Estos
dies de confinament obligat a causa del «coronavirus»
m'he pres la llicència de passejar a Negre pel camí del Forseguer i
en passar pel Barranquet de les Coves, (1) observant la vegetació que
creix a la vora del camí, m'ha vingut a la ment una estampa que vaig
contemplar al maig de 2013: el fons i els marges del barranc
entapissats d'un color blau violaci a causa de la profusió amb què
creixia la llengua
de bou
(Echium
vulgare). He de confessar que
moltes vegades m'he fet una pregunta a la qual mai no he pogut donar
una resposta adient: perquè determinades plantes creixen profusament
en un lloc uns anys i en altres no se'n veu cap?
(1) Per als que no sou de Beneixama, el Barranquet de les Coves discorre paral·lel a la carretera CV-657 que uneix Beneixama i Fontanars dels Alforins a l'altura del cementeri.
 |
| El Barranquet de les coves amb el fons entapissat de Llengua de Bou (Echium vulgare) Maig de 2013 |
 |
| Març de 2020. A l'esquerra de la imatge apareixen mates de platicapne (Platycapnos spicata) |
 |
| Mates de platicapne (Platycapnos spicata) |
Així, capficat en este pensament,
observant les plantetes que anava trobant-me, m'ha
cridat l'atenció la delicada combinació de tons rosats i vinosos
que contrasta amb el groc que apareix al final de la corol·la de les
diminutes floretes que composen la inflorescència d'una altra herba,
que si bé no creix amb la mateixa profusió com la llengua de bou
que he comentat abans, si que puc assegurar que és la més abundant
en este tram del camí que creua el Barranquet de les Coves.
Es tracta de la platicapne
(Platycapnos
spicata
Bernh.=Fumaria
spicata
L.),
que
en castellà rep els noms de Sangre
de Cristo
o palomitas
espigadas.
Esta
planteta, és una herba anual que apenes fa el mig metre d’alçada
i la podem trobar en terrenys remoguts, marges de camins, camps de
secà, cereals...etc. Té les fulles doblement pinnatisectes (molt
dividides) de color verd glauc i, la inflorescència, com podeu vore
a les fotos, és un raïm compacte de nombroses floretes de no més
de 5 mm cadascuna de color rosa pàl·lid a la base, combinat de
groc, verd i porpra a l’extrem. La podeu vore florida entre febrer
i agost i és considerada una mala herba. Té un gran paregut a les
del gènere Fumaria,
com després vorem,
però la reconeixerem per la disposició de la inflorescència en
forma d'espiga, d'ací que, en castellà també se la coneix com
Fumaria
espigada.
 |
| Detall de la inflorescència |
Esta planta va ser inclosa
inicialment per Linné en 1753 en el gènere Fumaria
dins de la família Papaveraceae.
Posteriorment,
en 1833, el metge i botànic alemany Johann
Jakob Bernhardi
(1774-1850) la inclogué en el gènere Platycapnos
de
la mateixa família, d'ací la doble denominació científica amb què
se la sol referir. El terme
Platycapnos
prové del grec «platýs
i
kapnós»
amb
el significat de aplanat, en referència a la forma comprimida i
aplanada dels seus fruits en forma de núcula, i l'epítet spicata,
que prové del llatí al·ludeix a la forma d'espiga de la
inflorescència.
 |
| Detall de la inflorescència |
Com totes les papaveràcies,
també aquesta planta conté alcaloides tòxics i potencialment
perillosos, a més de sals minerals, mucílags i vitamines. No
obstant això i, només ocasionalment, s'ha usat com a tònic,
depuratiu, diürètica i hipotensora, encara que no és aconsellable
el seu ús per la seua elevada toxicitat.
***********
Acompanyant
la platicapne
creix una altra herbeta ruderal que podeu vore a les vores de tots
els camins de la nostra Vall, tant en terres de secà com de regadiu,
es tracta de la Fumaria
officinalis L., coneguda
en català amb els noms de
fumària, fumària oficinal, fumisterra, colomina, angelets,
gallerets o julivert bord, i
en castellà com fumaria,
palomilla, palomina, sangre de cristo, etc. Pertany
també
a la família Papaveraceae
i és
una planta molt cosmopolita d'origen Europeu. Les flors que creixen
al final de les tiges presenten una tonalitat vinosa amb l'àpex de
color porpra. Floreix des de l'hivern fins final de la primavera.
 |
| Mata de fumària (Fumaria officinalis) al marge del bancal |
 |
| Detall de la inflorescència |
Pel
que fa a l'etimologia, el terme
Fumaria
deriva del llatí «fumus»
(fum), que segons Plini el Vell (23-79 d.c.) es degut a què el suc
fet amb les arrels de la planta provoca un intens llagrimeig com si
es tractara de fum, a més de què el seu flaire també sembla el del
fum.
Officinalis
és l'epítet provinent del llatí medieval referit a espècies,
principalment plantes, amb usos en medicina i herboristeria.
Literalment significa «pertanyent
a una officina»,
el magatzem d'un monestir, on es guardaven les medicines i les herbes
curatives. De fet conté nombrosos alcaloides aprofitats per la
medicina tradicional pels seus efectes en el cos humà. Entre els
alcaloides presents el més abundant és la protopina
amb efectes analgèsics i antihistamínics. De fet, la protopina està
present també en l'opi (Papaver
somniferum)
i les roselles (Papaver
rhoeas),
també de la família Papaveraceae,
com
la fumària. Tradicionalment ha estat usada en fitoteràpia, amb
efectes de regulador biliar, espasmolítica, anticolinèrgica i
antibacteriana.
 |
| Detall de la inflorescència |
Haureu
observat que l'imaginatiu popular, impregnat amb una bona dosi de
religiositat, ha fet que tant la fumària
com
la platicapne,
en castellà compartisquen la denominació de Sangre
de Cristo;
un cas ben clar de metàfora botànica que assigna el mateix nom a
plantes diferents per una característica que comparteixen: el color
vinós de les inflorescències.
****************
La
tercera herbeta que creix profusament als marges d'este camí i
secans erms de tota la Vall, és la Mercurialis
tomentosa L.
En català se la coneix com botja
blanca
o botja
peluda,
i al País Valencià també com orella
de rata, i
en castellà com a
carra,
criadillas de ratón, hierba de Santa Quiteria, marrubiejo o
marrubillo, Mercurial blanca. Mercurial fruticosa...etc.
 |
| Orella de rata (Mercurialis tomentosa) |
És una xicoteta mata que no
sol sobrepassar el mig metre d'alçada, d'aspecte cotonós degut a
que la planta està coberta densament de pèls. Este aspecte
blanquinós és el que la fa destacar damunt de la resta de plantes
del seu voltant. Les fulles són oposades i quasi enteres. És una
planta dioica ja que les flors masculines i femenines, que són
xicotetes i poc aparents, creixen en peus diferents.
 |
| A l'esquerra de la imatge, peu amb flors masculines, a la dreta peu amb flors femenines |
 |
| Detall de la flor masculina |
 |
| Detall de la flor femenina |
Andrés
Laguna
(1510-1559), metge i naturalista segovià afirma en els seues
anotacions al Dioscòrides, en part inspirades en Plini el Vell, que
Mercurialis
fa referència al déu Mercuri que va ser qui la la va trobar i va
descobrir llurs propietats medicinals i després les va comunicar als
homes. L'epítet llatí tomentosa,
significa que està coberta de pels.
Se li atribueixen propietats
tant laxants com purgants. En les zones de Llevant se sol usar per
als dolors en els renyons i en el fetge, i en forma de cataplasma,
per combatre el reuma. No obstant això, estos usos no han sigut
verificats.
 |
| Peu femení de la Mercurialis tomentosa | | | | | | | |
 |
| Mata de Fumaria muralis. Mur del restaurant Mariola |
|
|
|
|
 |
| Fumaria capreolata |
