El tulipà silvestre (Tulipa sylvestris)

La tulipa no és exclusiva d’Holanda, és una de les plantes cultivades més esteses per tot el món per la seua espectacular floració. A partir de les espècies silvestres s'han aconseguit innumerables híbrids que ornamenten jardins per tot arreu. A les nostres terres, sobre sòls poc profunds, preferentment calcaris, en matolls aclarits i rocosos, creix espontàniament una varietat, el tulipà silvestre (Tulipa sylvestris subsp. australis) de la família Liliaceae, que vaig fotografiar acompanyant els romers (Salvia rosmarinus) en una clariana d'una pineda al terme de Beneixama, que ací us presente. 

 

Tulipà silvestre creixent al costat d'una orquídia, l'abellera (Ophrys speculum)

   

La tulipa silvestre és una mica més xicoteta que les varietats conreades. És una herba bulbosa, de poc més d’un pam, que floreix a principis de la primavera. Les flors són solitàries i creixen al final d'una tija sense fulles, que en botànica es coneix amb la denominació d'escap o escapus, que naix d’un bulb. Són molt cridaneres amb sis tèpals de color groc ataronjat tenyits de roig per la part exterior. Les fulles, de vegades molt retorçudes, a mode de roseta basal, presenten la forma linear lanceolada amb secció acanalada en forma de “V”. Pel que fa a la seua forma vital, és un geòfit, és a dir, una planta que passa l'estació desfavorable enterrada sota terra, en el nostre cas el bulb. La seua presència és indicadora d'un bon estat de conservació del medi.

 

Detall del capoll

El gènere Tulipa està integrat per unes 150 espècies que s'estenen des de la part oriental d'Àsia fins la regió mediterrània i el nord d'Europa i d'Àfrica. A la Península Ibèrica sols creix una espècie, la Tulipa sylvestris amb dues subespècies, la subsp. Australis distribuïda àmpliament per tota la Península i la subsp. Sylvestris que sols viu en algunes muntanyes a Catalunya.

Escorcollant la xarxa per obtenir més informació sobre la planta, en una web em vaig trobar la següent afirmació «Espècie estrictament protegida al País Valencià: prohibida la recol·lecció, tallada o desarrelament (Ordre del 20 de desembre de 1985, DOGV 336, 2 de març de 1986)». Vaig consultar l'esmentada Ordre i vaig comprovar que no s'hi feia cap referència a la Tulipa sylvestris, a més, que esta Ordre havia estat derogada pel «DECRET 70/2009, de 22 de maig, del Consell, pel qual es crea i regula el Catàleg Valencià d’Espècies de Flora Amenaçades i es regulen mesures addicionals de conservació», al qual tampoc figura la tulipa com a planta amenaçada que necessite cap mesura de protecció. Comente esta anècdota perquè no ens refiem massa de determinades informacions que circulen per la xarxa.

Detall de la flor

Emili Laguna, Cap de Secció de Protecció dels Recursos Naturals de la Conselleria d'Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica de la GV., a qui vaig consultar el possible nivell de protecció d'esta planta, em va apuntar: «és una especie prou abundant, especialment a les planes i cims de muntanyes amb sols rojos, el que els edafòlegs antics deien “terra rossa”, descarbonatats en superfície. L'abundància arriba a ser encara superior als terrenys que hagen patit incendis, forma part del grup de bulboses que poden aparèixer amb poblacions molt grosses als 2-3 anys del pas del foc, com fa per exemple Narcissus assoanus».

Caiguda dels pètals i procés de maduració del fruit.

El nom científic actual és Tulipa sylvestris L. subsp. australis (Link) Pamp. Esta denominació tan llarga és portadora de moltíssima informació sobre la història de la planta. «L.» fa referència a què va ser Linné qui primer la va classificar, i «(Link) i Pamp.» ens indiquen que van ser el naturalista alemany Johann Heinrich Friedrich Link (1767-1851) i el botànic italià Renato Pampanini (1875-1949) els qui van corregir, en base a estudis posteriors, la primera classificació feta per Linné, totes acceptades hui al món de la botànica.

 

Detall del fruit.

I pel que fa a l'etimologia de Tulipa, és la llatinització de la veu turca «tulipan» amb significat de turbant, paraula que va entrar en Europa al voltant del 1600, que deriva del turc «tülbant o tülbent» i que estaria relacionat amb el persa «dōlband o dulband» amb el mateix significat. L’epítet específic sylvestris significa silvestre, no cultivada

*******************

Reportatge fotogràfic fet a data de 2 d'abril de 2021, al mateix indret on vaig descobrir l'any passat este rodalet on la presència de Tulipa sylvestris és relativament abundant i que a causa del confinament a què vam estar sotmesos no vaig poder fer.

 

 

Les roselles (Papaver rhoeas L.), les grans protagonistes de la primavera

Tal volta les roselles no siguen les flors més abundants que entapissen els nostres camps a l'arribada de la primavera, però coincidireu amb mi que són les més cridaneres, cobrint camps sencers, ribes de vora de camí, talussos...etc., amb les seues flors d'un intens color vermell. Sol florir una mica més tard que les altres espècies per això quan la trobem sembla que no tinga competidor.

Les fotos que hui us presente les he fetes a Beneixama, al talús que forma la Rambleta en la seua intersecció amb el Camí de l'Estació, i us dic que és la primera vegada que els meus ulls s'han endinsat en el cor de la flor, gràcies a la càmera Olympus que sol acompanyar les meues passejades, buscant detalls que fins ara m'havien passat desapercebuts.

 

Les flors de la rosella són solitàries, posseeixen quatre pètals, dos inferiors que abracen la flor en la seua totalitat, i dos superiors envoltant els òrgans reproductors: l'ovari súper amb el seu estigma en forma de disc i els estams amb les corresponents anteres de tonalitats blavenques que en madurar deixen lliures els grans de pol·len de color groc, part dels quals, a forma de pluja, es dipositen a la superfície dels pètals

Detall dels pètals: dos inferiors que abracen tota la flor i dos superiors que abracen els òrgans sexuals

Detall dels estams amb les anteres tancades de color blavenc

Anteres madures que han deixat caure part del pol·len sobre els pètals de la flor

Cadascun dels pètals presenta una taca fosca en la seua base, de vegades bordejada de blanc, que en observar-les, en el seu conjunt, s'assemblen a una mena de creu que pel seu color més obscur destaca sobre el roig intens que caracteritza la flor. És el que els botànics anomenen «guies de nèctar», és a dir, aquells anuncis o marques que contrasten amb el color floral de fons que ajuden al pol·linitzador a trobar el camí correcte per on enfilar-se al cor de la flor buscant el preuat producte, el nèctar.

Guia de nèctar amb forma de creu amb què es dota la flor de la rosella

I açò té la seua explicació que té a vore amb l'estratègia evolutiva que tots els éssers vius s'han dotat per a la perpetuació de l'espècie. Les roselles són pol·linitzades gràcies al treball que realitzen els insectes, principalment abelles i borinots. Diferents estudis han demostrat que les abelles tenen una major sensibilitat a les longituds d'onda menors de l'espectre visual, les ultraviolades, i menor sensibilitat per a les longituds d'onda llarga, les infraroges. La gamma de percepció de color de les abelles s'estén des de l'ultraviolada (300 nanòmetres) fins al groc-ataronjat (650 nm.), és a dir, les abelles són molt sensibles a la llum ultraviolada però són cegues per al roig. Per a l'ull humà, l'espectre de color s'estén des dels 400 als 750 nm., nosaltres no veiem la banda ultraviolada, som cegos per als colors de longitud de onda per davall dels 400 nm., però si que veiem amb claredat les tonalitats rogenques compreses entre els 645-700 nm.

Les flors aprofiten d'aquesta sensibilitat visual de les abelles per al seu propi benefici dotant-se de les substàncies que reflecteixen la llum ultraviolada que guien les abelles, a mode de diana, cap a la font de nèctar impregnant-se de pol·len, garantint d'esta manera la pol·linització.

Detall del fruit

Després de realitzada la pol·linització les roselles es desprenen de tots els òrgans exteriors (pètals, sèpals, estams) i la flor es transforma en fruit, una càpsula de color verd, sense pels, amb una tapa de dibuix radial que conté les diminutes llavors, que al voltant de 3 a 4 setmanes després seran alliberades pels nombrosos porus que hi ha davall del disc que tapa l'estigma de la flor

 

Detall del fruit amb els estams encara adherits a la seua base

Tall longitudinal del fruit. Hom pot observar les llavors en procés de maduració

Tall transversal del fruit. Hom pot observar les llavors en procés de maduració i l'estructuta radial que presenta

 I qui de vosaltres no ha jugat de xicotet a endevinar el color dels pètals abans d'obrir-se els capolls? Gall, gallina o pollet es diu el joc!

Cada xiquet es proveïx d'uns quants capolls de rosella i en treu un en cada partida.

Un xiquet li pregunta a un altre: gall, gallina o pollet?

El xiquet que juga ha de respondre una de les tres opcions i procedirà a obrir el capoll. Serà gall si el color del pètal és roig, gallina si és rosat i pollet si és blanc.

Guanya el xiquet que encerta més colors.

Capolls en diferents moments de maduració

En funció de la maduració, els pètals del capoll poden presentar els colors blanc, rosat o vermell. Fet que ha donat lloc al joc: Gall, gallina o pollet?

I per acabar esta entrada, vull fer menció a la quantitat de noms amb què es denominen les roselles en tot el territori lingüístic català, que n'és prova del seu cosmopolitisme: babol, cacaraquec, caputxí, gaigallaret, gall, gallaret, gallet, màpola, monges, paparota, quicaraquic, roella, rovella, vermelló, etc., i en castellà, a més d'amapola, és molt comú en moltes regions espanyoles el nom d'ababol.

Apunts sobre la flora de Beneixama (VI): «L'herba de l'enamorà»

La planteta que hui us presente la vaig fotografiar al bancal erm que hi ha al costat de les escoles. És la que Joan Pellicer anomena «herba de l'enamorà» (Coronilla scorpioides L.) que en català també rep els noms d'alacranera, herba de l'amor, herba de l'escorpí o banya de cabra, entre altres; i en castellà els de hierba del alacrán, hierba del amor, hierba del escorpión etc.

Vista general de la planta

La denominació genèrica d'herba de l'enamorà o herba de l'amor, segons Pellicer, fa referència «a què amb les sues fulles, carnosetes i fresques de propietats irritants i vesificants, aplicades estratègicament a la galta o al coll es feien una taca rojal els fadrins que simulava una apassionada besada per tal de presumir així davant els amics, que la nòvia o una altra minyona n'estava enamorada».

Coronilla scorpiodes barrejada amb les floretes blaves de l'Anagallis arvensis

El nom del gènere Coronilla, que va ser establert per Tournefort i validat posteriorment per Linné, al·ludeix a la forma de corona que té la seua inflorescència i l'epítet scorpiodes que ha donat lloc a algunes de les denominacions populars, fa referència a la forma que té el fruit, un llegum que sembla la cua d'un alacrà.

Detall del fruit. Un llegum que recorda la cua d'un alacrà

És una herba anual de la família de les lleguminoses (Fabaceae) de distribució mediterrània, encara que està estesa per quasi tota la Península Ibèrica, molt fàcil de distingir per les inflorescències grogues en forma de corona amb grupets de 2 a 5 flors, i fulles que tenen un folíol terminal molt més gran que les altres. És una herba d'un color verd glauc, exceptuant les flors, que quasi viu postrada a terra i no alça més d'un o dos pams. Viu en bancals erms, marges dels cultius i camins, floreix des de finals de l'hivern i tota la primavera.

 

Detall de les fulles

Totes les plantes d'este gènere contenen glucòsids cardiotònics (estimulants del cor) que les confereixen les seues propietats medicinals. La Coronilla scorpiodes conté el glucòsid anomenat coronilina, amb efectes molt pareguts a la digital, que actua sobre el cor regulant el seu funcionament. Però com els beneficis o els perjudicis de totes les drogues depenen de la dosi, l'ús esta planta amb esta finalitat ha d'estar sotmesa a un rigorós control mèdic ja que una errada en l'ajust de la dosi podria implicar-nos seriosos problemes de difícil solució.

 

Detall de les flors

De la seua potencial toxicitat també se'n fa ressò Pellicer en una dita arreplegada a Alcoleja que afirma: «Això es menja la carn. I és un verí que el ramat no toca»

Apunts sobre la flora de Beneixama (V): «L'Herba de la Inflamació»

Esta planteta que us presente, l'Ajuga chamaepitys (L.) Schreb, l'he fotografiada a Beneixama, al secà que hi ha al costat del Torrelló, a la zona que va quedar inundada a causa de l'avinguda d'aigua que va desbordar la Rambleta al setembre de 2019. Encara que és una herba bastant comuna en camps erms i pedregosos, la que ací us presente destacava pel seu aspecte llustrós, possiblement degut a l'abundància de sediments aportats per la inundació.

Vista general de la planta

 És una herbeta anual que no sol sobrepassar els 20 cm d'alçada i l'aspecte, a primera vista és el d'un pinet quan comença a brotar, d'ací l'etimologia de l'epítet chamaepitys del nom científic que ara comentaré, però en realitat és una labiada (Lamiaceae) fàcil de reconèixer per les flors grogues d'un sol llavi inferior amb moltes fulles piloses tripartides.

Detall de les flors

Per la seua forma biològica és un teròfit, és a dir, una planta que mor quan ha produït les llavors i que ja no torna a germinar fins l'any següent si les condicions hi són favorables.

És una herba amb nombroses aplicacions medicinals. Joan Pellicer ens apunta al Costumari Botànic (3) que és bona per a la diarrea: «Si li para la diarrera i en beu dos o tres tassetes més, després estarà uns dies sense fer res, perquè és una herba que apreta molt». També ens comenta que «a la Vall d'Albaida es recomana per a fer ganes de menjar, per als mals de panxa i per als dolors i les inflamacions de l'artritis, el reuma i la gota.»

Altres autors apunten que és un tònic amarg que pres en infusió millora la digestió i que s'utilitzava amb eficàcia en les afeccions de l'orina, netejant obstruccions, i que aplicada externament, cicatritza les ferides. També era apreciada pel seu efecte estimulant de la contracció de l'úter i afavorir el part de persones i animals. La part utilitzada de la planta són les fulles i les flors i per a preparar les infusions s'utilitza un pessic de planta seca (de 3 a 5 g) per tassa.

Les nombroses propietats medicinals de l'Ajuga chamaepitys queden resumides en l'expressió popular que Vicent Galan i Carme Olcina arrepleguen al seu blog (1): «L'Iva tot mal esquiva»

Vista de la planta

La quasi totalitat de les denominacions que rep fan referència a les seues propietats medicinals. En català se la coneix, entre altres, amb els noms d'artètica, (en referència a què alleuja el mal de les articulacions) herba de la inflamació, herba de retorçó, herba del torçó, herba felera, herba flatera, iva artètica, retorçó, torçó, etc. I en castellà, amb els de pinillo, pinillo rastrero, ajuga, camepitetos, hierba artética, iva artética, iva artrítica, etc.

I pel que fa a la nomenclatura científica, «Ajuga» deriva del grec i podria referir-se a l'absència del llavi superior en la corol·la de les flors, encara que segons Plini podia ser la corrupció de terme llatí «abigo» amb el significat d'expulsar, tirar fora, en clara referència a les propietats abortives de la planta. I l'epítet «chamaepitys» que també deriva del grec i està compost pels termes «chamae» amb el significat de menut, rastrer.. i «pitys» que fa referència a diverses espècies de pins. Així doncs, significaria pi xicotet, nan, per l'aspecte de la planta, com he comentat abans.

(1) https://caherbolari.blogspot.com/search/label/AJUGA%20CHAMAEPITYS