Els
«pinets»,
que és com les anomenen a Beneixama, són unes males herbes
invasores , molt difícils de eradicar segons la gent de camp, que
van aparèixer a la nostra Vall no fa molt de temps. Pertanyen al
gènere Conyza
de la família de les compostes (Asteraceae),
i segons m'apunta Emili Laguna, a les nostres comarques hi ha tres
espècies principals: Conyza
canadensis, Conyza bonariensis i Conyza sumatrensis,
a més d'alguns híbrids, com ara, C.
bonariensis x C. sumatrensis, C. bonariensis x C. canadensis
i C.
canadensis x C. sumatrensis,
i molt probablement el tri-hibrid, C.
bonariensis x C. canadensis x C. sumatrensis. A
més, a algunes comarques de València i Castelló se n'ha descrit
una quarta espècie molt rara, la Conyza
primulifolia.
 |
Bancal amb pinets (Conyza canadensis), al fons el Camp de Mirra
|
A banda de les hibridacions, l'epítet
específic amb què s'anomenen ja ens aporta una primera aproximació
del seu origen: les zones tropicals i subtropicals d'Amèrica Central
o Amèrica del Sud, llevat de la C.
canadensis,
que prové d'Amèrica del Nord. Totes elles van estat introduïdes en
Europa de forma casual, possiblement formant part de cultivars
destinats als jardins botànics de l'època. Hi ha constància
documental (1) de la presència de C.
canadensis al S. XVII al
Jardin de Blois
a la Vallée de la Loire, a
França
i de la C. Sumatrensis,
a mitjan S. XIX al Jardí Botànic de Cotlliure al sud de França,
des d'on es va estendre a començaments del S. XX a Catalunya i el
País Valencià. I pel que fa a la C.
Bonariensis
que se sap que ha estat naturalitzada en Espanya des de començaments
del S. XIX per la seua presència en diversos plecs d'herbari
conservats al Reial Jardí Botànic de Madrid.
A dia de
hui, la presència als camps de les diverses espècies de Conyza
constitueix un greu problema agronòmic en moltes regions de la
Península Ibèrica i, en especial, a Catalunya i el País Valencià,
on més abunden. La problemàtica de les infestacions de Conyza
en terrenys agrícoles està relacionada directament amb la
implantació de tècniques de no conreu de la terra on el control de
les males herbes ha estat basat fonamentalment en la utilització de
productes químics i amb molta freqüència en l'ús d'un sol
principi actiu, la qual cosa ha provocat l'aparició de resistències
als herbicides. Si a açò afegim l'enorme capacitat de producció i
dispersió de les llavors d'estes herbes, ja tenim el còctel
perfecte que ens explica la seua capacitat colonitzadora. En un
experiment fet a l'Argentina (2) amb la C.
bonariensis
es va demostrar que una sola planta pot produir al voltant de 375.000
llavors, que dispersades pel vent poden abastar distàncies, en
alguns casos de més de 500 m, encara que el 99% s'han trobat en un
radi de 100 m de la planta mare.
A
la vall de Beneixama, com he comentat al començament de l'escrit,
segons em comenten alguns llauradors als qui he entrevistat, estes
herbes no es coneixien i van començar a aparèixer no fa gaires
anys. Pel que sembla, segons les meues observacions i els apunts que
m'ha fet Emili Laguna es pot constatar la presència a la nostra Vall
de les tres varietats principals de Conyza,
la
C. bonariensis,
la
C. canadensis
i la
C. sumatrensis,
a banda de possibles hibridacions més difícils d'identificar.
 |
Olivar envaït per Conyza bonariensis
|
La
Conyza
bonariensis (L.) Cronq.
és la més abundant ocupant vores de camins, llocs remoguts i, sobre
tot, olivars que han deixat de llaurar-se on les males herbes es
combaten a base d'herbicides. És la Conyza
més xicoteta de totes, a penes assoleix els 40-60 cm d'altura. La
tija cilíndrica es ramifica primer des de la base i després per fer
les inflorescències. Les fulles són senceres, allargades i
estretes, encara que els inferiors poden poden tenir els marges
dentats i estan cobertes de pèls. Les flors són de color groguenc
tirant a blanquinós i quan fructifica forma molts aquenis amb vilans
de color blanc, això també la
diferencia de les altres espècies del gènere que tenen vilans de
color groguenc, com torrats. Floreix durant l'estiu i sobretot a la
tardor. En català se la coneix també amb la denominació de
cànem bord,
i en castellà amb les de zamarraga,
hierba
carnicera,
simones...,
etc. segons regions, i a l'Argentina amb les de
mata negra
o rama
negra,
entre altres.
 |
Mata de Conyza bonariensis al marge d'un camí
|
La
Conyza
bonariensis (L.) Cronq. ha
estat usada com a planta medicinal per les seues propietats
antireumàtiques, diürètiques, vermífugues, febrífugues,
desinfectants (en forma de cataplasma), protectora del fetge...etc, i
a més repel·leix els pugons, en clara referència a la seua
denominació, Conyza,
nom genèric que prové del grec konops
= "puça", o konis
= "pols", referint-se al pols de la planta seca que
s'utilitza para repel·lir els insectes. L'abreviatura Cronq.
que apareix al final de l'epítet fa referència al sistema Cronquist
de classificació de les plantes que va ser desenvolupat en 1981 pel
botànic nord-americà Arthur
John Cronquist.
 |
Detall dels capítols florals. Hom pot observar els fruits (aquenis) provistos de papus o vil·lans per facilitar la dispersió pel vent.
|
Als
olivars regats per degoteig, acompanyant els pinets solen aparèixer
dues herbes més que
aprofiten la humitat extra que este sistema de reg les proporciona.
Són herbes autòctones, no al·lòctones com les
Conyza;
parle de l’herba
berruguera
(Heliotropium
europaeum)
coneguda també com a herba
passarellera o
herba
alacranera
per
la
disposició de les flors en inflorescències allargades que van
desenrotllant-se com una cua d’alacrà;
i de l’olivarda
o jolivarda
(Dittrichia
viscosa = Inula viscosa)
que a Beneixama també es coneix com apegalosa,
degut
al tacte apegalós que li confereix la resina que exsuden les seues
tiges.
 |
Mates d'herba alacranera (Eliotropium europaeum) a l'olivar
|
La
denominació d’olivarda,
ja ens dóna una pista de la seua relació amb l’olivar perquè des
del punt de vista biològic es podria dir que és una planta
protectora d’este cultiu ja que en ella sol reproduir-se i hivernar
l’Eupelmus
urozonus,
una espècie de vespa depredadora de la mosca de l'olivera,
Bactrocera
oleae,
i la seua presència serveix de control natural d'esta plaga tan
nociva per als olivars que produeix la caiguda prematura de les
olives. Observacions fetes a Grècia mostren que en olivars en els
quals es va eliminar l’olivarda van ser atacats per la mosca de
l'olivera i la producció va caure de manera alarmant.
 |
Mates d'olivarda (Dittrichia viscosa) a l'olivar
|
A
més, l’olivarda ha estat
usada com un insecticida natural; per a això es penjaven manolls
d'aquesta planta del sostre a les cases i estables, a ella acudien
les mosques atretes per la substància viscosa de les seues fulles i
quedaven pegades, d’ací la denominació d’atrapamosques
o herba
mosquitera
amb què també se la coneix. Una altra ocupació que li han donat
els pastors, era mesclar-la amb palla en el llit del bestiar per a
espantar o retindre les puces en la substància viscosa, per això en
algunes localitats es diu també
matapuces.
 |
Dittrichia viscosa. Detall dels capítols florals
|
El
gènere
Dittrichia
de
la família de les compostes
(Asteraceae) es
va formar en una data relativament recent amb la divisió del gènere
Inula
(d’ací la sinonímia de la nomenclatura) i el seu nom és en
honor al botànic alemany Manfred
Dittrich. L’epítet
«viscosa» prové
del
llatí «viscum»
i que significa apegalós,
en clara referència a les qualitats de les seues fulles.
Al
camí del Camp de Mirra vaig observar les altres Conyza
a què faig referència en este article, la C.
Sumatrensis i la C. Canadensis.
Em va cridar l'atenció que les dues sobrepassaven les 2 m d'altura,
cosa que no passava amb la C.
bonariensis
que, com he dit abans, no sobrepassa el mig metre. La primera, la C.
sumatrensis,
la vaig descobrir al costat de la séquia, a un centenar de metres de
l'antic escorxador municipal de Beneixama.
 |
Mata de Conyza sumatrensis
|
Té
moltes fulles, lanceolades i una mica dentades. La tija, que
inicialment no presenta ramificacions, així com les fulles, estan
cobertes de pels llargs i blanets. Els capítols florals, que són
xicotets i molt nombrosos, s'agrupen en una inflorescència de forma
ovalada que es forma per ramificació a la part superior de la tija,
la qual cosa provoca que pel pes de les flors la planta tombe una
mica. M'apunta Emili Laguna que una de les característiques que la
distingeix és l'amplària de les fulles basals, prou més amples que
les altres espècies de Conyza,
podent sobrepassar els 2 cm.
 |
Conyza sumatrensis. Detall de la inflorescència
|
 |
Conyza sumatrensis. Detall de la tija
|
Més
endavant, a les mateixes portes del Camp
de Mirra, hi ha una vinya abandonada
envaïda totalment per C.
canadensis. Esta
Conyza que
també pot sobrepassar els dos metres d’altura ramifica
només a la inflorescència amb capítols florals més prims. És
distingeix de les altres Conyza per tenir pels rígids a la tija i
els marges de les fulles mentre que les altres espècies els tenen
més llargs i blanets, com es pot observar a les fotografies. També
les fulles són d’un color verd més intens, no tan grisenques
com a les altres dues especies.
 |
Vinya abandonada envaïda per Conyza canadensis |
 |
Conyza canadensis. Detall de la tija
|
Com
veieu ens trobem davant d’unes herbes invasores les poblacions de
les quals han ocupat i continuen ocupant grans extensions de terreny
per les nostres comarques, la qual cosa fa que plantejar-se la seua
total eradicació en el medi natural resulte il·lusori. No obstant
això, pel seu temperament arvense i ruderal, si que resulta possible
escometre el seu control mitjançant les diverses tècniques de
conreu (llaurat de la terra, sega..etc) i l'ús d'herbicides
adients, però això és una altra història.
(1) Atlas de las plantas alóctonas invasoras de España
(2) Estimación del número de semillas en poblaciones de Conyza bonariensis
