Apunts sobre la flora de Beneixama (I): «El Barranquet de les Coves»

Estos dies de confinament obligat a causa del «coronavirus» m'he pres la llicència de passejar a Negre pel camí del Forseguer i en passar pel Barranquet de les Coves, (1) observant la vegetació que creix a la vora del camí, m'ha vingut a la ment una estampa que vaig contemplar al maig de 2013: el fons i els marges del barranc entapissats d'un color blau violaci a causa de la profusió amb què creixia la llengua de bou (Echium vulgare). He de confessar que moltes vegades m'he fet una pregunta a la qual mai no he pogut donar una resposta adient: perquè determinades plantes creixen profusament en un lloc uns anys i en altres no se'n veu cap? 

(1) Per als que no sou de Beneixama, el Barranquet de les Coves discorre paral·lel a la carretera CV-657 que uneix Beneixama i Fontanars dels Alforins a l'altura del cementeri.

       El Barranquet de les coves amb el fons entapissat de Llengua de Bou (Echium vulgare)                 Maig de 2013

 

Març de 2020. A l'esquerra de la imatge apareixen mates de platicapne (Platycapnos spicata)

Mates de platicapne (Platycapnos spicata)

Així, capficat en este pensament, observant les plantetes que anava trobant-me, m'ha cridat l'atenció la delicada combinació de tons rosats i vinosos que contrasta amb el groc que apareix al final de la corol·la de les diminutes floretes que composen la inflorescència d'una altra herba, que si bé no creix amb la mateixa profusió com la llengua de bou que he comentat abans, si que puc assegurar que és la més abundant en este tram del camí que creua el Barranquet de les Coves.

Es tracta de la platicapne (Platycapnos spicata Bernh.=Fumaria spicata L.), que en castellà rep els noms de Sangre de Cristo o palomitas espigadas. Esta planteta, és una herba anual que apenes fa el mig metre d’alçada i la podem trobar en terrenys remoguts, marges de camins, camps de secà, cereals...etc. Té les fulles doblement pinnatisectes (molt dividides) de color verd glauc i, la inflorescència, com podeu vore a les fotos, és un raïm compacte de nombroses floretes de no més de 5 mm cadascuna de color rosa pàl·lid a la base, combinat de groc, verd i porpra a l’extrem. La podeu vore florida entre febrer i agost i és considerada una mala herba. Té un gran paregut a les del gènere Fumaria, com després vorem, però la reconeixerem per la disposició de la inflorescència en forma d'espiga, d'ací que, en castellà també se la coneix com Fumaria espigada.

Detall de la inflorescència

  Esta planta va ser inclosa inicialment per Linné en 1753 en el gènere Fumaria dins de la família Papaveraceae. Posteriorment, en 1833, el metge i botànic alemany Johann Jakob Bernhardi (1774-1850) la inclogué en el gènere Platycapnos de la mateixa família, d'ací la doble denominació científica amb què se la sol referir. El terme Platycapnos prové del grec «platýs i kapnós» amb el significat de aplanat, en referència a la forma comprimida i aplanada dels seus fruits en forma de núcula, i l'epítet spicata, que prové del llatí al·ludeix a la forma d'espiga de la inflorescència.

 

Detall de la inflorescència

Com totes les papaveràcies, també aquesta planta conté alcaloides tòxics i potencialment perillosos, a més de sals minerals, mucílags i vitamines. No obstant això i, només ocasionalment, s'ha usat com a tònic, depuratiu, diürètica i hipotensora, encara que no és aconsellable el seu ús per la seua elevada toxicitat.

***********

Acompanyant la platicapne creix una altra herbeta ruderal que podeu vore a les vores de tots els camins de la nostra Vall, tant en terres de secà com de regadiu, es tracta de la Fumaria officinalis L., coneguda en català amb els noms de fumària, fumària oficinal, fumisterra, colomina, angelets, gallerets o julivert bord, i en castellà com fumaria, palomilla, palomina, sangre de cristo, etc. Pertany també a la família Papaveraceae i és una planta molt cosmopolita d'origen Europeu. Les flors que creixen al final de les tiges presenten una tonalitat vinosa amb l'àpex de color porpra. Floreix des de l'hivern fins final de la primavera.

 

Mata de fumària (Fumaria officinalis) al marge del bancal

Detall de la inflorescència

Pel que fa a l'etimologia, el terme Fumaria deriva del llatí «fumus» (fum), que segons Plini el Vell (23-79 d.c.) es degut a què el suc fet amb les arrels de la planta provoca un intens llagrimeig com si es tractara de fum, a més de què el seu flaire també sembla el del fum.

Officinalis és l'epítet provinent del llatí medieval referit a espècies, principalment plantes, amb usos en medicina i herboristeria. Literalment significa «pertanyent a una officina», el magatzem d'un monestir, on es guardaven les medicines i les herbes curatives. De fet conté nombrosos alcaloides aprofitats per la medicina tradicional pels seus efectes en el cos humà. Entre els alcaloides presents el més abundant és la protopina amb efectes analgèsics i antihistamínics. De fet, la protopina està present també en l'opi (Papaver somniferum) i les roselles (Papaver rhoeas), també de la família Papaveraceae, com la fumària. Tradicionalment ha estat usada en fitoteràpia, amb efectes de regulador biliar, espasmolítica, anticolinèrgica i antibacteriana.

 

Detall de la inflorescència

Haureu observat que l'imaginatiu popular, impregnat amb una bona dosi de religiositat, ha fet que tant la fumària com la platicapne, en castellà compartisquen la denominació de Sangre de Cristo; un cas ben clar de metàfora botànica que assigna el mateix nom a plantes diferents per una característica que comparteixen: el color vinós de les inflorescències.

****************

La tercera herbeta que creix profusament als marges d'este camí i secans erms de tota la Vall, és la Mercurialis tomentosa L. En català se la coneix com botja blanca o botja peluda, i al País Valencià també com orella de rata, i en castellà com a carra, criadillas de ratón, hierba de Santa Quiteria, marrubiejo o marrubillo, Mercurial blanca. Mercurial fruticosa...etc.

 

Orella de rata (Mercurialis tomentosa)

És una xicoteta mata que no sol sobrepassar el mig metre d'alçada, d'aspecte cotonós degut a que la planta està coberta densament de pèls. Este aspecte blanquinós és el que la fa destacar damunt de la resta de plantes del seu voltant. Les fulles són oposades i quasi enteres. És una planta dioica ja que les flors masculines i femenines, que són xicotetes i poc aparents, creixen en peus diferents.

 

A l'esquerra de la imatge, peu amb flors masculines, a la dreta peu amb flors femenines

 

Detall de la flor masculina

Detall de la flor femenina

Andrés Laguna (1510-1559), metge i naturalista segovià afirma en els seues anotacions al Dioscòrides, en part inspirades en Plini el Vell, que Mercurialis fa referència al déu Mercuri que va ser qui la la va trobar i va descobrir llurs propietats medicinals i després les va comunicar als homes. L'epítet llatí tomentosa, significa que està coberta de pels.

Se li atribueixen propietats tant laxants com purgants. En les zones de Llevant se sol usar per als dolors en els renyons i en el fetge, i en forma de cataplasma, per combatre el reuma. No obstant això, estos usos no han sigut verificats. 

Peu femení de la Mercurialis tomentosa

 

Mata de Fumaria muralis. Mur del restaurant Mariola

 

Fumaria capreolata

 

El paper de les barrelles en la fabricació del sabó i del vidre.

Amb el terme genèric de barrelles o plantes barrelleres, es designa a una sèrie plantes arbustives o herbàcies que creixen en zones costaneres i/o semiàrides en sols de marcat caràcter halo-nitròfil o areno-calcaris amb argiles, la majoria de les quals pertanyen als gèneres Suaeda, Salsola, Atriplex, Arcthrocnemum, Salicornia, etc, de la família Chenopodiaceae, i als gèneres aizoon i mesembryanthemum de la família aizoaceae. Totes elles posseeixen unes adaptacions que les permeten viure en el medi salí, unes acumulant gran quantitat de sals sòdiques i potàssiques en els seus teixits per vèncer el potencial osmòtic del sòl i d’esta manera poder captar l’aigua del mateix, altres excretant la sal mitjançant glàndules o pels especials o confinant-la en òrgans especialitzats. Les cendres d’estes i altres plantes van estar utilitzades des de temps ancestrals per obtenir els àlcalis necessaris per blanquejar teixits, fabricar sabons o per a la fabricació del vidre.

 

El lleixiu de cendres ja es feia servir en l’antiga Roma per a blanquejar la roba. Este lleixiu s’obtenia mesclant, i posteriorment colant, les cendres riques en carbonats sòdics i potàssics en aigua en la proporció aproximada de dos parts d’aigua per una de cendra. D’esta manera les sals contingudes en la cendra de marcat caràcter alcalí, per lixiviació, quedaven dissoltes en l’aigua. La qualitat del lleixiu depenia en gran part de l’origen de les cendres, les més preuades eren les que s’obtenien de les branques fines de fusta dura (carrasca, roure, faig...etc) i sobretot, les procedents de plantes que creixien en medis salins rics en sals potàssiques, és a dir, algunes de les nostres plantes barrelleres. El terme lleixiu que deriva del llatí «lixivum», va donar, al seu torn, el de lixiviació.

Pel que fa al sabó, el seu origen és incert, possiblement els primers sabons rudimentaris es produirien de forma casual en mesclar-se les cendres de focs cerimonials amb greixos animals i aigua de pluja, com s’afirma en una llegenda romana que conta que van ser els esclaus els que van notar les seues propietats per rentar primer les seues mans i després netejar les peces de vestir. Sense adonar-se’n, estos esclaus van ser testimonis d’una reacció química, la saponificació, que es va produir en reaccionar els greixos amb els carbonats de sodi o de potassi components de les cendres. El producte resultant que ara denominem sabó, tenia la propietat de netejar els greixos degut al caràcter amfipàtic de les seues molècules, com mes va demostrar posteriorment. La molècula de sabó per un extrem és lipòfila i atreu les molècules de greix, i per l’altre hidròfila, que atreu les molècules d’aigua, formant unes partícules anomenades micel·les que són una emulsió de molècules de greix envoltades d’aigua que s’eliminen amb el rentat.

Siga quin siga el seu origen, el que és cert és que per a la fabricació de sabó és va demostrar que el paper dels carbonats de sodi o de potassi components de les cendres, era de vital importància en el procés de saponificació. El resultat d’esta constatació va produir que al Llevant espanyol, on creixien en abundància les plantes barrelleres, durant tota l’edat mitjana i moderna, sorgira una activitat econòmica de vital importància basada tant en la producció d’estes plantes com en la comercialització del seu producte, la pedra de barrella, així com en la fabricació de sabó. Si per a produir sabó s’utilitzaven majoritàriament sals potàssiques el resultat eren sabons fluixos i, per contra, s’obtenien sabons durs, sabó de pedra, si les sals eren sòdiques.

Al País Valencià, a finals del S. XVIII, a partir d’informacions extretes dels «correus mercantils d’Espanya i les Índies» i de les dades aportades per la «Real Societat d’Amics del País Valencià», Tomás Ricord (1791) data l’existència d’obradors de sabó de pedra a Oriola, Morvedre i Elx, i de sabons fluixos a València, Morvedre, Llíria, Onil, Biar, Elx, Albaida, Alacant, Castelló, Morella, Oriola, Peníscola, Alcoi i Alzira i les seues partides. I Pascual Madoz (1806-1870), al seu diccionari cita fàbriques de sabó a Novelda, Almoradí, Altea, Asp, Beniferri, Bigastre, Monòver, Oriola i La Vila Joiosa, en Alacant.

 La producció de sabó va seguir sent un art relativament primitiu fins el segle XVIII, quan Nicholas Leblanc (1742-1806), va obtenir sosa d’origen no orgànic utilitzant la sal comuna. El mètode Leblanc consistia en fer reaccionar la sal comuna amb àcid sulfúric per a produir sulfat sòdic i àcid clorhídric, posteriorment es mesclava el sulfat sòdic amb pedra calcària i carbó vegetal d’on s’obtenia una quantitat variable de sosa que posteriorment se separava i cristal·litzava. El mètode ideat per Leblanc plantejava el problema dels residus contaminants que generava el procés, entre ells l’alliberament de grans quantitats de gas sulfhídric d’olor molt desagradable.

 El mètode Leblanc per obtenir sosa va estar vigent fins que en 1870, el belga Ernest Solvay (1838-1922) en va idear un de més eficaç utilitzant amoníac i diòxid de carboni per obtenir el carbonat sòdic sense el residu tan molest del gas sulfhídric. El mètode Solvay prompte li va guanyar la partida al de Leblanc la qual cosa va fer que en 1900, el 95% de la producció mundial de sosa es realitzara per este nou mètode.

  La indústria del vidre és una de les més antigues creades per l'home. Va aparèixer fa diversos mil·lennis en la Conca Mediterrània, És probable que foren artesans fenicis els que van establir la manufactura del vidre a Egipte, però va ser a Roma on va néixer la indústria vidriera cap a l'any 20. Durant d’Edat Mitjana, amb l’expansió del comerç el vidre arribà a Venècia i la seua producció es concentrà en l’illa de Murano que dominaria el mercat europeu fins l’any 1700. Els venecians, escrupolosos per mantenir els secrets i la qualitat dels seus productes van acabar per prohibir la producció de vidres que no foren sòdics i estigueren fabricats amb la Barrella Fina d’Alacant raó que explica la presència de comerciants d’origen venecià i altarés en Alacant des d’èpoques primerenques. Però com l’espionatge industrial ja funcionava, des de Murano, la tècnica del vidre arribà a Alemanya i Bohèmia des d’on es va expandir a la resta del món.

 

Barrella fina d'Alacant (Halogeton sativus)

A finals de l’Edat Mitjana hi havia dos models de producció de vidre, el venecià ubicat a l’illa de Murano i l’altarés, amb centre en Altare, municipi situat a la província de Savona, a la Ligúria italiana, a 45 Km de Gènova. Estos dos centres van competir durant més de quatre segles per la producció de vidre sumptuari fins que a finals del S. XV es consolidà un nou nucli productiu a la Península Ibèrica a Barcelona, capitalitzat per «l’offici dels vidriers» que arribà a generar una nova tipologia de producció del vidre en el panorama europeu.

A la Península Ibèrica, i al llarg de l’Edat Mitjana serà a Catalunya la regió on més creixerà la indústria del vidre. Hi ha constància documental datada en 1189 de l’existència d’un centre de producció de vidre a l’entorn del monestir benedictí de Poblet (Tarragona) i d’ací, acompanyant l’expansió dels cenobis benedictins la indústria del vidre s’estendria per tota Catalunya, en especial a Barcelona, on la presència benedictina era considerable, ampliant-se la producció entre els segles XVI i XVIII a poblacions com Mataró, Arenys de Mar, Molins de Rei, Vimbodí, Manresa, etc. Hi ha dades documentals que corroboren que fins i tot la Casa Reial espanyola venia a comprar vidre a Mataró.

Al País Valencià, malgrat que hi ha vestigis de l’existència de tallers vidriers que daten de l’època romana com els de Salines (Alacant), o d’ascendència andalusí a Busot (Alacant) i l’Olleria (València), també arribà l’expansió dels vidriers catalans. A Paterna (València) s’alternava la producció de vidre de clara influència catalana amb la terrissa, i a Elx, l’arqueòleg Pere Ibarra (1858-1934), en «las Actas de Elche» data l’existència al S. XV de forns de vidre regentats per mestres vidriers a l’estil de l’offici català. A més, Jerónimo Münzer, alemany que viatjà per Espanya i Portugal entre els anys 1494 i 1495 parla de la indústria del vidre en ciutats com Elx, Oriola, Múrcia, Alhama i Lorca i, en termes generals, alaba el vidre sumptuari produït al Regne de València. Ricord (1791) data l’existència de forns de vidre a València, Alacant, Salines, Olleria i Alzira, i Cavanilles, a més de parlar de la fàbrica de vidre a Busot, en referir-se dels vidres fabricats a l’Olleria comenta, «para la fábrica de vidrio traen de Alicante la barrilla, y de las lomas contiguas á la población y convento de capuchinos la arena necesaria para las mezclas»

A Mallorca, la història del vidre entre els segles XIV i XVIII també està determinada per la forta influència exercida per la vidrieria catalana a més de la veneciana. I a Segòvia, amb l’arribada de la dinastia dels Borbons a Espanya, l’any 1727 es construí la Real Fábrica de Vidrios y Cristales de La Granja.

El vidre s’obté de la fusió en forns i a elevades temperatures de la sílice, (abundant en la sorra de platja), carbonats de sodi o de potassi i carbonat càlcic (pedra calcària). Si bé és cert que la sílice és el principal component del vidre, presentava uns greus inconvenients, l’elevada temperatura de fusió (1800-2000 ºC) i l’elevada viscositat quan es fonia que complicava el modelat i la manipulació. Per corregir estos inconvenients s’afegien a la mescla els carbonats de sodi o de potassi que feien que disminuïra la temperatura de fusió i la viscositat, i el carbonat càlcic, que en convertir-se en òxid de calç, feia que augmentara la resistència química i la duresa del vidre. Posteriorment, en funció dels tipus de vidre a fabricar, se li han afegit altres components fonamentalment òxids metàl·lics de plom, bor, magnesi, calci...etc, per a donar-li color, i silicats d’alumini que li confereixen resistència al calor.

A l’antic Egipte, el carbonat de sodi necessari per a la fabricació del vidre s’obtenia d’uns jaciments naturals existents a la Vall del Natró (Uadi al-Natrum) entre El Cairo i Alexandria, d’on s’obtenia el natró (sal divina), una roca carbonatada rica en carbonat de sodi, entre altres components, que tenia propietats netejadores, absorbents i antisèptiques per la qual cosa era utilitzada, a més de la fabricació del vidre, en cerimònies de purificació i en la confecció de les mòmies. Plini el Vell (23-79 d.c.) narra en la seua Historia Natural que el descobriment d’este material per a la fabricació del vidre va tenir lloc a Síria quan uns mercaders de natró en ruta cap a Egipte, en voler preparar el seu menjar i no trobar pedres on col·locar les olles, van utilitzar trossos de natró que portaven en la càrrega i al matí següent van vore com les pedres s’havien fos i la seua reacció amb l’arena havia donat lloc a un material brillant semblant a una pedra artificial. Història o llegenda, dóna igual, tal volta siga este l’origen del vidre.

El terme natró que en grec donaria nitro i en llatí nitrum > natrium., va donar posteriorment nom al sodi, del qual deriva el seu símbol químic Na.

La sosa i la barrella.

Fins els procediments desenvolupats als segles XVIII i XIX per a l’obtenció de sosa, que he comentat abans, les sals alcalines podien obtenir-se del natró (àlcali mineral) o també cremant plantes barrelleres (àlcali vegetal). És difícil determinar quan i on s’inicia l’explotació i el cultiu d’estes plantes i la consegüent producció de la pedra de barrella. A la Península Ibèrica i més en concret al Llevant espanyol, és a partir del S. XV quan comencen a aparèixer els primers documents de caràcter fiscal i notarial, a més de cròniques de viatgers, que donen testimoni de la producció i comercialització d’este preuat producte que va suposar una gran activitat comercial entre els segles XVI i XVIII per als ports d’Alacant i Cartagena perquè els fabricants de sabó francesos i genovesos, així com els productors de vidre venecians requerien este material per a fabricar els seus productes. Pel port d’Alacant eixien cap als ports europeus les barrelles de Villena, Elda, Novelda Agost, Elx, Alacant i Oriola, i pel port de Cartagena les de Lorca, Totana, Alhama, etc. Durant el S. XVIII la barrella i la sosa constituïen el 80% de les exportacions del Port d’Alacant.

La importància que la producció de soses i barrelles va tenir en l’antiguitat queda manifesta en l’abundància de fitotopònims que ens han arribat, com ara: la partida de la Barrella en poblacions com la Pobla de Farnals i Massamagrell ; el topònim de Busot, segons Coromines, podria derivar de Bu-s-saud, on saud seria el plural de sauda (sosa); a Lleida hi ha la població de Soses, i més proper a nosaltres, al Camp d’Elx està la vereda de les Cendres que discorre des de les proximitats del Fondó i la partida dels Bassars, pròxima a la població de l’Altet, que seria el camí per on els carreters portarien les mercaderies en direcció als ports de Santa Pola i Alacant.

La importància econòmica de la producció i comercialització de les barrelles que a judici de Mariano Lagasca: «tales plantas habían dado más millones a la nación que las minas del Potosí y de Guanajuato, localizadas en los territorios de ultramar», queda reflectida en els nombrosos testimonis que ens han deixat historiadors i viatgers de l’època, que per qüestió d’espai inclouré en una nova entrada al blog on ademés hi ha un resum de les plantes barrelleres que Mariano Lagasca cita en la seua obra "Memoria sobre las plantas barrilleras de España" i que podeu llegir punxant sobre el següent enllaç:

"APUNTS HISTÒRICS SOBRE LA PRODUCCIÓ I COMERCIALITZACIÓ DE LES PLANTES BARRELLERES"