El gènere Veronica, amb més de 200 espècies, pertany a la família Plantaginaceae encara que anteriorment estava classificat en la família Scrophulariaceae i es distribueix sobre la major part de l'hemisferi nord i en moltes parts de l'hemisferi sud. Estes plantes s’han utilitzat tradicionalment en medicina en diferents malalties humanes, en especial la Veronica officinalis L., coneguda popularment com l'herba dels leprosos que sembla tenir la seva història en un rei de França que suposadament va ser curat de la lepra per aquesta planta que ha estat usada tradicionalment com a cicatritzant, aperitiva, digestiva, expectorant, antisèptica, antiinflamatòria, antial·lergògena, sedant, diürètica, i depurativa. I és que les espècies de Verònica representen una font valuosa de metabòlits secundaris actius biològics, incloent glucòsids i compostos fenòlics. En particular, a causa de la presència d'estos fitoquímics, les espècies de Verònica exhibeixen un ampli espectre d'activitats biològiques que han estat reportades in vitro i in vivo en nombroses investigacions dutes a l’efecte (que podeu consultar punxant ací), encara que és requereixen més estudis per a la seua aplicació en humans.
Però la nostra protagonista de hui és una altra verònica de flors diminutes (a penes 1 cm de diàmetre), de color blau cel amb ratlles blaves més fosques i un centre blanc, que creixen solitàries en les axil·les de les fulles, es tracta de la Veronica persica Poir., que he trobat en els marges del Vinalopó als voltants de la Casa del Riu i en el tram comprés entre esta masia i el pont de la via del Xitxarra, en indrets que conserven un elevat grau d’humitat.
 | ||
| Veronica officinalis L. |
 |
| Veronica persica Poir. |
 |
| Veronica persica Poir. Detall de la planta |
Esta verònica se la coneix en català amb les denominacions de borrissol o borrissol pelut i en castellà com azuletes pel color blau intens de les flors, com he dit abans. És una planta anual les tiges de la qual tenen entre 10 i 30 cm de llargària postrades sobre el sòl i que en ocasions s’alcen fins a un pam d’altura. Tota la planta és una mica pilosa, les fulles, més llargues que amples, de pecíol curt, tenen el marge dentat o lobulat.
 |
| Detall de la fulla |
De l'axil·la de les fulles ixen les flors solitàries amb un pedicel llarg i prim que allunya la flor fins més enllà de la fulla. El calze el conformen 4 sèpals lanceolat-ovalats i la corol·la amb 4 pètals de color blau amb venes més fosques, lleugerament soldats en la base de color blanc d’on sobresurt l’ovari súper de la flor. L’androceu està compost de 2 estams amb anteres més fosques i el gineceu consta d’un ovari súper binocular amb un estil que sobreïx de l’ovari.
 |
| Pedicel llarg que sosté la flor |
 |
| Detall de la flor |
El fruit és una càpsula formada per dos lòbuls divergents i manté en el seu si l'estil de la flor, com una mena de filament que sobreïx de la càpsula. N’hi ha una altra espècie molt semblant, la Veronica polita Fr. que es diferència per tenir les flors més xicotetes, de fins a 6 mm, i les fulles oposades, mentre que les de la V. persica són alternes.
 |
| Detall dels fruits |
Com he comentat abans, les investigacions fetes amb extractes en metanol de les parts aèries de verònica podien ser prometedores per a la salut humana i, a més, V. persica va demostrar un efecte antifúngic contra Candida albicans i Aspergillus niger i antiviral contra els virus simples de l'herpes.
El nom de Verònica
Segons la tradició cristiana, la Verònica va ser la piadosa dona anònima que va eixugar amb un llenç en el camí del Calvari el rostre de Jesús que va quedar imprés en ell. A casa nostra, al Monestir de la Santa Faç, també conegut com Monestir de la Verònica, monestir de monges clarisses de clausura ubicat al terme d’Alacant en la pedania homònima, es conserva una relíquia que segons la tradició hauria estat un dels plecs del llenç amb el qual la Verònica va netejar el rostre de Crist. Les imatges d'aquell rostre va quedar gravat en elss tres plecs d'aquell vel. Un dels plecs s’hi troba a Roma, un altre a Jaén i el tercer, que és el que a nosaltres ens ocupa, en el Monestir de la Santa Faç d'Alacant, on els alacantins acudeixen en romeria el segon dijous posterior a Dijous Sant. Esta relíquia va ser donada pel cardenal Roderic Borja, el posterior papa Alexandre VI (1492), a un sacerdot, D. Pedro Mena, que esdevindria rector de la parròquia del poble de Sant Joan, enmig de l’Horta d’Alacant, a la qual se li atribueixen nombrosos miracles entre els hi que destaca el «Miracle de la Llàgrima».
 |
| La Santa Faç d'Alacant |
Conta la tradició que durant una processó de rogatives en la qual els alacantins van traure el llenç de la Santa Faç per a demanar aigua i enfrontar la terrible sequera que assotava la comarca, el 17 de Març de 1489, en la comitiva que portava el llenç de la Santa Faç des del poble de Sant Joan fins al santuari de La nostra Senyora dels Àngels va ocórrer un succés que marcaria la història de la imatge a la ciutat.
«Després d'haver caminat com un quart de llegua, en passar el xicotet barranc de Lloixa, el sacerdot que portava la Santa Faç a les seues mans (P. Villafranca), va sentir tal pes als seus braços que no va poder mantindre'ls enlaire, al mateix temps que perdia el moviment dels seus peus, havent de ser auxiliat per altres sacerdots, que li van portar fins a una xicoteta altura més enllà del barranc. Una vegada allí tots els presents van poder veure com de l'ull dret de la Santa Faç eixia una llàgrima que es va parar en la galta, creixent de tal manera que encara els que estaven més apartats van poder veure-la. Impressionats van tornar a Sant Joan, acordant repetir la processó de rogació el divendres següent». (Extret del llibre «LA VERDAD SOBRE LA SANTA FAZ» de Federico Sala Seva)
Però quina relació n’hi ha entre la Verònica de la tradició cristiana i la nostra planta?
Segons l’etimologia popular (hui pràcticament refusada), el detall de la for, amb les dues anteres d’un blau intens simularien dos ulls que recordarien la Vera Icon (del llatí verus, -a, -um , vertader, i del grec eikon, -onos, imatge, en referència a la imatge que quedà impresa en el llenç amb el qual la piadosa muller eixugà el rostre de Jesús.
 |
| Dues anteres de color blau fosc que semblen ulls |
El nom Verònica té les seues arrels en el llatí eclesiàstic, encara que el seu origen més remot es troba en el nom grec Phereniké que va derivar al llatí Berenice. Esta connexió etimològica es deu a una deformació lingüística que va ocórrer durant l'Edat mitjana, quan es va produir una confusió entre Berenice i el terme llatí Vera Icon. Esta interpretació va donar lloc a la idea que Verònica significa «la veritable imatge», una associació que ha persistit al llarg del temps.
El nom Phereniké (Berenice) era comú en l'antiga Grècia, va ser portat per diverses princeses egípcies i era comuna en l'antiga Palestina (la filla d’Herodes Agripa I s’anomenava Berenice), i es traduïx com la «portadora de la victòria». Este significat s'ha mantingut en algunes interpretacions del nom Verònica relacionat amb la força i el triomf. Al llarg de la història, Verònica ha sigut un nom popular en diverses cultures, especialment en aquelles influenciades per la tradició cristiana, on el seu significat s'ha vinculat amb la compassió i la devoció. L'etimologia popular durant l'Edat mitjana també va contribuir a la difusió del nom en associar-lo amb la llegenda de la dona que va eixugar el rostre de Jesús en el seu camí al Calvari. Esta interpretació ha enriquit el significat del nom, dotant-lo d'un simbolisme religiós profund que ha perdurat fins als nostres dies. La relació entre Verònica i Berenice és un exemple fascinant de com els noms poden transformar-se i adquirir nous significats al llarg del temps. La història de la dona que va netejar el rostre de Jesús es va entrellaçar amb la llegenda de la relíquia, creant una narrativa poderosa que ha influït en la iconografia religiosa i en la popularitat del nom Verònica.
 |
La Santa Verònica es una escultura de marbre de Francesco Mochi realitzada entre 1629 y 1639 per a la Basílica de Sant Pere de Roma |
 |
La Verònica de Salzillo 1755 (Museu Salzillo, Múrcia) |
Per altra banda, Giacinto Ambrosini, que va ser director de l'Hort Botànic Universitari de Bolonya en el s. XVII, afirmà que la Veronica officinalis L. ja es deia Verònica en les botigues alemanyes de la seua època i que possiblement les veròniques no es coneixien en l’època clàssica grecoromana.
