L’herba de les nafres, vidiella o vidriella (Clematis flammula)

La vidiella o vidriella (Clematis flammula) és una planta lianoide que pertany a la família Ranunculaceae que vaig vore per primera vegada a l’estiu de 2018, al marge pedregós d’un olivar, a uns 700 m s.n.m. al paratge de l’Aljubet a prop del Barranc del Ramblaret, en el terme municipal del Camp de Mirra. Em va cridar l’atenció l’elevada densitat de flors blanques que desprenien un flaire molt agradable i que gairebé cobrien tota la planta. En aturar-me i observar-la més detingudament vaig recordar haver-ne vist una altra similar, temps enrere, al Barranc de Gamellons, a les proximitats de la Font del Nano (Ontinyent), en una zona ombrívola, enfilada entre els arbusts que creixien a la vora de la torrentera que discorre pel fons del barranc. És tractava de la vidalba o vidauba (Clematis vitalba), molt semblant a la primera però amb diferències que ara comentaré

Vidiella creixent sobre un marge pedregós. Aspecte general de la planta.

 Com he dit abans, la vidiella és una liana perennifòlia de tija verda i llenyosa a la base, de fulles compostes, dividides dues vegades (bipinnades). I esta és precisament una de les principals diferències que la distingeixen a simple vista de la seua parenta la vidalba, que té els folíols pinnats una sola vegada. Una altra diferència que permet distingir-les, és que mentre que la vidalba té les fulles caduques de marges dentats, les de la vidiella són perennes i de marges enters.

Detall de les flors de la vidiella.

Detall dels folíols bipinnats de la vidiella.

Els pecíols de la vidiella s'enrotllen en els suports que troben entre la vegetació, per això i degut a la seua elevada densitat vegetativa pot ser un perill quan s’enfila en els arbres joves perquè el seu pes pot arribar a doblegar-los, i també els poden ofegar per manca d'il·luminació. Floreix a l'estiu, amb abundants flors blanques molt oloroses que a la tardor donaran uns fruits en forma de núcula proveïts de llargs plomalls per a la dispersió mitjançant el vent.

Aspecte que presenta la planta a finals de l'estiu quan els fruits comencen a madurar.

Detall dels fruits en forma de núcula proveïts de grans plomalls per a la dispersió pel vent

Aspecte de la mateixa planta a la tardor

Detall de les núcules madures amb els seus plomalls preparades per a la disperció pel vent

 Vidiella i vidalba comparteixen una altra característica: el seu nom popular «d’herba de les nafres», en castellà «hierba de los pordioseros», per les seues propietats rubefaents i vesificants. En altres temps, els captaires usaven les propietats vasodilatadores d’estes plantes fregant-se les seues fulles en la pell per produir-se bambolles i llagues que exposaven públicament per tal d’inspirar compassió. Esta propietat ja va ser descrita per Pius Font i Quer al seu Dioscórides Renovado quan escriu «… es incontestable la virtud rubefaciente y vesicante de sus hojas frescas, y en este sentido son tan activas, que basta pistarlas para que al majador se le hinche el rostro. Aprovechándose de estas facultades, los mendigos usaban de ellas en otros tiempos para producirse mancillas o llagas que luego exponían a la conmiseración pública».

La planta en sec perd estes qualitats i per això se l’ha fet servir moltes vegades com aliment per als ramats.

La vidiella, per la seua espectacular floració, es cultiva també com a planta ornamental i una varietat, la subespècie marítima que s’adapta molt bé a la zona de dunes, ha estat utilitzada per a combatre l’erosió i estabilitzar els sòls arenosos característics de les zones marítimes.

El terme Clematis a què fa referència el gènere prové del grec klɛmətis, «planta que trepa» i l'epítet «flammula» és el diminutiu de «flamma» que al·ludeix a l’aspecte lluminós que presenta la planta quan està coberta de flors. 

Mata de Clematis vitalba fotografiada a la tardor de 2017 en el Barranc de Gamellons (Ontinyent) enfilada sobre unes mates de joncs bovals  (Scirpus holoschoenus) i d'aladerns (Rhamnus alaternus)