats que combatien al Rif, que prompte es va fer popular entre la tropa i la seua forma instrumental es va convertir en una de les més destacades marxes militars espanyoles, fins al punt que ja en l'època democràtica encara és interpretada en la jura de bandera protagonitzada pel personal civil. Un fragment d'este pasdoble titulat «La Banderita», que segurament recordareu molts dels que heu arribat ací en la lectura d'este article, diu així:

«Banderita, tú eres roja,
banderita, tú eres gualda;
llevas sangre, llevas oro
en el fondo de tu alma...»

 

Fruits madurs a punt de soltar les llavors

Posteriorment, quan es va procedir a la redacció de la Constitució espanyola de l'any 1978, al redactar l'Article 4t que feia referència a la bandera espanyola, en una primera redacció, seguint la denominació tradicional, els colors de la bandera s'identificaven com a rojo i gualda. Este últim adjectiu suscità la disconformitat de Camilo José Cela, que aleshores intervenia com a corrector gramatical, al·legant que el terme gualda corresponia a l'àmbit de la heràldica i que no era adient utilitzar-lo en el context de la Constitució. Així les coses, en la redacció final de la Constitució, en compte de gualda, va aparèixer el terme amarilla, quedant així el susdit article:

«La bandera de España está formada por tres franjas horizontales, roja, amarilla y roja, siendo la amarilla de doble anchura que cada una de las rojas».

I per acabar, vull fer constància de la importància que tenen els significats de les paraules per a comprendre millor la seua història. Si analitzem l'etimologia de la nostra protagonista, la Reseda luteola, tenim que el terme Reseda prové del llatí «Resedo» amb el significat de calmar i que segons Plini era utilitzada en Itàlia per la fama que tenia de calmar les inflamacions, sobre tot les produïdes pel reuma; i l'epítet específic luteola que també prové del llatí «luteus», significa precisament, de color groc, i no un groc qualsevol, sinó el groc gualda que s'extrau d'esta planta. 

Detall de les llavors