El cotó
és una fibra tèxtil vegetal que creix al voltant de les llavors del
cotoner, un arbust del gènere Gossypium,
pertanyent a la família de les malvàcies, originari de les regions
tropicals i subtropicals. Hui dia, arreu del món existeixen quatre
espècies autòctones domesticades de cotó: G.
arboreum a l'Índia i
Pakistan, G. herbaceum
a Sud d'Àfrica i Aràbia, G.
hirsutum a Amèrica central,
Mèxic, Carib i Florida i G.
barbadense en Amèrica del sud
i Colòmbia. La majoria del cotó produït prové de G.
hirsutum.
 |
Plantació de cotó. Foto Wikipèdia
|
La planta del cotó té una història
bastant desconeguda amb una gran importància econòmica i cultural
que es remunta alguns mil·lennis abans de la nostra era, i si va
arribar a ser tan cultivat i demandat va ser per les seues fibres
llargues i fortes que són ideals per a la fabricació de teixits. La
meitat de les fibres empleades hui dia per la indústria tèxtil
procedeixen d'esta planta.
 |
Mata de cotó, detall del fruit. Foto Wikipèdia
|
El cotó té les seues arrels en diverses
parts del món. Es creu que va ser domesticat de manera independent
en almenys quatre regions diferents: la Vall de l'Indus a l'Índia i
el Pakistan, Aràbia i Síria, Mesoamèrica i Sud-amèrica. El seu
cultiu va començar fa uns 6.000 anys a la Vall de l'Indus i els seus
habitants van ser els primers a fer-lo servir per fer roba. .
A Mesoamèrica, les llavors més antigues
de la varietat G. hirsutun trobades en una caverna de la vall
de Tehuacán, Mèxic, daten del 8.000 aC. i al voltant del
3.000 aC. es va iniciar el processament de la fibra del cotó a Mèxic
i Arizona. Al Nord del Perú, on el cotó era un cultiu essencial
molt abans que arribara a Europa, al lloc arqueològic pre-Inca,
Huaca Prieta, s’hi van trobar restes de peces de vestir i
cordatges fets de cotó, l'antiguitat de les quals es remunta al
2.500 aC.
L’arbre que feia llana
Els grecs van ignorar el cotó fins a
l'època d'Alexandre Magne,
tal vegada perquè estaven molt apegats al lli (Linum
usitatissimum). «Hi ha arbres on creix la llana», frase
que s'atribuïx al viatger, geògraf i escriptor grec Megàstenes
(aprox. 350-290 aC.) i que evidencia l’opinió que tenien els grecs
sobre l’origen del cotó. La conquesta de l'imperi Aquemènida per
Alexandre Magne i el
contacte de l'Imperi Macedoni amb els regnes de l'Hindustan, va crear
un nexe cultural entre orient i occident que va propiciar
l’establiment de relacions comercials que van introduir el cotó de
la Pèrsia preislàmica i el de la Vall de l'Indus, fins a Europa i
la península Aràbiga des d’on el cotó arribaria a la Península
Ibèrica de la mà de la dinastia Omeia. L’historiador grec Heròdot
(aprox.484-425 aC.), en tornar del seu viatge a l’Índia l’any
445 aC., escrigué referint-se a la planta del cotó: «Hi ha
arbres que creixen silvestres que produïxen llana millor i més fina
que la de les ovelles». Qualitats que van motivar als soldats
d'Alexandre a canviar les seues vestimentes de llana per les de cotó
de l'Índia.
 |
Gravat, l'arbre que feia llana. Foto Wikimedia
|
Durant l’Edat Mitjana, època de
notícies confuses i fantasioses, l'origen desconegut del cotó i la
seua semblança amb la llana van motivar de nou la idea d'un arbre
del qual creixia llana o donava ovelles com a fruit. En una obra de
memòries de viatge de caràcter fantàstic, d’autor anònim,
titulada «Els viatges de Sir John Mandeville» o «El
llibre de les meravelles del món», publicada entre 1357 i 1371
i escrita sota pseudònim pel personatge llegendari del mateix nom,
es manifestava com veritable el fet que: «a l'Índia creix un
arbre meravellós que cria xicotets corders en l'extrem de les seues
branques i eren tan flexibles que s'inclinaven per a permetre menjar
als corders quan tenien gana». D’ací que en l'idioma Alemany
cotó es traduïsca com «Baumwolle», literalment «arbre
de llana» (Baum significa arbre i Wolle significa
llana).
 |
Gravat, l'arbre que feia llana. Foto La Brújula Verde
|
El cotó a l'Imperi Britànic i la
Revolució Industrial
La Companyia Britànica de les Índies
Orientals (fundada en 1.600 i dissolta en 1.874) va ser una de les
entitats comercials més poderosa de la seua època i va dominar la
presència colonial de l'Imperi Britànic sobre el subcontinent indi
centrada en el comerç del cotó i altres productes com la seda, els
tints o el te.
Abans de 1.750, alguns historiadors
creuen que l'Índia era el fabricant més important de teixits en el
comerç mundial, produint al voltant del 25% de la producció
industrial del món en eixa època, producció que s’havia basat en
la tecnologia de telers manuals. Després de 1.750, això va canviar
dràsticament i, a mitjan segle XIX, la major part de la producció
tèxtil s'havia traslladat a Gran Bretanya amb la mecanització que
s’hi va produir com a conseqüència de la Revolució Industrial
amb aparició dels telers mecànics impulsats inicialment per la
força hidràulica i posteriorment per màquines de vapor. Així, en
lloc d'exportar teles (un ben manufacturat), l'Índia es va convertir
en exportadora de cotó (una matèria primera). Este procés, que va
durar cent anys, va provocar la desindustrialització de l’Índia i
va significar que gran part dels beneficis per convertir el cotó en
tela es dirigien ara cap a Gran Bretanya en lloc de l'Índia, on
estava el cotó. Els industrials britànics també van anar amb
compte de no deixar que la nova tecnologia arribara a les mans dels
competidors a l'Índia.
La Companyia Britànica de les Índies
Orientals importava de l’Índia tèxtils de cotó semi-processat
com el calicó i el chintz,
importació que prompte va entrar en competència amb els fabricants
que utilitzaven com a matèria primera el lli i la llana, la qual
cosa va provocar que el Parlament promulgara l'any 1.700, la Calico
Act (Llei del Calicó)
mitjançant la qual es van prohibir les importacions de teixits de
cotó indis i va impulsar el creixement de la indústria tèxtil
cotonera anglesa. En conseqüència la Companyia, que conservava el
domini sobre el comerç amb l’Índia, va passar de set la
importadora de teles a la importació de matèries primeres. I a
l’Índia, milions de treballadors van perdre les seues ocupacions
i van haver de treballar en l'agricultura de cultius comercials,
específicament, cotó sense processar, per a sobreviure.
 |
| Vestits elaborats amb Chintz (Indianes). Foto Museu Victoria and Albert |
A mitjan segle XVIII, cada vegada més
mercaders anglesos arribaven a les costes de l'Índia demandant cotó
brut en lloc de tèxtils. L’enviaven de tornada a les fàbriques
angleses on les màquines el filaven per a convertir-ho en fils per a
produir tèxtils en massa. El resultat? Tones de teixits barats
fabricats en Anglaterra van inundar els mercats d’Europa i l'Índia.
Els venedors de teles fetes a mà en els mercats indis no podien
competir amb les teles angleses de menor preu. Els teixidors indis i
els que venien els seus productes es van quedar sense treball. Este
canvi en la producció va tindre un impacte negatiu en el
desenrotllament industrial de l'Índia a llarg termini. La
desindustrialització va provocar fams generalitzades, migracions
massives (ja que els teixidors buscaven noves ocupacions) i la
desestabilització dels mercats en tota la regió.
Mahatma Gandhi va descriure el procés
amb estes paraules:
Els anglesos compren el cotó indi en el
camp, arreplegat per treballadors indis a canvi de set centaus al
dia, mitjançant un monopoli opcional.
El cotó és enviat a les illes
britàniques, un viatge de tres setmanes a través de l'Oceà Índic,
cap al Mar Roig, pel Mediterrani, després a través de Gibraltar,
la Badia de Biscaia, i finalment per l'Atlàntic fins a Londres.
El cotó és transformat en roba en
Lancashire. Als treballadors els paguen xílings en lloc de
penics indis. Els treballadors Britànics tenen l'avantatge de
millors pagaments, però l'empresa d'acer d'Anglaterra obté el
guany per construir fàbriques i màquines. Pagaments, guanys; totes
són invertides a Anglaterra.
El producte acabat és enviat a l'Índia
en vaixells. Els capitans, oficials i mariners d'estos vaixells, els
pagaments dels quals cal satisfer, són anglesos. Els únics hindús
que guanyen són els pocs lascars que fan el treball brut a
bord dels pots per uns escassos centaus al dia.
La roba és finalment venuda a reis i
terratinents de l'Índia els qui tenen els diners per a comprar la
roba dels pobres llauradors que treballen tot el dia per uns pocs
centaus.
La ciutat Britànica de Manchester va
adquirir des del segle XVIII el sobrenom de Cottonopolis
(cotton: cotó en anglès; polis: ciutat en grec), una ciutat
centrada en la producció de teles de cotó.
 |
Filatura de cotó a Manchester. Foto Wikipèdia
|
El cotó és el rei
Però quan l'Índia no va poder continuar
satisfent les necessitats de la indústria cotonera mecanitzada de
l'Imperi Britànic, els anglesos van haver de recórrer al cotó
d’Amèrica del Nord. El cotó americà va començar a penetrar en
els mercats mundials en la dècada de 1.790; al 1.800, el 25% del
cotó que arribava a Liverpool (el port de cotó més gran del món)
provenia del sud dels Estats Units, vint anys més tard aquesta xifra
havia augmentat fins al 59%, i al 1850 arribaria al 72%. El cotó
americà va capturar mercats de tot el món d'una manera que poques
matèries primeres ho havien fet fins eixe moment. Els cultivadors
als Estats Units del sud van dominar la producció d’esta matèria
primera més important perquè tenien una combinació clau: grans
territoris recentment conquistats després de l'expulsió dels seus
habitants natius, abundant mà d'obra esclava disponible a partir del
declivi de l'agricultura de tabac i l'accés al capital europeu; és
per això que els Estats Units es van convertir per primera vegada en
una potència important per a l'economia global, en part gràcies a
l’exportació de cotó i al creixement de la indústria
manufacturera que van experimentar els estats del Nord.
 |
Gravat "el cotó és el rei". Foto Wikimèdia
|
Però mentre que l'economia dels estats
del Nord es basava en el desenrotllament industrial amb una aposta
pel treball lliure que va fomentar una moralitat antiesclavista, els
estats del sud basaven la seua economia amb el monocultiu i
l’exportació del coto obtingut amb mà d’obra esclava, la
principal font d’ingressos per a la Confederació. «Cotton
is King»
(el cotó és el rei)
és la frase que va
ser utilitzada per polítics i líders econòmics del Sud com a lema
per ressaltar la importància del cotó en l'economia sudista. També
s’utilitzava per argumentar que, gràcies a la seva producció, el
Sud tenia un poder econòmic que el feia essencial per a la indústria
mundial, i que això donaria un gran poder de negociació en cas de
conflicte amb el Nord.
El cotó i la Guerra de Secessió
americana, conseqüències
L’abolició de l’esclavitud es va
convertir la font central de l’escalada de la tensió política
entre els estats del Nord i el Sud, que va desembocar en una guerra
civil, la Guerra de Secessió (1861-1865), les conseqüències
de la qual també va arribar a Europa. La Unió va bloquejar el
comerç de cotó del Sud la qual cosa va generar una greu escassetat
de matèria primera per a les fàbriques europees. Esta interrupció
en el subministrament de cotó es coneix com la «Crisi del Cotó»
que va tenir els seus efectes:
 |
Gravat. Plantació de cotó amb mà d'obra esclava. Foto Wordpress
|
Les fàbriques tèxtils britàniques van
ser les més afectades per la falta de cotó. Milers de treballadors
tèxtils, coneguts com «els desocupats del cotó», van perdre la
seua ocupació degut al tancament o la reducció de la producció a
les fàbriques. Les vagues i protestes van augmentar a causa de les
dificultats econòmiques derivades de la pèrdua d'ocupació. En
algunes ciutats industrials del nord d'Anglaterra, com Manchester, la
desocupació i la pobresa van augmentar significativament. Això va
generar un debat sobre l'ètica de l'esclavitud en el sud dels EUA i
va alimentar el moviment abolicionista a Europa.
A més, l'escassetat va forçar les
nacions europees a buscar altres fonts de cotó. Un dels majors
beneficiats d'este canvi va ser Egipte, les plantacions de cotó del
qual van començar a expandir-se i a produir varietats d'alta
qualitat que van poder substituir al cotó estatunidenc.
Per altra banda, la crisi del cotó va
incentivar la innovació tecnològica a les fàbriques tèxtils.
Alguns empresaris van començar a experimentar amb noves tècniques
de producció i amb l'ús de cotó de menor qualitat o mescles de
fibres, encara que estes solucions no van poder substituir
completament el cotó estatunidenc en termes de qualitat. També s’hi
van produir canvis en l'organització de la indústria amb l'ús de
més maquinària i l'adaptació a les noves fonts de cotó.
Una vegada que va acabar la Guerra de
Secessió i la Unió va resultar victoriosa, les exportacions de cotó
des del sud dels Estats Units es van reprendre, però l'equilibri
mundial del mercat del cotó havia canviat. Les alternatives al cotó
estatunidenc continuaven sent importants i alguns països productors
de cotó com Egipte i l'Índia, van continuar sent actors clau en el
subministrament mundial de cotó. A llarg termini, la indústria
cotonera d'Europa es va diversificar quant a les seues fonts d’esta
matèria primera, la qual cosa va fer menys vulnerable a la indústria
tèxtil europea a futures interrupcions en el subministrament del
cotó estatunidenc. A l’economia capitalista mundial s’hi va
implementar un nou ordre.
Sobre l’origen de la paraula cotó.
Com ja he comentat, el cotó entrà en la
Península Ibèrica de la mà dels àrabs de la dinastia Omeia que
denominaven aquesta planta al-qutn. En l’àrab andalusí
este terme amb la pèrdua per afèresi de l’article al va
començar pronunciant-se qútun amb accentuació plana que
prompte derivaria en qutún (aguda) i posteriorment qotón.
D’esta forma andalusí és d’on
deriven la resta de denominacions de la Península Ibèrica, de nou
amb la inclusió de l’article al: al-cotó en un
primitiu romanç aragonès que per afèresi donaria cotó
en català, algodón en castellà i algodão en
portuguès.
Les formes sense article es considera que
van passar de l’àrab a la resta de llengües d’Europa com a
conseqüència del comerç medieval pel Mediterrani occidental i
donarien cotone en italià, coton en occità i francès,
cotton en anglès, katoen en holandès i kattum
en alemany.
Més arbres que donen cotó.
Però no sols produeixen cotó les
plantes del gènere Gosypium.
A
la mateixa família de les malvàcies pertanyen altres dos arbres
esvelts, amb troncs coberts d’espines, dels gèneres Ceiba
i Bombax,
els
fruits dels quals tenen fibres semblants al cotó.
Parlem
de la ceiba
(Ceiba
petandra).
És un arbre natiu de Mesoamèrica encara que també té una àmplia
distribució a les zones subtropicals. Era l’arbre sagrat per als
maies que l’anomenaven «Ax
che», és
a dir,
l'arbre de la vida o arbre suprem. Els maies creien que aquest arbre
connectava el cel i el cosmos amb els seus braços i branques, primer
amb la terra a través del tronc i després amb l'inframón amb les
seves arrels. La seva fibra denominada kapok
és lleugera, resistent a l'aigua i altament inflamable. El kapok
no es pot teixir però serveix com a material per a omplir coixins,
matalassos, etc., i per ser lleugera i impermeable, per a la
fabricació de jupetins salvavides, flotadors i demès accessoris
nàutics.
 |
Ceiba petandra. Detalls de l'arbre i del fruit. Foto Pixabay
|
El
segon és el «kapok,
silk
cotton tree» o
arbre
de cotó de seda
també conegut com cotó
vermell,
pel color rogenc de les seues flors. És el Bombax
ceiba
que s’hi troba en zones tropicals d’Àsia, Àfrica i Amèrica.
Este arbre apareix anomenat al Rig-veda
(col·lecció d'himnes antics i sagrats de l'hinduisme) com Shalmali.
En la tradició hindú és considerat un arbre sagrat símbol de
fertilitat i prosperitat i té diverses aplicacions tant en la
medicina tradicional com en la cultura. En algunes regions, les seues
flors i fruits s'utilitzen en cerimònies religioses i rituals i en
algunes creences, s'associa amb el déu Shiva.
A l’Himne dedicat al matrimoni
s’indica
que del Shalmali
s’extrau
la fusta per al carro que porta a la núvia en la cerimònia nupcial.
Els fruits d’este arbre tenen fibres semblants al cotó i han estat
utilitzades com a substitut del cotó real com a farciment per a
matalassos, coixins, etc., i les seues flors són un dels ingredients
que s'inclouen en el te xinès d'herbes.
 |
Bombax ceiba. Detall de les flors i del fruit. Foto Wikipèdia
|
Però, no és or tot el que lluu!
La collita del cotó es fa quan s'obrin
les seues càpsules, habitualment entre mitjan estiu i la tardor. Les
càpsules se separen de la tija amb màquines recol·lectores que
n’extreuen el cotó sense danyar la planta, o per màquines que
agafen les càpsules senceres, encara que a alguns països
subdesenvolupats continua sent recollit manualment.
Una vegada collit el cotó s’ha de
procedir al desgranatge, operació que consisteix en separar les
llavors de les fibres que l'envolten. Esta operació produeix grans
quantitats de residus sòlids: les llavors (que poden servir com a
aliment per als animals) i altres productes de rebuig. A més, el
procés emet contaminants com la pols de cotó. Els problemes
principals per a la salut sorgeixen durant el procés del desgranatge
i es relacionen amb l'exposició a nivells excessius de pols de cotó.
La bronquitis crònica, una disminució gradual de la funcionalitat
pulmonar i sobre tot la bissinosis, una malaltia respiratòria
greu que produeix un estrenyiment de les vies respiratòries
(síndrome similar a l'asma) causat per la inhalació de partícules
de cotó en són algunes d’elles. Els experts creuen que una toxina
produïda per bacteris presents en el cotó en floca es mescla amb la
pols de cotó i provoca la malaltia.
Amb la finalitat de reduir la incidència
del cuc rosat del cotó (Pectinophora gossypiella) en els
residus, en certs països es regula estrictament el transport i
l'eliminació de les llavors de cotó i altres residus. On ho
permeten els reglaments, les llavors són enviades als molins per
extreure’n l'oli. Una altra manera d'eliminar els residus produïts
pel desgranatge és transformar-los en adob, o també sotmetre'ls a
fumigació, esterilització o incineració. En alguns països es
cremen els residus a l'aire lliure, causant molèsties, contaminació
atmosfèrica i problemes d'olor.
Però a banda d'açò hi ha el problema
de l’aigua. El cultiu del cotó juntament amb el de l'arròs, la
canya de sucre, la soja i els alvocats, són els que més aigua
necessiten i són en part els responsables de l'escassesa hídrica
que afecta al voltant d’un 40% de la població mundial. Un informe
de l'Organització de les Nacions Unides per a l'Alimentació i
l'Agricultura (FAO) va estimar en 2021 que a escala mundial
l'agricultura representa el 72% de totes les extraccions d'aigües
amb finalitats de reg, i un altre informe de la UNESCO de 2022
estimava que 2.200 milions les persones no van tindre accés a
l’aigua potable gestionada de manera segura.
Un dels casos emblemàtics del mal maneig
dels recursos hídrics és el dels rius Amur Darya i Syr
Darya. L'excessiva extracció d'aigua d'eixos rius d'Àsia
Central per al reg de cultius de cotó van acabar assecant quasi per
complet la mar d’Aral, llac que va arribar a ser el quart més gran
del món. El llac va començar a assecar-se després que a la dècada
de 1.960, les autoritats de l'antiga Unió Soviètica van dissenyar i
desenrotllar un pla per a convertir els territoris desèrtics d'Àsia
Central en el major centre cotoner del món. Atès que el clima àrid
de la regió no possibilitava el cultiu de la planta en condicions
naturals van haver de recórrer al regadiu. Van ser construïdes
desenes de preses i embassaments, i una xarxa de canals de més de
30.000 quilòmetres de recorregut. Primer es va desviar a les
plantacions un terç del cabal que normalment arribava al mar d'Aral,
encara que progressivament eixa quantitat va anar augmentant fins a
aconseguir els 50.000 milions de metres cúbics anuals. El pla va
eixir com s'havia esperat i, gràcies al mateix, la Unió Soviètica
va liderar durant dècades la producció mundial de cotó, encara que
a un preu molt alt: deixar sense aigua el gegantesc llac i
condemnar-lo a la desaparició. L'èxit econòmic obtingut va fer
menysprear inicialment el problema, la qual cosa prompte es va
demostrar un error. I un informe del National Geographic de
2024 va donar compte que el desastre ambiental continua afectant
algunes comunitats a l'oest d'Uzbekistan. Este cas pot servir per a
il·lustrar l'alt nivell d'aigua que requerix este cultiu per a
subsistir i expandir-se.
 |
Disminució de la superfície del mar d'Aral des de 1960. Foto Geomagazine
|
Segons els càlculs de la
Water
Footprint Network (xarxa
d’organitzacions que estudien la petjada hídrica de determinats
cultius i fan propostes d’optimització), el cotó té una
petjada hídrica mitjana mundial de 6.055 litres per quilogram de
cotó produït
i varia d’un lloc a
un altre. Els càlculs de la WFN
assenyalen que el teixit fabricat amb cotó procedent de la Xina és
de 6.000 litres per quilogram, mentre que per al cotó dels EUA és
de 8.100 litres per quilogram i el produït a l'Índia és el més
alt, arribant a 22.500 litres per quilogram.
En l’actualitat el cotó en floca o
fibra es cultiva principalment a l’Índia, país que s'anota el 25%
de la producció mundial, seguit per Xina (22%), els Estats Units
(15%), el Brasil (13%) i el Pakistan (4%).
 |
| Plantació de cotó a la URSS. Foto Kikipèdia | |
|
El
calicó, o calicot també anomenat erròniament
percal,
és un teixit originari de l’Índia on és fabricava ja al segle
XI, fet amb fils de cotó cardats la qual cosa dona a la seva
superfície una textura de vellut, normalment estampat per una cara
amb colors vius i brillants que és van popularitzar a Europa als
segles XVII i XVIII, donant lloc al teixit conegut chintz
en
anglés
o indiana en espanyol i català.
