Cyperus rotundus, la pitjor malesa del món

  

La jonça (Cyperus rotundus L.), és una herba rizomatosa de la família de les ciperàcies (Cyperaceae) que creix a les vores dels camins, llocs alterats i en camps de conreu, on la seua eradicació suposa un greu problema per als agricultors per les afeccions que la seua presència genera als cultius. En català se la coneix també amb les denominacions de castanyola, xúncia, junça o xuflera borda, entre altres i en castellà com a castañuela o juncia.

 

Mates de C. rotundus envaïnt un camp de cultiu a Beneixama. Foto autor

A la Vall de Beneixama, segons diversos informadors, es coneix com a sisca o cisca, encara que un d’ells va em fer referència a la doble denominació: sisca i xúncia. Pellicer, al Costumari botànic (vol 2), també arreplega el terme sisca referint-se a la planta de la família de les poàcies (gramínies) Imperata cylindrica L., molt estès pels pobles de Diània. Per altra banda, el DCVB (Diccionari català-valenciá-balear) arreplega la denominació de sisca per a una altra gramínia, Phragmites communis que creix a llocs aigualosos.

 

Camp totalment colonitzat per C. rotundus. Foto autor

C. rotundus i I. cylindrica comparteixen la propietat de ser plantes rizomatoses invasores de cultius molt difícils d’eradicar, d’ací la possible assimilació del terme sisca pels agricultors de la Vall de Beneixama.

 

Esquerra, C. rotundus, dreta, I. cylindrica, amb el sistema de rizomes que caracteritzen ambdues plantes. Foto Wikipedia-autor

Parlem de la planta.

La jonça és una herba relativament petita, fins a 40 cm d’alçada. La part aèria la conforma una tija de secció triangular d’1 a 1,5 mm de grossor i fulles basals de color verd obscur, més curtes que la tija, a la part superior de la qual, se situen les inflorescències formades per espiguetes allargades i planes de color bru rogenc que apareixen a sobre de peduncles que tenen forma de radis. Però la part més interessant de la planta és el seu sistema radicular que pot penetrar a més d’un metre de profunditat i que està compost per bulbs on es desenrotllen els rizomes que prenen la forma de fils prims una vegada que la planta madura i produeixen cadenes de tubercles (les xufles); d’on poden brollar noves plantes o més tubercles.

 

Detall de la inflorescència. Foto autor

Els rizomes poden créixer en qualsevol direcció en el terreny. Els que creixen cap amunt i aconsegueixen la superfície del terreny s'engrandeixen i formen una estructura comunament dita «bulb basal, o bulb tuberós», que produeix plançons, arrels i altres rizomes. Els rizomes que creixen cap avall o horitzontalment formen tubercles individuals o cadenes de tubercles de forma el·lipsoïdal de 2 a 3 cm de longitud i 1 cm d’amplària quan maduren. Les cadenes de tubercles es localitzen en els primers 20 centímetres del sòl i poden romandre viables i latents durant molts anys. 

Sistema radical. Foto Wikipedia

 

Detall del sistema radical. Foto wikipedia-autor

Esta conformació del sistema radical fa que la multiplicació de la planta siga principalment vegetativa i que la planta siga molt difícil d’eradicar. La multiplicació és afavorida per tota labor del sòl que fraccione les cadenes de tubercles (llaurat amb rella o discos). Cada fraccionament de la cadena elimina la latència dels tubercles tornant a rebrotar noves plantes.

Perjudicis en l’agricultura.

C. rotundus és considerada com una de les males herbes pitjors del món. Esta és una designació apropiada per a una espècie coneguda en molts més països que qualsevol altra mala herba, la qual infesta moltíssimes collites diferents en l'àmbit mundial. Creix en tots els tipus de terres i pot sobreviure en les temperatures més altes conegudes en l'agricultura. A causa del seu creixement ràpid ajudat per la seua habilitat per a produir un sistema extens de rizomes i tubercles, pot arribar a formar colònies denses desplaçant plantes natives i competint per l’aigua, els nutrients, CO₂ i O2, amb les plantes cultivades. 

 

.Conjunt de rizomes i tubercles arrancats despés de llaurar un camp. Foto autor

 Però a banda d’aquesta competència interespecífica, els perjudicis més greus que C. rotundus produeix sobre l’agricultura es deuen a les seues propietats alelopàtiques, és a dir, els efectes que els metabolits secundaris produïts per la planta tenen sobre la germinació i creixement dels cultius. C. rotundus  produeix substàncies com polifenols i sesquiterpens que inhibixen el creixement i/o desenrotllament d'altres males herbes i de les plantes cultivades. Nombroses investigacions dutes a terme arreu del món han demostrat que la presència d’esta planta en diversos cultius, com ara, cotó, panís, arròs, soja, canya de sucre, tomates, cogombres, safanòries... i altres, ha produït un descens considerable en el rendiment de les collites.

Una mala herba que no és tan mala!

No obstant això que acabe d’enunciar, la història dels usos que s’ha fet de C. rotundus no és tan negativa. Investigacions dutes a terme recentment han demostrat que els tubercles de la planta van estar utilitzats a totes les regions tropicals per les societats de caçadors-recol·lectors com aliment bàsic i font de carbohidrats, i entre elles les poblacions aborígens a Austràlia Central.

A més del seu valor com a font de carbohidrats, C. rotundus, té moltes altres qualitats que han sigut àmpliament reconegudes. Existixen nombrosos relats de l'ús no nutricional de C. rotundus. És esmentat pels metges hipocràtics Teofrast, Plini i Dioscòrides, com a font de perfumeria i medicina. També com a component essencial del «Kyphi» un compost complexe a base d’elements naturals que a mode d’encens era emprat als rituals dels temples egipcis, en cerimònies màgiques i formant part de l’atuell funerari.

 

Preparació del Kyphi a l'antic Egipte. Foto Wikipedia

En una altra investigació (1), l'anàlisi dels compostos químics i microfòssils de la placa dental calcificada de dents antigues, trobats en el jaciment arqueològic d'Al Khiday a Sudan, es va establir que els habitants de la regió consumien esta planta des de fa almenys nou-mil anys. Els investigadors van concloure que la capacitat de C. rotundus d'inhibir el bacteri Streptococcus mutans podia haver contribuït al baix nivell de càries detectat de manera inesperada en estes poblacions.

A la medicina tradicional xinesa (2), C. rotundus ha estat l’herba principal usada per mantenir el «Qi o Txi», (força vital de la salut) per les seues propietats antioxidants, antiinflamatòries, antipirètiques, antidiarreiques, antibacterianes (inhibidores de la formació de la placa dental) i citotòxiques en determinades línies de cèl·lules tumorals humanes, entre altres. En l’actualitat la seua popularitat es posa de manifest en les més de 500 patents emeses en l'última dècada que regeixen el seu ús en diverses formulacions.

A l’Índia C. rotundus, és conegut com a Musta en la medicina ayurvèdica i és una planta que s'ha utilitzat durant segles per les seues propietats medicinals. Se li atribueixen molts beneficis per a la salut, incloent-hi el tractament de malalties del sistema digestiu, com la diarrea, la dispèpsia i l'úlcera gàstrica. També s'ha utilitzat per a tractar la inflamació i la febra. A més, es creu que el Musta pot millorar la salut del fetge i ajudar a reduir el nivell de colesterol en el cos.

Foto Wikipedia

La investigació farmacològica dels compostos químics aïllats d'esta planta fets en l’actualitat (3), indica que poden ser eficaços contra diferents línies cel·lulars tumorals. Les investigacions han demostrat que determinades nanopartícules sintetitzades biològicament per la planta exhibixen una potent activitat anticancerígena i antimicrobiana, la qual cosa suposa un enfocament innovador per a futures intervencions terapèutiques contra el càncer i les infeccions microbianes.

Les males herbes, un canvi de paradigma?

A mode de conclusió, lluny de considerar-se mala herba en el passat, C. rotundus, com s’ha demostrat, era una planta valuosa com a aliment per ser una bona font de carbohidrats i possiblement ja es coneixien les seues qualitats medicinals com s’ha demostrat posteriorment.

El concepte de males herbes va arribar de mans de la agricultura industrialitzada, la revolució verda, i no van ser sinó els mateixos promotors d'aquesta nova forma de cultivar la terra els que van omplir el cap als agricultors sobre la seva maldat. Les seves premisses eren que atreien plagues, competien pels nutrients amb les plantes cultivades, feien malbé la collita o fins i tot feien que els seus camps no estigueren bonics. Ben al contrari, les males herbes, millor anomenades herbes adventícies, són aquestes que inunden els nostres camps de fauna beneficiosa, eviten en gran mesura l'evaporació d'aigua de la terra, l'omplin de microorganismes, eviten la seva erosió, allunyen nematodes, ajuden a altres plantes contra els fongs i altres plagues...etc, què més es pot demanar? Són unes autèntiques heroïnes que hauríem de respectar i tenir sempre a prop, però per descomptat tenint en compte les necessitats del cultiu ja que algunes vegades si poden ser molestes i molt perjudicials, com és el cas de la nostra protagonista.

El gènere Cyperus.

El gènere Cyperus segons la BDBCV (Banc de dades de biodiversitat de la Comunitat Valenciana) està representat a casa nostra per 18 espècies entre les quals s’hi troba la nostra protagonista i una espècie molt semblant, la xufera o xuflera (Cyperus esculentus L.) dels tubercles de la qual, les xufes, s’obté l’orxata de xufa, beguda nutritiva i refrescant tradicional a Espanya i, sobre tot, al País Valencià, elaborada a partir de xufes, aigua i sucre. Si alguna vegada us trobeu davant d’estes plantes, al quadre següent teniu alguns dels trets que us ajudaran a distingir-les:

Cyperus rotundus	Cyperus. esculentus
Inflorescència de color porpra. Fulles mes curtes que la tija i de color verd intens. Tubercles en cadena de sabor amarg fort.	Inflorescència de color groc. Fulles freqüentment més llargues que la tija i de color verd clar. Tubercles solitaris al final del rizoma de sabor ametla suau.

 

Cyperus esculentus. Foto Wikipedia

I per acabar aquest article comentar una experiència personal al voltant dels Cyperus:

«La primera vegada que vaig entrar en contacte amb este gènere de plantes va ser estudiant la vegetació de les dunes del Carabassí, entre els termes de Santa Pola i Elx. Entre les diferents plantes que vaig identificar n’hi havia una que formant rodals creixia al capdamunt de les dunes. Presentava una inflorescència compacta, amb espiguetes grans i a la base de la inflorescència, tenia varies fulles que ultrapassen amplament les flors i li donaven una fisonomia ben característica. Es tractava de la mansega marina (Cyperus capitatus. Vandelli), una planta com moltes altres de les platges que amb els seus rizomes subterranis colonitzava el sistema dunar». Si us abelleix llegir l’entrada que vaig al blog sobre la vegetació dunar podeu fer-ho punxant al següent enllaç:

http://carrasdebeneixama.blogspot.com/p/a-la-tardor-quan-la-xafogor-de.html

Cyperus capitatus. Foto autor

Referències.

(1) https://journals.plos.org/plosone/article?id=10.1371/journal.pone.0100808

(2) https://pmc.ncbi.nlm.nih.gov/articles/PMC4484047/

(3) https://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S0254629921003252#bib0085