La Cephalaria leucantha (L.) Roem. & Schult

 

La planta de la qual us parlaré hui no és gaire abundant a Beneixama, de fet, la població més important que vist fins ara està a la vora del Barranc de les Mules, a l’encreuament amb el camí de terra que porta al Corral de Lluna, encara que podem trobar mates disperses al llarg de tot el barranc. Les fotos que acompanyen este escrit estan totes fetes en este indret.

 

Coordenades UTM: 693883.433E 4287697.89N 30S

URL: https://www.google.com/maps/place/38.71668184631681,-0.7699384912848473

La planta

La Cephalaria leucantha és una una herba perenne, que fa tiges altes que poden assolir més d’un metre d’altura, ramificades en branques llargues. 

 

És una planta molt polimorfa pel que fa a la forma de les fulles depenent de les condicions del medi. Les fulles basals solen ser lanceolades i sovint estan marcides quan la planta florix. Les fulles de la tija són les més característiques i van des de pinnatipartides (amb un lòbul terminal gran i lòbuls laterals més xicotets) a pinnatisectes (dividides profundament en segments linears). Les tiges s’assequen quan acaba l’estiu, i a l’hivern només resten vives les arrels i la base llenyosa.

Detall de les fulles

 

Cephalaria leucantha prospera bé en sòls pobres de naturalesa calcària ben drenats, en ambients secs amb baix contingut de nutrients i sense salinitat com és el cas dels indrets on l’he trobada jo. A més, la planta establix associacions simbiòtiques amb fongs micorízics arbusculars (AMF), que l’ajuden en l'absorció de fòsfor i altres nutrients, permetent que la planta prospere en ambients semiàrids i rocosos on altres plantes no poden prosperar.

Mata de Cephalaria leucantha al llit del barranc

 

Una característica per la qual podem distingir fàcilment la planta és la presència al final de cada tija dels capítols florals (inflorescències) que inicialment tenen la forma d’unes cabotetes globoses cobertes d’esquames (bràctees), inicialment d’un color verdós que conforme van madurant i preparant-se per a la floració van tornant-se d’una tonalitat marró.

 

Cabotetes globoses (inflorescències) que ixen al final de les tiges

La floració de la Cephalaria leucantha es produeix al llarg de l’estiu entre juliol i setembre, i les flors no apareixen totes al mateix temps, les flors exteriors del capítol s'obrin primer, i l'obertura progressa de manera gradual cap al centre. Això significa que en un mateix capítol pots veure flors obertes en la vora i botons encara tancats en el centre, com s’aprecia a les fotos.

Diferents fases en la floració de la Cephalaria leucantha

Quan la majoria de les herbes i flors primaverals i estivals ja han acabat el seu cicle i estan seques o marcides (a partir de finals d'agost i sobretot al setembre), la Cephalaria leucantha està en plena floració, això la convertix en un recurs vital per a pol·linitzadors com abelles, papallones, sírfids (vespes), escarabats, xinxes ...etc. En una època en la qual l'oferta de nèctar i pol·len en el paisatge és escassa, la planta n’oferix de manera continuada durant diverses setmanes abans de l'arribada del fred, cosa que fa que els insectes visiten repetidament la mateixa planta o població durant tot eixe període, sobre tot en anys secs o calorosos, quan les altres plantes fallen i esta pot ser l'única font disponible d’aliment.

 

Diferents insectes visitant les flors de la Cephalaria leucantha

 

La nostra protagonista servix com a planta hoste per a la papallona Euphydryas desfontainii, les femelles de la qual ponen els ous en les seues fulles i les larves s'alimenten del fullatge.

 

Les inflorescències estan formades per nombroses flors xicotetes de color blanc o crema i un tret molt distintiu és que els estams, de color blanc, sobreïxen clarament de la corol·la, donant-li un aspecte esponjós a la inflorescència que vista des de lluny sembla una mena de bola de color blanc brillant a la part alta de les tiges.

 

Una mica d’història

En 1735 Linné (1707-1778) va publicar la primera edició de la seua obra Systema Naturae on l’autor va establir la seua famosa jerarquia taxonòmica per a tots els essers vius: Regne, Classe, Orde, Gènere, Espècie, i va establir les bases del seu sistema sexual de classificació de les plantes. Obra que va ser reelaborada i reeditada pel mateix Linné (12 edicions) fins 1768.

En 1753 inicià la publicació de l’obra Species Plantarum on Linné va aplicar la nomenclatura binomial (Gènere + espècie), que havia esbossat en el Systema Naturae, a totes les plantes conegudes en la seua època. En esta obra va descriure per primera vegada la nostra protagonista assignant-li el nom Scabiosa Leucantha. Així, el Systema Naturae és va convertir en el marc teòric de classificació per tots els essers vius mentre que Species Plantarum és l'aplicació pràctica (el catàleg detallat) d'eixe sistema per a les plantes. És a dir, la part botànica del Systema Naturae ampliada i publicada per separat.

 

Després de la defunció de Linné, diferents botànics (molts d’ells deixebles seus), van assumir la tasca d'actualitzar i publicar noves edicions del seu Systema Naturae. Estes actualitzacions i revisions de l’obra de Linné van donar lloc al Systema Vegetabilium, que va ser una obra viva que es va publicar en múltiples edicions des de 1774 fins a 1830, cada una de les quals incorporava les noves espècies descobertes pels botànics de l'època i va suposar la continuació del Systema Naturae de Linné.

En eixe conext, el metge suís i professor de botànica en la Universitat de Zúric, Johann Jacob Roemer (1763-1819) juntament amb l'austríac Josef August Schultes (1773-1831), també metge i professor d'història natural i botànica en diverses universitats austríaques, en el volum III del Systema Vegetabilium, (edició de 1818) van reclassificar l’Scabiosa Leucantha de Linné assignant-li un nou gènere: Cephalaria, terme que prové del grec Kephale que significa «cap» i el sufix llatí aria que indica relació en sentit ample, referint-se a què les flors, en este gènere , estan reunides en capítols hemisfèrics o subglobosos, o «en forma de cap»

 Roem. & Schult van respectar l’epítet específic leucantha que li va donar Linné a la planta, terme que també prové del grec Leukós que significa blanc i Anthos que significa flor, en clara al·lusió al color blanc de les flors.

Des d’aleshores la denominació oficial de la planta acceptada pel món científic és Cephalaria leucantha (L.) Roem. & Schult, on (L.) fa referència a què va ser Linné el primer en classificar-la i Roem. & Schult les inicials dels botànics que la van reclassificar.

Tradicionalment, la Cephalaria leucantha es va incloure inicialment dins de la família de les dipsacàcies (Dipsacaceae), no obstant això, els estudis filogenètics moderns basats en l'ADN promoguts principalment pel Grup per a la Filogènia de les Angiospermes (APG), van proposar la seua inclusió en una família molt més àmplia, les caprifoliàcies (Caprifoliaceae) que inclou grups que abans eren famílies separades.

Els noms

Els noms populars més habituals en català per a la Cephalaria leucantha, són atxa, falla i herba faiera. També se la coneix amb els noms genèrics d'escabiosa o escabiosa blanca.

El terme atxa segons el Diccionari Normatiu Valencià té varies accepcions: 1. Ciri gros de forma prismàtica i de quatre blens (filaments combustibles). 2. Metxa d'espart enquitranada que resistix el vent sense apagar-se. 3. Arma ofensiva cavalleresca semblant a la destral.

Si atenem a les dues primeres accepcions trobem una relació directa del terme atxa amb el foc. El mateix passa amb el terme falla, que a banda de la significació purament festiva, la quarta accepció del Diccionari ens la definix com: «Branca seca, ascló o pila de matèries combustibles que s'encenen per a fer claror o botar foc a alguna cosa».

Ens trobem davant d’una relació metonímica de com una característica d’uns objectes (servir per encendre i/o transportar el foc), ha servit per denominar una planta que s’hauria fet servir des d’antic per fer torxes per encendre i transportar el foc, perquè les seues tiges, llargues i ramificades, quan són seques permeten fer bons feixos de material combustible, cosa que difícilment es pot aconseguir amb altres herbes, en general més baixes o amb menys tiges que cremen bé.

 

Feixos a mode de torxes fets amb les tiges de Cephalaria leucantha

Etnobotànica festiva

La Fia-Faia és una fascinant festa del foc que se celebra cada 24 de desembre (Nit de Nadal) en els municipis de Bagà i Sant Julià de Cerdanyola, a la comarca del Berguedà (Pirineus de Catalunya). El seu origen és precristià i està vinculat al solstici d'hivern, sent una de les poques festes de foc pirinenques que se celebren a l'hivern, a diferència de les populars falles de primavera a València o d'estiu a Alacant (les Fogueres de Sant Joan). La seua rellevància és tal que va ser declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO en 2015, formant part de les festes del foc del Pirineu

El cor de la festa són les «faies», unes enormes torxes d'entre 2 i 4 metres de llarg que s'elaboren de manera artesanal amb les tiges de la Cephalaria leucantha, i la celebració es desenrotlla en diversos actes:

 

Festa de la Fia-Faia a Bagà

El descens del foc: Al capvespre, s'encén una foguera en un punt elevat de la muntanya, en el lloc per on es posa el sol. Des d'allí, un grup de «fallaires» (portadors de les torxes) descendixen amb les «faies» enceses, creant un vistós «camí de foc» que il·lumina la nit. La seua missió és portar el foc fins al poble.

L'arribada al poble: Quan els «fallaires» arriben a la plaça, repartixen el foc de les seues torxes a la resta de la gent, que espera amb les seues pròpies «faies» per encendre. És un moment de gran simbolisme i comunitat.

El cant i la crema: Una vegada totes les torxes estan enceses, comença la crema general en la plaça mentre els assistents canten la tornada que dona nom a la festa:

«Fia-faia, fia-faia, que nostro Senyor ha nascut a la paia» (Fia-faia, que el nostre Senyor ha nascut en la palla).

El salt final: Després de consumir-se les torxes, les restes s'apilen en el centre de la plaça i els assistents salten sobre ells, una tradició que s'acompanya amb el repic de campanes i, en els últims temps, amb música i balls.

L’origen: Esta festa d’origen pagà es creu que és un ritual ancestral per a frenar l’acurtament dels dies després del solstici d'hivern. Era una pregària col·lectiva perquè el sol tornara a enfortir-se i els dies començaren a allargar-se de nou, i com moltes altres tradicions, va ser cristianitzada i es va integrar en la celebració del naixement de Jesús, tal com reflectix el càntic que esmenta que el «Senyor nascut en la palla». Encara que el seu origen exacte es perd en el temps, se sap que la «Fia-Faia» ja se celebrava en la vila de Bagà des de la seua fundació l'any 1350, la qual cosa la convertix en una tradició amb més de sis segles d'antiguitat. És una mostra viva de com el foc, la comunitat i el cicle de la naturalesa s'entrellacen per a donar forma a una de les celebracions més singulars i impressionants del Pirineu.

L’etimologia: L’origen etimològic de la paraula «Fia», prové del llatí «fiat» que significa «que es faça, que siga fet» la qual cosa implica un anhel o una orde que alguna cosa succeïsca. La paraula «Faia» prové del dialecte de l’alt Berguedà, on no es pronunciava la «ll» i per tant, en compte de pronunciar «Falla» es pronunciava «Faia». Així tenim que el significat complet de «Fia-Faia» seria «Fem falles».

************************

Però esta tradició no és exclusiva d’estos pobles pirinencs, a casa nostra, a la nit de Nadal, són moltes les poblacions alacantines on és costum encendre torxes amb tot tipus d’herbes. Així a Xixona, Tibi, la Torre de les Maçanes i Relleu, estes torxes reben el nom «d’aixames» i estan fetes d’espart (Stipa tenacissima); a Onil i al Carxe (comarca valencianoparlant, meitat de Múrcia i meitat d’Alacant) s’anomenen «fatxos», també fets amb espart; «atxes» a Elx, confeccionades amb elements procedents de la poda dels horts de palmeres, o a Gaianes que es confeccionen «torxes o xameles» fetes amb farigola o timó (Thymus vulgaris). 

 

Cartell anunciador de la Rodà d'aixames a Xixona

Cartell anunciador de la Nit dels Fatxos a Onil

Totes tenen un denominador comú, la celebració del solstici d’hivern i el renaixement de la llum solar, a excepció de les «atxes» d’Elx, tradició que se celebra el 5 de gener, dia de l'Epifania o arribada dels Reis Mags, on els xiquets encenen les atxes per assenyalar el camí als Mags cap a les seues cases. Un altre element característic a totes elles és el gir constant per evitar que les «aixames, fatxos, xameles o atxes» s'apaguen durant la seua combustió, este detall pràctic agrega un aspecte dinàmic i participatiu a la tradició, a més, en ser rodades, descriuen un cercle igni perpendicular al terra, qui sap si fent-ne una al·legoria del Sol que a partir d’ara creixerà.

Rodant les aixames a Xixona