Cyperus rotundus, la pitjor malesa del món

  

La jonça (Cyperus rotundus L.), és una herba rizomatosa de la família de les ciperàcies (Cyperaceae) que creix a les vores dels camins, llocs alterats i en camps de conreu, on la seua eradicació suposa un greu problema per als agricultors per les afeccions que la seua presència genera als cultius. En català se la coneix també amb les denominacions de castanyola, xúncia, junça o xuflera borda, entre altres i en castellà com a castañuela o juncia.

 

Mates de C. rotundus envaïnt un camp de cultiu a Beneixama. Foto autor

A la Vall de Beneixama, segons diversos informadors, es coneix com a sisca o cisca, encara que un d’ells va em fer referència a la doble denominació: sisca i xúncia. Pellicer, al Costumari botànic (vol 2), també arreplega el terme sisca referint-se a la planta de la família de les poàcies (gramínies) Imperata cylindrica L., molt estès pels pobles de Diània. Per altra banda, el DCVB (Diccionari català-valenciá-balear) arreplega la denominació de sisca per a una altra gramínia, Phragmites communis que creix a llocs aigualosos.

 

Camp totalment colonitzat per C. rotundus. Foto autor

C. rotundus i I. cylindrica comparteixen la propietat de ser plantes rizomatoses invasores de cultius molt difícils d’eradicar, d’ací la possible assimilació del terme sisca pels agricultors de la Vall de Beneixama.

 

Esquerra, C. rotundus, dreta, I. cylindrica, amb el sistema de rizomes que caracteritzen ambdues plantes. Foto Wikipedia-autor

Parlem de la planta.

La jonça és una herba relativament petita, fins a 40 cm d’alçada. La part aèria la conforma una tija de secció triangular d’1 a 1,5 mm de grossor i fulles basals de color verd obscur, més curtes que la tija, a la part superior de la qual, se situen les inflorescències formades per espiguetes allargades i planes de color bru rogenc que apareixen a sobre de peduncles que tenen forma de radis. Però la part més interessant de la planta és el seu sistema radicular que pot penetrar a més d’un metre de profunditat i que està compost per bulbs on es desenrotllen els rizomes que prenen la forma de fils prims una vegada que la planta madura i produeixen cadenes de tubercles (les xufles); d’on poden brollar noves plantes o més tubercles.

 

Detall de la inflorescència. Foto autor

Els rizomes poden créixer en qualsevol direcció en el terreny. Els que creixen cap amunt i aconsegueixen la superfície del terreny s'engrandeixen i formen una estructura comunament dita «bulb basal, o bulb tuberós», que produeix plançons, arrels i altres rizomes. Els rizomes que creixen cap avall o horitzontalment formen tubercles individuals o cadenes de tubercles de forma el·lipsoïdal de 2 a 3 cm de longitud i 1 cm d’amplària quan maduren. Les cadenes de tubercles es localitzen en els primers 20 centímetres del sòl i poden romandre viables i latents durant molts anys. 

Sistema radical. Foto Wikipedia

 

Detall del sistema radical. Foto wikipedia-autor

Esta conformació del sistema radical fa que la multiplicació de la planta siga principalment vegetativa i que la planta siga molt difícil d’eradicar. La multiplicació és afavorida per tota labor del sòl que fraccione les cadenes de tubercles (llaurat amb rella o discos). Cada fraccionament de la cadena elimina la latència dels tubercles tornant a rebrotar noves plantes.

Perjudicis en l’agricultura.

C. rotundus és considerada com una de les males herbes pitjors del món. Esta és una designació apropiada per a una espècie coneguda en molts més països que qualsevol altra mala herba, la qual infesta moltíssimes collites diferents en l'àmbit mundial. Creix en tots els tipus de terres i pot sobreviure en les temperatures més altes conegudes en l'agricultura. A causa del seu creixement ràpid ajudat per la seua habilitat per a produir un sistema extens de rizomes i tubercles, pot arribar a formar colònies denses desplaçant plantes natives i competint per l’aigua, els nutrients, CO₂ i O2, amb les plantes cultivades. 

 

.Conjunt de rizomes i tubercles arrancats despés de llaurar un camp. Foto autor

 Però a banda d’aquesta competència interespecífica, els perjudicis més greus que C. rotundus produeix sobre l’agricultura es deuen a les seues propietats alelopàtiques, és a dir, els efectes que els metabolits secundaris produïts per la planta tenen sobre la germinació i creixement dels cultius. C. rotundus  produeix substàncies com polifenols i sesquiterpens que inhibixen el creixement i/o desenrotllament d'altres males herbes i de les plantes cultivades. Nombroses investigacions dutes a terme arreu del món han demostrat que la presència d’esta planta en diversos cultius, com ara, cotó, panís, arròs, soja, canya de sucre, tomates, cogombres, safanòries... i altres, ha produït un descens considerable en el rendiment de les collites.

Una mala herba que no és tan mala!

No obstant això que acabe d’enunciar, la història dels usos que s’ha fet de C. rotundus no és tan negativa. Investigacions dutes a terme recentment han demostrat que els tubercles de la planta van estar utilitzats a totes les regions tropicals per les societats de caçadors-recol·lectors com aliment bàsic i font de carbohidrats, i entre elles les poblacions aborígens a Austràlia Central.

A més del seu valor com a font de carbohidrats, C. rotundus, té moltes altres qualitats que han sigut àmpliament reconegudes. Existixen nombrosos relats de l'ús no nutricional de C. rotundus. És esmentat pels metges hipocràtics Teofrast, Plini i Dioscòrides, com a font de perfumeria i medicina. També com a component essencial del «Kyphi» un compost complexe a base d’elements naturals que a mode d’encens era emprat als rituals dels temples egipcis, en cerimònies màgiques i formant part de l’atuell funerari.

 

Preparació del Kyphi a l'antic Egipte. Foto Wikipedia

En una altra investigació (1), l'anàlisi dels compostos químics i microfòssils de la placa dental calcificada de dents antigues, trobats en el jaciment arqueològic d'Al Khiday a Sudan, es va establir que els habitants de la regió consumien esta planta des de fa almenys nou-mil anys. Els investigadors van concloure que la capacitat de C. rotundus d'inhibir el bacteri Streptococcus mutans podia haver contribuït al baix nivell de càries detectat de manera inesperada en estes poblacions.

A la medicina tradicional xinesa (2), C. rotundus ha estat l’herba principal usada per mantenir el «Qi o Txi», (força vital de la salut) per les seues propietats antioxidants, antiinflamatòries, antipirètiques, antidiarreiques, antibacterianes (inhibidores de la formació de la placa dental) i citotòxiques en determinades línies de cèl·lules tumorals humanes, entre altres. En l’actualitat la seua popularitat es posa de manifest en les més de 500 patents emeses en l'última dècada que regeixen el seu ús en diverses formulacions.

A l’Índia C. rotundus, és conegut com a Musta en la medicina ayurvèdica i és una planta que s'ha utilitzat durant segles per les seues propietats medicinals. Se li atribueixen molts beneficis per a la salut, incloent-hi el tractament de malalties del sistema digestiu, com la diarrea, la dispèpsia i l'úlcera gàstrica. També s'ha utilitzat per a tractar la inflamació i la febra. A més, es creu que el Musta pot millorar la salut del fetge i ajudar a reduir el nivell de colesterol en el cos.

Foto Wikipedia

La investigació farmacològica dels compostos químics aïllats d'esta planta fets en l’actualitat (3), indica que poden ser eficaços contra diferents línies cel·lulars tumorals. Les investigacions han demostrat que determinades nanopartícules sintetitzades biològicament per la planta exhibixen una potent activitat anticancerígena i antimicrobiana, la qual cosa suposa un enfocament innovador per a futures intervencions terapèutiques contra el càncer i les infeccions microbianes.

Les males herbes, un canvi de paradigma?

A mode de conclusió, lluny de considerar-se mala herba en el passat, C. rotundus, com s’ha demostrat, era una planta valuosa com a aliment per ser una bona font de carbohidrats i possiblement ja es coneixien les seues qualitats medicinals com s’ha demostrat posteriorment.

El concepte de males herbes va arribar de mans de la agricultura industrialitzada, la revolució verda, i no van ser sinó els mateixos promotors d'aquesta nova forma de cultivar la terra els que van omplir el cap als agricultors sobre la seva maldat. Les seves premisses eren que atreien plagues, competien pels nutrients amb les plantes cultivades, feien malbé la collita o fins i tot feien que els seus camps no estigueren bonics. Ben al contrari, les males herbes, millor anomenades herbes adventícies, són aquestes que inunden els nostres camps de fauna beneficiosa, eviten en gran mesura l'evaporació d'aigua de la terra, l'omplin de microorganismes, eviten la seva erosió, allunyen nematodes, ajuden a altres plantes contra els fongs i altres plagues...etc, què més es pot demanar? Són unes autèntiques heroïnes que hauríem de respectar i tenir sempre a prop, però per descomptat tenint en compte les necessitats del cultiu ja que algunes vegades si poden ser molestes i molt perjudicials, com és el cas de la nostra protagonista.

El gènere Cyperus.

El gènere Cyperus segons la BDBCV (Banc de dades de biodiversitat de la Comunitat Valenciana) està representat a casa nostra per 18 espècies entre les quals s’hi troba la nostra protagonista i una espècie molt semblant, la xufera o xuflera (Cyperus esculentus L.) dels tubercles de la qual, les xufes, s’obté l’orxata de xufa, beguda nutritiva i refrescant tradicional a Espanya i, sobre tot, al País Valencià, elaborada a partir de xufes, aigua i sucre. Si alguna vegada us trobeu davant d’estes plantes, al quadre següent teniu alguns dels trets que us ajudaran a distingir-les:

Cyperus rotundus	Cyperus. esculentus
Inflorescència de color porpra. Fulles mes curtes que la tija i de color verd intens. Tubercles en cadena de sabor amarg fort.	Inflorescència de color groc. Fulles freqüentment més llargues que la tija i de color verd clar. Tubercles solitaris al final del rizoma de sabor ametla suau.

 

Cyperus esculentus. Foto Wikipedia

I per acabar aquest article comentar una experiència personal al voltant dels Cyperus:

«La primera vegada que vaig entrar en contacte amb este gènere de plantes va ser estudiant la vegetació de les dunes del Carabassí, entre els termes de Santa Pola i Elx. Entre les diferents plantes que vaig identificar n’hi havia una que formant rodals creixia al capdamunt de les dunes. Presentava una inflorescència compacta, amb espiguetes grans i a la base de la inflorescència, tenia varies fulles que ultrapassen amplament les flors i li donaven una fisonomia ben característica. Es tractava de la mansega marina (Cyperus capitatus. Vandelli), una planta com moltes altres de les platges que amb els seus rizomes subterranis colonitzava el sistema dunar». Si us abelleix llegir l’entrada que vaig al blog sobre la vegetació dunar podeu fer-ho punxant al següent enllaç:

http://carrasdebeneixama.blogspot.com/p/a-la-tardor-quan-la-xafogor-de.html

Cyperus capitatus. Foto autor

Referències.

(1) https://journals.plos.org/plosone/article?id=10.1371/journal.pone.0100808

(2) https://pmc.ncbi.nlm.nih.gov/articles/PMC4484047/

(3) https://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S0254629921003252#bib0085

El blat bord. El gènere Aegilops i el seu paper en l'evolució del blat

 

Aegilops és un gènere de plantes de la família de les poàcies (abans denominada gramínies) que es coneixen popularment com a aranyetes, blat bord, blat de perdiu o blat de moro, entre altres. Són herbes anuals de mitjana grandària, de tiges erectes que poden assolir els 50 o 60 cm, amb fulles planes o lleugerament encorbades i amb inflorescències en forma d’espiga al final de les tiges. La majoria presenten llargues arestes que ixen de les glumel·les que a mode de bràctees protegeixen les estructures florals. Estes arestes, en assecar-se s’endureixen molt i penetren en el teixit dels sacs d’on costa molt treure-les, d’ací que en castellà també se les coneix amb la denominació de rompesacos.

El nom genèric Aegilops li va ser atorgat per Teofrast i deriva del grec aegilos que significa una herba estimada per les cabres encara que les cabres, una vegada granades les espigues, no solen menjar-se-les degut a les llargues i punxents arestes que presenten.

Este gènere s’hi troba ben representat a les nostres comarques. Consultant la BDBCV (Banc de Dades de Biodiversitat de la C. Valenciana) he trobat nombroses cites de les següents espècies: Aegilops geniculata Roth., Aegilops. Triuncialis L. (sin: Aegilops squarrosa L.), Aegilops ventricosa Tausch. i Aegilops cylindrica Host.

Són herbes majoritàriament ruderals que creixen a les vores de camins, llocs alterats o en camps de conreu i han estat utilitzades bàsicament com a ferratge per al bestiar. Cas a banda és de l’Ae. geniculata, que en molts llocs, en èpoques d'escassetat, com l'any del còlera, en la guerra civil espanyola i en la postguerra, s'arreplegaven les seues espigues d'on s'obtenien uns grans similars a un xicotet gra de blat. Estos grans es molien amb dos pedres i una vegada moltes es passaven per un sedàs per a separar la farina del segó. Amb esta farina basta però nutritiva es pastaven uns xicotets pans que es coïen sota el braser cobert de brases, tal com es feia en l'antiguitat abans de la generalització de l'ús dels forns.

 

Aegilops geniculata. Font Wikipedia

A banda d’estos usos tradicionals, la importància del gènere Aegilops radica en la seua capacitat d’hibridació i el paper que va tenir en l’evolució del blat, o millor dit, dels blats (gènere Triticum), que actualment utilitzem tant per a fer pa com per a la producció de pasta de qualitat (espaguetis, macarrons etc.). Història fascinant que intentaré resumir sense entrar al detall de les complexes interaccions que s’hi van produir a partir dels primers blats silvestres fins arribar als blats que actualment utilitzem.

Un viatge de més de 13.000 anys.

El blat (gènere Triticum), originari del fèrtil Orient Mitjà, ha experimentat un viatge evolutiu a través del temps i de l'espai, evolució que ha sigut modelada per la selecció artificial, des de les espècies silvestres més antigues conegudes fins a les espècies modernes cultivades. Els primers agricultors van aprendre a dirigir l'evolució de les plantes en funció de les seues necessitats, van aprendre a triar les llavors amb característiques desitjables, com a espigues més grans i productives, raquis menys trencadís o grans més voluminosos fàcilment separables de la beina que els envolta, la gluma. Esta selecció artificial va accelerar els canvis evolutius respecte als ritmes naturals que la hibridació o les mutacions que l’exposició a agents físics i químics podrien produir. La creació de varietats de blat amb característiques específiques es va convertir en una ferramenta poderosa per a l'alimentació humana. La humanitat porta més deu mil anys manipulant els gens del blat.

Els blats cultivats a Europa Occidental, als quals em referiré, es van originar a partir dels blats silvestres: Triticum urartu, un dels ancestres evolutius del blat modern que encara es pot trobar hui dia en la naturalesa, i Triticum boeoticum, nadiu d'Àsia Menor, Síria i Palestina.

 

Triticum urartu. Font Wikipedia

Triticum boeoticum. Font Wikipedia

 Del T. boeoticum deriva una altra espècie de blat cultivat, que no és l'antecessora dels nostres blats, però si d'altres espècies cultivades. Eixa espècie és l'espelta menor o espelta petita, (cast: escanda menor o escaña menor), Triticum monococcum que actualment es cultiva en baixes quantitats en el Pròxim Orient i en el Sud-est d'Europa, en general és de baixa productivitat. Hi ha evidencies arqueològiques que ja es consumia en estat silvestre abans de començar a domesticar-se cap el desè i novè mil·lenni abans de Crist. A casa nostra el seu conreu va persistir fins ben entrat el segle XX (anys quaranta) en zones marginals de muntanya, i s'ha conservat el seu nom en català d'espelta petita. En esta època més aviat es destinava a l’alimentació animal ja que no es podia considerar com un blat panificable en el sentit modern del terme. Antigament, es devia consumir com a gra o sèmola (tipus cuscús) o fent algun tipus de massa, coca o galeta.

Espelta menor (Triticum monococcum). Font Wikipedia

 

De la hibridació de T. Urartu i d'una gramínia silvestre del gènere Aegilops, coneguda com a herba de cabres sobre la qual no hi ha acord total però que es considera que és Aegilops speltoides, va sorgir Triticum turgidum ssp dicoccoides (o T. dicoccoides), espècie silvestre que quan es va domesticar va donar lloc a Triticum turgidum ssp dicoccum (o T. dicoccum), també conegut a casa nostra amb els noms populars com espelta bessona o blat midoner silvestre, entre altres, escaña almidonera, escanda de dos carreras, pisana o trigo almidonero en altres regions de la Península Ibèrica, blé de Jérusalem o amidonnier a França, farro a Itàlia (d’on deriva la paraula farina) o Emmer a Dinamarca, Holanda, Anglaterra o Alemanya. L'espelta bessona va ser el blat més conreat en els inicis de l'agricultura. És més productiva que l'espelta petita i molt lentament va anar substituint-la i va subsistir com a conreu marginal en zones de muntanya fins la primera meitat del darrer segle.

 

Aegilops speltoides. Font Wikipedia

Espelta bessona (Triticum turgidum ssp dicoccum). Font Wikipedia

L'especie a que pertany l'espelta bessona, T. turgidum, és la que aglutina els blats durs (T. durum), que s'utilitzen per a fer sèmola i pasta, ja que en moldre’ls no fan una farina fina, sinó una sèmola, tot i que hi ha varietats més o menys dures. Estrictament tampoc és un blat panificable, malgrat que en els països productors de blat dur també s'utilitza per a fer pa. Habitualment són blats més difícils de pastar perquè la massa és poc extensible. Probablement, l'ús antic de l'espelta bessona també devia ser per a consumir en gra, i alguna mena de coca o galeta. Històricament també s'havia utilitzat per a l'obtenció de midó i d'aquí el seu nom francès d'amidonnier. Este blat també presenta els grans coberts per la gluma.

Després d'un temps de domesticar-se, es va produir en este blat una mutació que va conduir al fet que la base de la gluma es desintegrara a la maduresa alliberant la llavor, és a dir, la llavor quedà nua, al mateix temps que l'eix de l'espiga (el raquis) es va fer resistent al trencament. És el conegut com Triticum turgidum ssp durum. Actualment esta espècie és l'única que s'usa en l'elaboració de pasta de qualitat (espaguetis, macarrons etc.).

 

Blat dur (Triticum turgidum ssp durum). Font Wikipedia

I arribem per fi al blat usat per a l’elaboració del pa blanc on de nou el protagonista n’és una altra espècie del gènere Aegilops. A partir d’encreuaments i mutacions entre Triticum turgidum i Aegilops tauschii (o Aegilops squarrosa) sorgeix el que actualment es coneix com blat fariner, blat comú, blat xeixa, blat candial, forment...etc, és tracta de Triticum aestivum, l’espècie cultivada més abundant a les latituds altes dels dos hemisferis, emprada per obtenir farina destinada a l’elaboració de pa, i que també s’hi pot trobar assilvestrat als marges dels cultius.

Aegilops tauschii (o Aegilops squarrosa). Font Wikipedia

 

Triticum aestivum. Font Wikipedia

Una subespècie de T. Aestivum és l’espelta (Triticum spelta o Triticum aestivum ssp. spelta), que no s’ha de confondre amb l’espelta menor o l’espelta bessona descrites anteriorment. És una espècie de blat que només es pot plantar a zones fredes i muntanyoses, que va caure pràcticament en desús i només es va conservar en indrets de clima o terres poc adequades per al blat comú com ara els climes més freds d'algunes zones del centre d'Europa. La producció d’espelta a Europa es concentra principalment en Alemanya i Suïssa, que en són també els principals consumidors. A la península Ibèrica, el cultiu d’espelta es concentra principalment a Astúries, on es ve conreant de manera tradicional des de fa segles per a l’elaboració de pa, i on la producció es basa en varietats tradicionals locals que no han estat sotmeses a processos de millora més enllà de la selecció realitzada pels propis agricultors. Tot i això, com a conseqüència del creixent interès del sector de l’alimentació saludable i ecològica, i de la demanda puntual d’altres països consumidors, en els darrers anys s’ha experimentat una expansió del cultiu a altres zones de l’Estat, principalment als secans més freds de Castella i Lleó i Castella-la Manxa (Guadalajara). És una planta molt resistent al fred i a les malalties que no ha experimentat les alteracions genètiques de les plantes conreades intensivament. La farina d'espelta resultant és rica en proteïnes, carbohidrats, sals minerals com magnesi, fòsfor, ferro i potassi, i vitamines A, B i E. El seu consum diari reduïx els nivells de colesterol i regula el metabolisme. Oferix major quantitat d'aminoàcids essencials que el blat comú i també el supera en riquesa vitamínica i minerals. La farina d’espelta per les seus propietats nutritives s’ha posat de moda malgrat ser sensiblement més cara que la del blat comú.

 

Triticum spelta o Triticum aestivum ssp. spelta. Font Wikipedia

Com he comentat abans, he intentat fer un resum de l’evolució dels blats a partir dels primers blats silvestres fins als que actualment utilitzem per a l’elaboració de pa, sense entrar a detallar-ne la composició cromosòmica per no fer farragosa la lectura i no cansar el/la lector/a, dotació que s’indica als quadres següents:

 

Font Wikipedia

Diploide: AA, BB, DD     Tetraploide: AABB       Hexaploide: AABBDD