Els colors de la tardor

La tardor, junt a la primavera, són els moment de l’any que més goig dóna passejar pel camp, són moments de transformació de la natura, que adopta en aquesta època matisos que no trobarem en cap altra estació. Si la primavera es caracteritza per l’augment de la funció fotosintetitzadora que corre paral·lela a l’augment de les hores de sol, a la tardor passa tot el contrari, la disminució de les hores de sol, de la seua intensitat i verticalitat, provoca canvis en els arbres i arbusts caducifolis, alguns d’ells observables a simple vista, com ara, la caiguda de les fulles, que prepararan les plantes per a la letargia hivernal.

Vinya (Vitis vinifera) de la varietat garnatxa tintorera situada al mas "Las Delicias", paratge de l'Estació (Beneixama). Al fons,  "Les cases de Maestre"

La caiguda de les fulles no és més que un mecanisme de defensa i estalvi que tenen els arbres caducifolis. Quan disminueixen les hores de llum, la radiació solar perd força i baixen les temperatures, deixa de produir-se la fotosíntesi, les fulles ja no són un òrgan rendible per a la planta, les despeses energètiques que requereix el seu manteniment són superiors a la seua productivitat, a més, la clorofil·la, en estes condicions mediambientals, pot provocar estrès oxidatiu, així que les plantes opten per deixar-les caure.

La font de "Les Fontanelles", (Biar) entapissada de fulles de xop (Populus alba) i de plàtan (Platanus x hispanica)

Este és el principal canvi observable a simple vista i que ve acompanyat d’un altre canvi, el de la coloració de les fulles que és provocat per l’acció-inacció dels diferents tipus de pigments presents a les plantes. Aquests canvis, de naturalesa química, no són observables a simple vista. Els principals pigments que hi intervenen són: per una banda la clorofil·la, responsable del color verd, els carotenoides, que contribueixen a formar els colors taronja i groc, i els flavonoides, especialment les antocianines, responsables del color roig.

Però com es produeixen estos canvis?

Noguera (Juglans regia)

Els carotenoides es troben en dos parts diferents de les cèl·lules vegetals. D’una banda, són presents junt amb la clorofil·la en els cloroplasts de les cèl·lules dels teixits verds de les plantes. Hi ha una molècula de carotenoide per cada cinc molècules de clorofil·la i, per tant, com més verd és el teixit, més carotenoides conté. La presència d’aquests pigments en els teixits verds és emmascarada per la presència de la clorofil·la. Els carotenoides només es fan visibles a la tardor en les fulles d’alguns arbres. Les fulles perden el color verd per degradació dels cloroplasts, el que comporta la desaparició de la clorofil·la. Però els carotenoides hi romanen i són els responsables dels colors grocs i taronges. En alguns casos, les fulles comencen a produir antocianines roges al mateix temps que desapareix la clorofil·la i, llavors, el color final de les fulles depèn de les quantitats d’antocianines i de carotenoides: poden ser grogues, taronges, taronges rogenques o clarament roges.

Fulles de garnatxa tintorera, raïm de maduració primerenca, menut i amb els grans mitjans, esfèrics, de color negre intens i amb la polpa també negra degut a la presència de tanins i l’abundància d’antocianines.

Vinya de raïm monsatrell

Fulla de raïm monastrell, cep originari de l’Empordà cultivat tradicionalment al País Valencià, ben adaptat als climes secs. Raïm de maduració tardana, menut, compacte amb els grans xicotets o mitjans de color morat i amb la pell gruixuda. La denominació monastrell o monestrell deriva del llatí vulgar monesteriellu, diminutiu de monasterium «monestir», potser pel fet que era un cep cultivat sobretot als monestirs.

Transició del verd al groc al xop (Populus alba) a dalt i a la morera blanca (Morus alba), baix

Però les fulles no cauen en tots els arbres. Els arbres de fulla perenne no les perden de cop, les deixen caure a poc a poc perquè han desenvolupat un altre tipus d’estratègies encaminades a suportar les baixes temperatures de l’hivern; les fulles noves broten i comparteixen rama durant un temps amb les velles que finalment acabaran caient. En general, tots els perennifolis aturen la fotosíntesi i per tant la producció de saba durant l’hivern, i a més, adopten morfologies tendents a la disminució de la superfície foliar; així les coníferes com l’avet o el pi han desenvolupat un tipus de fulles en forma d’agulla que evita l’acumulació d’aigua i la presència d’olis essencials que contribueixen a què no es congelen. Altres com les carrasques o les oliveres entapissen l’envers de les fulles amb una capa de pels blancs que els hi fan de forro polar contribuint al manteniment de la temperatura.

I per rematar aquesta entrada, us presente un altre element característic de la tardor, la presència de bolets. En aquest cas es tracta del bolet de tinta (Coprinus comatus) que vaig fotografiar el mateix dia a l’olivar que hi ha al costat de Les Fontanelles, creixent entre la fullaraca en descomposició. Espècie nitròfila que aprofita els nutrients que deixen les fulles caigudes. És un bolet comestible quan els exemplars són joves (dos primeres fotos), però quan maduren (tercera foto), el capell s’obri i comença a descompondre’s segregant un exsudat semblant a la tinta, (d’ací el seu nom) i aleshores resulta tòxic. Un exemple clar de saprofitisme.