Els salzes que hi ha als marges del Vinalopó al seu pas per Beneixama

 

En fer menció a la paraula salze (en castellà sauce), segur que ens ve al cap la imatge d’un arbre que pot arribar a fer els 20 m d’alçada, de branques que de joves són molt llargues i penjants amb fulles de forma lanceolada. És la imatge del salze ploraner o desmai, conegut en castellà com sauce llorón (Salix babylonica L.), planta en l’actualitat molt utilitzada en jardineria pel seu aspecte pèndul que creix de manera silvestre en les riberes de rierols i rius. Precisament el terme d’origen llatí Salix, que fa referència al gènere al qual pertanyen tots els salzes dins de la família de les salicàcies (Salicaceae), està relacionat amb el «sallix» cèltic que significa «prop de l'aigua», fent referència al seu hàbitat natural característic (ribes de rius i llocs humits).

 

Salze ploraner (Salix babylonica L.)

Però hui no vaig a parlar del salze ploraner sinó de dos tipus de salzes que vaig descobrir a la llera del Vinalopó al seu pas pel terme de Beneixama, molt a prop de la pedania del Salze, que prompte vaig relacionar amb el seu topònim.

Sempre he pensat, a falta d’altres interpretacions que algú puga aportar, que el nom li fou donat pels seus pobladors en l’antiguitat per la presència d’algun salze de grans dimensions, possiblement un salze ploraner, plantat en algun lloc de la pedania, hipòtesi reforçada pel caràcter singular de la denominació actual: «El Salze». Com que cap dels pobladors actuals que vaig entrevistar recordaven la presència d’este possible salze emblemàtic a la pedania, vaig pensar que l’origen del topònim podia deure’s a l’abundància de salzes que juntament amb xops, oms, freixes i altres arbres conformarien una rica vegetació de ribera quan el clima era més humit i el riu portara aigua més sovint que ho fa a hores d’ara. Per altra banda, alguns geògrafs com Vicenç M. Rosselló Verger i Enrique Matarredona Coll, ens parlen d’un antic sector lacustre existent a les rodalies del Salze, actualment dessecat, on segurament la presència de salzes seria important. És en este context on cobren importància les dues salzedes que vaig descobrir a la vora del riu a les que he fet referència abans.

**********************

Entre l’Assut i el molí Caguetes podem trobar uns quants exemplars de gatell o vimenera (Salix atrocinerea Brot.), un arbust o arbre petit de fins a 12 m d'altura, de branques dretes i allargades, les més joves piloses, d'escorça de color bru grisenc i fulles senceres de forma ovada o lanceolada amb els nervis prominents. És un arbre dioic, és a dir, les flors masculines i femenines naixen en diferents peus i es disposen en aments molt pilosos, i naixen abans que les fulles. Els fruits són una càpsula tomentosa que en obrir-se desprenen les llavors cobertes de pèls blanquinosos.

 

Exemplars de gatell (Salix atrocinerea  Brot) a la vora del molí Caguetes

 Segons ens refereix Joan Pellicer en el seu Costumari Botànic, volum 2, el nom popular gatell és un diminutiu de gat i fa referència a que la inflorescència o espigueta floral del salze atapeïda de peluix és suau com la coa o llom dels gats. L'epítet atrocinerea, prové de l'adjectiu llatí cinereus (cendrós) amb el prefix atro (fosc), en referència al feltre grisós que cobreix les fulles i les branques joves.

 

Detall de les fulles

Detall dels capolls florals

Detall de l'ament: flor masculína

Detall de l'ament : flor femenina

Detall dels fruits

Els exemplars de notable grandària més fàcils d’observar són els que hi ha a l’altura del molí Caguetes, al marge esquerre del riu només creuar el pontet del camí de la Gombarda.

El gatell té una etnobotànica molt rica. En els llocs on este arbre creixia profusament les branques joves i les fulles eren emprades com a ferratge per a cabres i altres remugadors. La fusta, que és blana i fàcil de treballar, tallada en planxes fines, era utilitzada per a fabricar cistelles i les branques més grosses per a fer pals, garrots i mànecs per a ferramentes. Com el seu sistema radical es fixa fortament al sòl, s'ha aprofitat tradicionalment per a evitar l'erosió en les ribes dels rius i en prats amb pendent. També es plantava per a delimitar finques i prats, formant tanques vives. A més, es una planta mel·lífera de gran valor per la seua floració primerenca, proporcionant el primer pol·len i nèctar a les abelles. Però tal volta l’ús més científicament recolzat del Salix atrocinerea és el medicinal gràcies a la presència de salicina en la seua escorça. Este compost és el precursor de l'àcid acetilsalicílic (aspirina), la qual cosa li conferix propietats analgèsiques, antiinflamatòries i febrífugues,i tradicionalment, s'ha utilitzat per a baixar la febra i per a alleujar el mal de cap i els dolors de tipus reumàtic. De nou Pellicer ens aporta la recepta de Ramonet, curandero d’Alcoi, per a guarir el catarro bronquial i els refredats: «unes pelletes de salze, un ramet de fulletes i flors de violeta, dos o tres fulles d’hedra i uns brotets de fàlzia»

 Salix atrocinerea Brot. va ser classificat i descrit per primera vegada pel naturalista portugués Felix de Avellar Brotero (1744-1828), que es considerat una figura clau en l'estudi de la flora de Portugal i la Península Ibèrica. Esta classificació va ser publicada en la seua obra «Flora Lusitanica» l’any 1804. L'abreviatura oficial «Brot.» s'utilitza en la nomenclatura botànica per a indicar que ell va ser l'autor d'esta espècie.

 

Descripció que fa Brotero del Salix atrocinerea

******************

A mà esquerra del riu, en el tram comprés entre el molí Campanes i el molí Lluna, trobem la segona salzeda, uns quants exemplars de sarga o saliguera (Cast. Mimbrera) (Salix eleagnos Scop.). És un arbust de fins a 6 m d’altura que en alguns casos arriba a fer-se un arbre de fins a 12 m. Les branques de color marró o roig fosc són molt abundants i flexibles. Les fulles són simples, caduques, alternes i tenen forma linear o linear-lanceolada, de punta aguda , amb el marge molt finament serrat i quan maduren són de color verd fosc per l’anvers i densament piloses i blanquinoses o grisenques pel revés. En ser una planta dioica, les flors (aments) masculines i femenines estan en diferents peus i naixen al mateix temps que les fulles. Els fruits són càpsules que s'obrin en madurar i alliberen les llavors embolicades en un teixit cotonós que afavorix la seua dispersió pel vent.

 

Exemplar de sarga (Salix eleagnos Scop.)

Sarga: detall de les branques i les fulles

Detall de les flors masculines

Detall de les flors femenines

Llavors de la sarga embolicades amb un teixít cotonós

L’etnobotànica de la sarga és molt semblant a la de la vimenera. A més de ser molt utilitzada en agricultura per assegurar marges de camps i rierols i, en jardineria, com a planta ornamental, el seu principal aprofitament ha estat en la artesania i els treballs de cistelleria per la flexibilitat de les vares i tiges primes, amb les quals s’han fabricat paneres i cistelles i s’han revestit ampolles i marraixes. De nou Pellicer (Costumari Botànic 2) ens conta com es preparaven les branques de la sarga: «Les vares, branquillons o vims es tallen a l’hivern, a febrer o a març, en torns de 2 a 5 anys a fi de no castigar massa l’arbret i abreujar-li la vida. Es lleven els brots laterals i a manolls es posen a remull de l’aigua fins al mes de maig, quan es trauen els lleven la corfa, es posen a assecar i es guarden per a l’ús»

Salix eleagnos Scop. és una espècie nativa del centre i sud d'Europa, Àsia Menor i el nord d'Àfrica i durant mil·lennis, ha format part del seu paisatge natural. Però no serà fins el segle XVIII quan la ciència el va classificar i li va posar nom. Va ser el naturalista italià Giovanni Antonio Scopoli (1723-1778) qui el va descriure formalment en 1771 en la seua «Flora Carniolica» encara que en la portada de l’obra figura l’any 1772.

I pel què respecta a l’origen de l’epítet elaeagnos, l’explicació és doble: per una banda per la semblança de les fulles a les de l’olivera, llargues, estretes d'un color verd grisenc i platejat en el revés. D’altra banda, per una confusió històrica amb un altra planta de nom Elaeagnus va ser utilitzat pel botànic i metge grec del segle I Dioscòrides per a descriure el Vitex agnus-castus, conegut en català, com agnocast, aloc o arbre de Sant Josep, que té un fullatge que recorda al de l'olivera. Segles després, quan els botànics moderns com Linné i Scopoli estaven classificant i nomenant espècies, van redescobrir este antic nom i Linné el va adoptar per a crear el gènere Elaeagnus. Finalment, quan Scopoli es va trobar amb este salze de fulles tan característiques, va observar la seua gran semblança amb les plantes del gènere Elaeagnus, especialment amb el Elaeagnus angustifolia o arbre del paradís i per eixa similitud, va decidir emprar el nom d'aquell gènere i usar-lo com a epítet per a este salze, anomenant-lo Salix eleagnos 

 

Descripció que fa Scopoli del Salix eleagnos

***************************

La importància de les plantes en la toponímia (estudi dels noms de llocs) és fonamental, ja que els fitotopònims —noms de llocs derivats de plantes— constituïxen una de les fonts més riques per a entendre la història ambiental, l'ús tradicional de la terra i la biodiversitat passada d'una regió. Estos noms servixen com a documents històrics que perduren, sovint revelant la vegetació original o els cultius predominants molt després que el paisatge haja canviat. En el cas de les plantes que ens ocupen, la seua presència als diferents indrets de la nostra geografia i en la vida tradicional de les nostres terres ens ha deixat una forta empremta en la toponímia, atenent tant al nom de la planta com els seus derivats, així, i en referència al gatell, tenim: la partida del Gatell a Carrícola, la font del Gatell a Lucena del Cid, la partida del Gatellar a Catí, el barranc de la Gatella també a Catí o la carretera de les Gatelleres a la Salzadella, entre altres. I pel que respecta a la sarga: la partida de la Sarga a Xixona, el paratge i el barranc de la Sarga a Énguera, l’ombria i la font de la Sarga a Ademús, el mas i la bassa de Sarganella a Castalla o la partida de la Sarganella a Agost, la partida de la Salguera a Carcaixent, la partida dels Sarguerals a Forcall i la séquia de la Sarguereta a Albalat de la Ribera, entre altres.