El cotó és una fibra tèxtil vegetal que creix al voltant de les llavors del cotoner, un arbust del gènere Gossypium, pertanyent a la família de les malvàcies, originari de les regions tropicals i subtropicals. Hui dia, arreu del món existeixen quatre espècies autòctones domesticades de cotó: G. arboreum a l'Índia i Pakistan, G. herbaceum a Sud d'Àfrica i Aràbia, G. hirsutum a Amèrica central, Mèxic, Carib i Florida i G. barbadense en Amèrica del sud i Colòmbia. La majoria del cotó produït prové de G. hirsutum.
Plantació de cotó. Foto Wikipèdia
La planta del cotó té una història bastant desconeguda amb una gran importància econòmica i cultural que es remunta alguns mil·lennis abans de la nostra era, i si va arribar a ser tan cultivat i demandat va ser per les seues fibres llargues i fortes que són ideals per a la fabricació de teixits. La meitat de les fibres empleades hui dia per la indústria tèxtil procedeixen d'esta planta.
Mata de cotó, detall del fruit. Foto Wikipèdia
El cotó té les seues arrels en diverses parts del món. Es creu que va ser domesticat de manera independent en almenys quatre regions diferents: la Vall de l'Indus a l'Índia i el Pakistan, Aràbia i Síria, Mesoamèrica i Sud-amèrica. El seu cultiu va començar fa uns 6.000 anys a la Vall de l'Indus i els seus habitants van ser els primers a fer-lo servir per fer roba. .
A Mesoamèrica, les llavors més antigues de la varietat G. hirsutun trobades en una caverna de la vall de Tehuacán, Mèxic, daten del 8.000 aC. i al voltant del 3.000 aC. es va iniciar el processament de la fibra del cotó a Mèxic i Arizona. Al Nord del Perú, on el cotó era un cultiu essencial molt abans que arribara a Europa, al lloc arqueològic pre-Inca, Huaca Prieta, s’hi van trobar restes de peces de vestir i cordatges fets de cotó, l'antiguitat de les quals es remunta al 2.500 aC.
L’arbre que feia llana
Els grecs van ignorar el cotó fins a l'època d'Alexandre Magne, tal vegada perquè estaven molt apegats al lli (Linum usitatissimum). «Hi ha arbres on creix la llana», frase que s'atribuïx al viatger, geògraf i escriptor grec Megàstenes (aprox. 350-290 aC.) i que evidencia l’opinió que tenien els grecs sobre l’origen del cotó. La conquesta de l'imperi Aquemènida per Alexandre Magne i el contacte de l'Imperi Macedoni amb els regnes de l'Hindustan, va crear un nexe cultural entre orient i occident que va propiciar l’establiment de relacions comercials que van introduir el cotó de la Pèrsia preislàmica i el de la Vall de l'Indus, fins a Europa i la península Aràbiga des d’on el cotó arribaria a la Península Ibèrica de la mà de la dinastia Omeia. L’historiador grec Heròdot (aprox.484-425 aC.), en tornar del seu viatge a l’Índia l’any 445 aC., escrigué referint-se a la planta del cotó: «Hi ha arbres que creixen silvestres que produïxen llana millor i més fina que la de les ovelles». Qualitats que van motivar als soldats d'Alexandre a canviar les seues vestimentes de llana per les de cotó de l'Índia.
Gravat, l'arbre que feia llana. Foto Wikimedia
Durant l’Edat Mitjana, època de notícies confuses i fantasioses, l'origen desconegut del cotó i la seua semblança amb la llana van motivar de nou la idea d'un arbre del qual creixia llana o donava ovelles com a fruit. En una obra de memòries de viatge de caràcter fantàstic, d’autor anònim, titulada «Els viatges de Sir John Mandeville» o «El llibre de les meravelles del món», publicada entre 1357 i 1371 i escrita sota pseudònim pel personatge llegendari del mateix nom, es manifestava com veritable el fet que: «a l'Índia creix un arbre meravellós que cria xicotets corders en l'extrem de les seues branques i eren tan flexibles que s'inclinaven per a permetre menjar als corders quan tenien gana». D’ací que en l'idioma Alemany cotó es traduïsca com «Baumwolle», literalment «arbre de llana» (Baum significa arbre i Wolle significa llana).
Gravat, l'arbre que feia llana. Foto La Brújula Verde
El cotó a l'Imperi Britànic i la Revolució Industrial
La Companyia Britànica de les Índies Orientals (fundada en 1.600 i dissolta en 1.874) va ser una de les entitats comercials més poderosa de la seua època i va dominar la presència colonial de l'Imperi Britànic sobre el subcontinent indi centrada en el comerç del cotó i altres productes com la seda, els tints o el te.
Abans de 1.750, alguns historiadors creuen que l'Índia era el fabricant més important de teixits en el comerç mundial, produint al voltant del 25% de la producció industrial del món en eixa època, producció que s’havia basat en la tecnologia de telers manuals. Després de 1.750, això va canviar dràsticament i, a mitjan segle XIX, la major part de la producció tèxtil s'havia traslladat a Gran Bretanya amb la mecanització que s’hi va produir com a conseqüència de la Revolució Industrial amb aparició dels telers mecànics impulsats inicialment per la força hidràulica i posteriorment per màquines de vapor. Així, en lloc d'exportar teles (un ben manufacturat), l'Índia es va convertir en exportadora de cotó (una matèria primera). Este procés, que va durar cent anys, va provocar la desindustrialització de l’Índia i va significar que gran part dels beneficis per convertir el cotó en tela es dirigien ara cap a Gran Bretanya en lloc de l'Índia, on estava el cotó. Els industrials britànics també van anar amb compte de no deixar que la nova tecnologia arribara a les mans dels competidors a l'Índia.
La Companyia Britànica de les Índies Orientals importava de l’Índia tèxtils de cotó semi-processat com el calicó i el chintz1, importació que prompte va entrar en competència amb els fabricants que utilitzaven com a matèria primera el lli i la llana, la qual cosa va provocar que el Parlament promulgara l'any 1.700, la Calico Act (Llei del Calicó) mitjançant la qual es van prohibir les importacions de teixits de cotó indis i va impulsar el creixement de la indústria tèxtil cotonera anglesa. En conseqüència la Companyia, que conservava el domini sobre el comerç amb l’Índia, va passar de set la importadora de teles a la importació de matèries primeres. I a l’Índia, milions de treballadors van perdre les seues ocupacions i van haver de treballar en l'agricultura de cultius comercials, específicament, cotó sense processar, per a sobreviure.
Vestits elaborats amb Chintz (Indianes). Foto Museu Victoria and Albert
A mitjan segle XVIII, cada vegada més mercaders anglesos arribaven a les costes de l'Índia demandant cotó brut en lloc de tèxtils. L’enviaven de tornada a les fàbriques angleses on les màquines el filaven per a convertir-ho en fils per a produir tèxtils en massa. El resultat? Tones de teixits barats fabricats en Anglaterra van inundar els mercats d’Europa i l'Índia. Els venedors de teles fetes a mà en els mercats indis no podien competir amb les teles angleses de menor preu. Els teixidors indis i els que venien els seus productes es van quedar sense treball. Este canvi en la producció va tindre un impacte negatiu en el desenrotllament industrial de l'Índia a llarg termini. La desindustrialització va provocar fams generalitzades, migracions massives (ja que els teixidors buscaven noves ocupacions) i la desestabilització dels mercats en tota la regió.
Mahatma Gandhi va descriure el procés amb estes paraules:
Els anglesos compren el cotó indi en el camp, arreplegat per treballadors indis a canvi de set centaus al dia, mitjançant un monopoli opcional.
El cotó és enviat a les illes britàniques, un viatge de tres setmanes a través de l'Oceà Índic, cap al Mar Roig, pel Mediterrani, després a través de Gibraltar, la Badia de Biscaia, i finalment per l'Atlàntic fins a Londres.
El cotó és transformat en roba en Lancashire. Als treballadors els paguen xílings en lloc de penics indis. Els treballadors Britànics tenen l'avantatge de millors pagaments, però l'empresa d'acer d'Anglaterra obté el guany per construir fàbriques i màquines. Pagaments, guanys; totes són invertides a Anglaterra.
El producte acabat és enviat a l'Índia en vaixells. Els capitans, oficials i mariners d'estos vaixells, els pagaments dels quals cal satisfer, són anglesos. Els únics hindús que guanyen són els pocs lascars que fan el treball brut a bord dels pots per uns escassos centaus al dia.
La roba és finalment venuda a reis i terratinents de l'Índia els qui tenen els diners per a comprar la roba dels pobres llauradors que treballen tot el dia per uns pocs centaus.
La ciutat Britànica de Manchester va adquirir des del segle XVIII el sobrenom de Cottonopolis (cotton: cotó en anglès; polis: ciutat en grec), una ciutat centrada en la producció de teles de cotó.
Filatura de cotó a Manchester. Foto Wikipèdia
El cotó és el rei
Però quan l'Índia no va poder continuar satisfent les necessitats de la indústria cotonera mecanitzada de l'Imperi Britànic, els anglesos van haver de recórrer al cotó d’Amèrica del Nord. El cotó americà va començar a penetrar en els mercats mundials en la dècada de 1.790; al 1.800, el 25% del cotó que arribava a Liverpool (el port de cotó més gran del món) provenia del sud dels Estats Units, vint anys més tard aquesta xifra havia augmentat fins al 59%, i al 1850 arribaria al 72%. El cotó americà va capturar mercats de tot el món d'una manera que poques matèries primeres ho havien fet fins eixe moment. Els cultivadors als Estats Units del sud van dominar la producció d’esta matèria primera més important perquè tenien una combinació clau: grans territoris recentment conquistats després de l'expulsió dels seus habitants natius, abundant mà d'obra esclava disponible a partir del declivi de l'agricultura de tabac i l'accés al capital europeu; és per això que els Estats Units es van convertir per primera vegada en una potència important per a l'economia global, en part gràcies a l’exportació de cotó i al creixement de la indústria manufacturera que van experimentar els estats del Nord.
Gravat "el cotó és el rei". Foto Wikimèdia
Però mentre que l'economia dels estats del Nord es basava en el desenrotllament industrial amb una aposta pel treball lliure que va fomentar una moralitat antiesclavista, els estats del sud basaven la seua economia amb el monocultiu i l’exportació del coto obtingut amb mà d’obra esclava, la principal font d’ingressos per a la Confederació. «Cotton is King» (el cotó és el rei) és la frase que va ser utilitzada per polítics i líders econòmics del Sud com a lema per ressaltar la importància del cotó en l'economia sudista. També s’utilitzava per argumentar que, gràcies a la seva producció, el Sud tenia un poder econòmic que el feia essencial per a la indústria mundial, i que això donaria un gran poder de negociació en cas de conflicte amb el Nord.
El cotó i la Guerra de Secessió americana, conseqüències
L’abolició de l’esclavitud es va convertir la font central de l’escalada de la tensió política entre els estats del Nord i el Sud, que va desembocar en una guerra civil, la Guerra de Secessió (1861-1865), les conseqüències de la qual també va arribar a Europa. La Unió va bloquejar el comerç de cotó del Sud la qual cosa va generar una greu escassetat de matèria primera per a les fàbriques europees. Esta interrupció en el subministrament de cotó es coneix com la «Crisi del Cotó» que va tenir els seus efectes:
Gravat. Plantació de cotó amb mà d'obra esclava. Foto Wordpress
Les fàbriques tèxtils britàniques van
ser les més afectades per la falta de cotó. Milers de treballadors
tèxtils, coneguts com «els desocupats del cotó», van perdre la
seua ocupació degut al tancament o la reducció de la producció a
les fàbriques. Les vagues i protestes van augmentar a causa de les
dificultats econòmiques derivades de la pèrdua d'ocupació. En
algunes ciutats industrials del nord d'Anglaterra, com Manchester, la
desocupació i la pobresa van augmentar significativament. Això va
generar un debat sobre l'ètica de l'esclavitud en el sud dels EUA i
va alimentar el moviment abolicionista a Europa.
A més, l'escassetat va forçar les nacions europees a buscar altres fonts de cotó. Un dels majors beneficiats d'este canvi va ser Egipte, les plantacions de cotó del qual van començar a expandir-se i a produir varietats d'alta qualitat que van poder substituir al cotó estatunidenc.
Per altra banda, la crisi del cotó va incentivar la innovació tecnològica a les fàbriques tèxtils. Alguns empresaris van començar a experimentar amb noves tècniques de producció i amb l'ús de cotó de menor qualitat o mescles de fibres, encara que estes solucions no van poder substituir completament el cotó estatunidenc en termes de qualitat. També s’hi van produir canvis en l'organització de la indústria amb l'ús de més maquinària i l'adaptació a les noves fonts de cotó.
Una vegada que va acabar la Guerra de Secessió i la Unió va resultar victoriosa, les exportacions de cotó des del sud dels Estats Units es van reprendre, però l'equilibri mundial del mercat del cotó havia canviat. Les alternatives al cotó estatunidenc continuaven sent importants i alguns països productors de cotó com Egipte i l'Índia, van continuar sent actors clau en el subministrament mundial de cotó. A llarg termini, la indústria cotonera d'Europa es va diversificar quant a les seues fonts d’esta matèria primera, la qual cosa va fer menys vulnerable a la indústria tèxtil europea a futures interrupcions en el subministrament del cotó estatunidenc. A l’economia capitalista mundial s’hi va implementar un nou ordre.
Sobre l’origen de la paraula cotó.
Com ja he comentat, el cotó entrà en la Península Ibèrica de la mà dels àrabs de la dinastia Omeia que denominaven aquesta planta al-qutn. En l’àrab andalusí este terme amb la pèrdua per afèresi de l’article al va començar pronunciant-se qútun amb accentuació plana que prompte derivaria en qutún (aguda) i posteriorment qotón.
D’esta forma andalusí és d’on deriven la resta de denominacions de la Península Ibèrica, de nou amb la inclusió de l’article al: al-cotó en un primitiu romanç aragonès que per afèresi donaria cotó en català, algodón en castellà i algodão en portuguès.
Les formes sense article es considera que van passar de l’àrab a la resta de llengües d’Europa com a conseqüència del comerç medieval pel Mediterrani occidental i donarien cotone en italià, coton en occità i francès, cotton en anglès, katoen en holandès i kattum en alemany.
Més arbres que donen cotó.
Però no sols produeixen cotó les plantes del gènere Gosypium. A la mateixa família de les malvàcies pertanyen altres dos arbres esvelts, amb troncs coberts d’espines, dels gèneres Ceiba i Bombax, els fruits dels quals tenen fibres semblants al cotó.
Parlem de la ceiba (Ceiba petandra). És un arbre natiu de Mesoamèrica encara que també té una àmplia distribució a les zones subtropicals. Era l’arbre sagrat per als maies que l’anomenaven «Ax che», és a dir, l'arbre de la vida o arbre suprem. Els maies creien que aquest arbre connectava el cel i el cosmos amb els seus braços i branques, primer amb la terra a través del tronc i després amb l'inframón amb les seves arrels. La seva fibra denominada kapok és lleugera, resistent a l'aigua i altament inflamable. El kapok no es pot teixir però serveix com a material per a omplir coixins, matalassos, etc., i per ser lleugera i impermeable, per a la fabricació de jupetins salvavides, flotadors i demès accessoris nàutics.
 |
| Ceiba petandra. Detalls de l'arbre i del fruit. Foto Pixabay |
El segon és el «kapok, silk cotton tree» o arbre de cotó de seda també conegut com cotó vermell, pel color rogenc de les seues flors. És el Bombax ceiba que s’hi troba en zones tropicals d’Àsia, Àfrica i Amèrica. Este arbre apareix anomenat al Rig-veda (col·lecció d'himnes antics i sagrats de l'hinduisme) com Shalmali. En la tradició hindú és considerat un arbre sagrat símbol de fertilitat i prosperitat i té diverses aplicacions tant en la medicina tradicional com en la cultura. En algunes regions, les seues flors i fruits s'utilitzen en cerimònies religioses i rituals i en algunes creences, s'associa amb el déu Shiva. A l’Himne dedicat al matrimoni s’indica que del Shalmali s’extrau la fusta per al carro que porta a la núvia en la cerimònia nupcial. Els fruits d’este arbre tenen fibres semblants al cotó i han estat utilitzades com a substitut del cotó real com a farciment per a matalassos, coixins, etc., i les seues flors són un dels ingredients que s'inclouen en el te xinès d'herbes.
 |
| Bombax ceiba. Detall de les flors i del fruit. Foto Wikipèdia |
Però, no és or tot el que lluu!
La collita del cotó es fa quan s'obrin les seues càpsules, habitualment entre mitjan estiu i la tardor. Les càpsules se separen de la tija amb màquines recol·lectores que n’extreuen el cotó sense danyar la planta, o per màquines que agafen les càpsules senceres, encara que a alguns països subdesenvolupats continua sent recollit manualment.
Una vegada collit el cotó s’ha de procedir al desgranatge, operació que consisteix en separar les llavors de les fibres que l'envolten. Esta operació produeix grans quantitats de residus sòlids: les llavors (que poden servir com a aliment per als animals) i altres productes de rebuig. A més, el procés emet contaminants com la pols de cotó. Els problemes principals per a la salut sorgeixen durant el procés del desgranatge i es relacionen amb l'exposició a nivells excessius de pols de cotó. La bronquitis crònica, una disminució gradual de la funcionalitat pulmonar i sobre tot la bissinosis, una malaltia respiratòria greu que produeix un estrenyiment de les vies respiratòries (síndrome similar a l'asma) causat per la inhalació de partícules de cotó en són algunes d’elles. Els experts creuen que una toxina produïda per bacteris presents en el cotó en floca es mescla amb la pols de cotó i provoca la malaltia.
Amb la finalitat de reduir la incidència del cuc rosat del cotó (Pectinophora gossypiella) en els residus, en certs països es regula estrictament el transport i l'eliminació de les llavors de cotó i altres residus. On ho permeten els reglaments, les llavors són enviades als molins per extreure’n l'oli. Una altra manera d'eliminar els residus produïts pel desgranatge és transformar-los en adob, o també sotmetre'ls a fumigació, esterilització o incineració. En alguns països es cremen els residus a l'aire lliure, causant molèsties, contaminació atmosfèrica i problemes d'olor.
Però a banda d'açò hi ha el problema de l’aigua. El cultiu del cotó juntament amb el de l'arròs, la canya de sucre, la soja i els alvocats, són els que més aigua necessiten i són en part els responsables de l'escassesa hídrica que afecta al voltant d’un 40% de la població mundial. Un informe de l'Organització de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura (FAO) va estimar en 2021 que a escala mundial l'agricultura representa el 72% de totes les extraccions d'aigües amb finalitats de reg, i un altre informe de la UNESCO de 2022 estimava que 2.200 milions les persones no van tindre accés a l’aigua potable gestionada de manera segura.
Un dels casos emblemàtics del mal maneig dels recursos hídrics és el dels rius Amur Darya i Syr Darya. L'excessiva extracció d'aigua d'eixos rius d'Àsia Central per al reg de cultius de cotó van acabar assecant quasi per complet la mar d’Aral, llac que va arribar a ser el quart més gran del món. El llac va començar a assecar-se després que a la dècada de 1.960, les autoritats de l'antiga Unió Soviètica van dissenyar i desenrotllar un pla per a convertir els territoris desèrtics d'Àsia Central en el major centre cotoner del món. Atès que el clima àrid de la regió no possibilitava el cultiu de la planta en condicions naturals van haver de recórrer al regadiu. Van ser construïdes desenes de preses i embassaments, i una xarxa de canals de més de 30.000 quilòmetres de recorregut. Primer es va desviar a les plantacions un terç del cabal que normalment arribava al mar d'Aral, encara que progressivament eixa quantitat va anar augmentant fins a aconseguir els 50.000 milions de metres cúbics anuals. El pla va eixir com s'havia esperat i, gràcies al mateix, la Unió Soviètica va liderar durant dècades la producció mundial de cotó, encara que a un preu molt alt: deixar sense aigua el gegantesc llac i condemnar-lo a la desaparició. L'èxit econòmic obtingut va fer menysprear inicialment el problema, la qual cosa prompte es va demostrar un error. I un informe del National Geographic de 2024 va donar compte que el desastre ambiental continua afectant algunes comunitats a l'oest d'Uzbekistan. Este cas pot servir per a il·lustrar l'alt nivell d'aigua que requerix este cultiu per a subsistir i expandir-se.
Disminució de la superfície del mar d'Aral des de 1960. Foto Geomagazine
Segons els càlculs de la Water
Footprint Network (xarxa
d’organitzacions que estudien la petjada hídrica de determinats
cultius i fan propostes d’optimització), el cotó té una
petjada hídrica mitjana mundial de 6.055 litres per quilogram de
cotó produït i varia d’un lloc a
un altre. Els càlculs de la WFN
assenyalen que el teixit fabricat amb cotó procedent de la Xina és
de 6.000 litres per quilogram, mentre que per al cotó dels EUA és
de 8.100 litres per quilogram i el produït a l'Índia és el més
alt, arribant a 22.500 litres per quilogram.
En l’actualitat el cotó en floca o fibra es cultiva principalment a l’Índia, país que s'anota el 25% de la producció mundial, seguit per Xina (22%), els Estats Units (15%), el Brasil (13%) i el Pakistan (4%).
 | ||
| Plantació de cotó a la URSS. Foto Kikipèdia |
1 El calicó, o calicot també anomenat erròniament percal, és un teixit originari de l’Índia on és fabricava ja al segle XI, fet amb fils de cotó cardats la qual cosa dona a la seva superfície una textura de vellut, normalment estampat per una cara amb colors vius i brillants que és van popularitzar a Europa als segles XVII i XVIII, donant lloc al teixit conegut chintz en anglés o indiana en espanyol i català.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada